Els darrers dies he estat prou enfeinat i he descuidat una mica escriure coses per al bloc. Tenia unes quantes idees però, en mancar-me el temps per desenvolupar-les, continuen al tinter. Per acabar-ho d’adobar, tenia els llibres que em van regalar per Sant Jordi a la tauleta de nit esperant-me, i això era un incentiu més per a deixar el teclat.

Els llibres que m’acostumen a regalar per Sant Jordi sempre són lectures lleugeres. Això no vol dir que siguin dolents, simplement vol dir que són novel·les no gaire llargues i que es paeixen amb facilitat. Aquest any m’han tocat la darrera novel·la de John Le Carré (L’home més buscat) i la primera de Paolo Giordano (La solitud dels nombres primers).

Els qui me’ls van regalar em coneixen: saben, per una banda, que sóc un fan absolut de Le Carré i, per altra, que això dels nombres primers és una de les meves fixacions paranoides. Tot i això, de nombres primers se’n parla poc a la novel·la; només alguna referència llunyana a la Zeta de Riemann, perquè un dels protagonistes és un matemàtic mig autista.

Al contrari, L’home més buscat és exactament allò que es podia esperar de la ploma de Le Carré. La mateixa galeria de personatges habituals en les seves obres: funcionaris desencantats, joves idealistes, poderosos pragmàtics,… El trasfons, aquest cop, és el terrorisme de caire islamista i els seus métodes de financiació. No serà una de les obres majors de Le Carré, però com totes les seves obres es deixa llegir molt bé.

L’evolució de Le Carré en els darrers vint anys (des de l’enfonsament del mur de Berlín) ha estat curiós: Els seus grans personatges, un Leamas (de L’espia que va sorgir del fred) o un Smiley (de El Talp (estranya traducció de Tinker, Taylor, Soldier, Spy), de L’honorable col·legial, de La gent de Smiley, de Trucada pel mort, d’Assassinat de qualitat) han desaparegut totalment del seu panorama literari. Smiley fa la seva darrera aparició a El peregrí secret (1990) fent d’interlocutor del protagonista, que es pregunta sobre la funció dels serveis secrets després de la finalització de la guerra freda i la desaparició de l’enemic. Llibre, per cert, dedicat a Alec Guiness que va interpretar magistralment el personatge en dues sèries gravades per la BBC i que, ara podríem dir “de culte”.

Impagable el britànic inici d'una reunió!

No obstant, els nous personatges que s’inventa Le Carré són fotocòpies de Smiley, l’agent intel·ligent, però escèptic; enginyós, però unidireccional; solitari, però sempre envoltat de gent; desenganyat de tot, però sempre al peu del canó. I, sempre, els ingredients de les seves novel·les són de rabiosa actualitat; fins i tot amb dosis de premonició. En aquesta ocasió ens parla d’immigració, de drets humans, de banquers de comportament poc ètic,… Aspectes que fan que la narració sigui alguna cosa més que la simple intriga que tota novel·la d’espies ha de tenir.

El senyor David Cornwell (autèntic nom de John Le Carré), especialista en els poetes alemanys romàntics, ens regala amb una història que, com totes les seves darreres, ens fa pensar en les formes que tenim d’organitzar les nostres societats, en com l’individu es pot convertir en joguet de forces socials de moralitat més que dubtosa.

La novel·la del Paolo Giordano, un físic teòric torinès de només 27 anys, és molt diferent. En un llenguatge intimista ens parla de dos personatges estranys i simètrics: l’un és incapaç de relacionar-se amb el món i, l’altre, creu que el món no es vol relacionar amb ell. Són nombres primers: no tenen cap relació amb els altres; però són nombres primers bessons, perquè estan un al costat de l’altre; encara que visquin molt lluny i només es parlin en comptades ocasions. Són aquestes ocasions les que serveixen a Giordano per a explicar-nos els seus sentiments, la seva vida.

En una narració que està feta a salts, que és una serie de flash backs cinematogràfics, ens va desgranant les aspiracions, les frustracions de dos personatges solitaris, que semblen fets l’un per l’altre, però que la seva vida els condueix a mons inabastables. Una autèntica curiositat que es llegeix amb molt poc temps i que també inclou una galeria de personatges secundaris, tots ells derrotats per la vida, víctimes d’ells mateixos o de les circumstàncies. Un panorama desolador narrat amb frescor. Val la pena dedicar-hi una estona, perquè està en la millor tradició de la narrativa italiana, la dels Pavese i Sciasca.