Si Wagner hagués viscut en la nostra època, segurament no hauria escrit Meistersinger. Avui, a ningú en els seus cabals se li podria acudir reflexionar sobre si l’art (i sobre tot, la música) és qüestió de cànon o de gust del públic. Espectacles de la mena d’Eurovisión o d’Operación Triunfo, deixen molt clar a quin nivell es troba el gust del públic. D’altra banda, tampoc es pot dir que existeixi cap cànon; i molt menys, els jutges suprems d’aquest.

Tampoc és que Wagner s’inclini d’una forma evident pel cànon (representat per Beckmesser) o per la llibertat de creació (representada per Walther). Més aviat diria que el propi Wagner s’identificaria amb la posició equilibrada de Sachs, que, tot i reconeixen el valor de les normes, pensa que potser cal revisar-les per anar-les actualitzant i adaptant, segons la inspiració dels creadors i la seva acceptació popular.

Vaig llegir algun cop que Wittgenstein es sabia tota l’òpera de memòria i que aquesta triada de posicions (Beckmesser / Walther / Sachs) li havia suggerit una interpretació semiòtica, en clau pierceana, de l’obra. Sota aquesta interpretació, es podria veure Beckmesser com a intertext, Walther com a extratext i Sachs com a metatext.

Aquest punt de vista és interessant perquè, a part del seu regust dialèctic (tesi, antítesi, síntesi), posaria en confrontació poble i mitologia, sorgint d’aquesta contraposició la cultura, com a força aglutinadora de l’art. Malgrat aquesta interpretació, que ens condueix per les fonts de Hegel, Marx i Pierce, aquesta òpera va ser la més estimada per Hitler, que suposo que no va entendre res del que Wagner volia dir. Però, clar, les referències que sorgeixen a grans autors alemanys, alguns citats obertament com Dürer, d’altres subreptíciament com Goethe o Martí Luter i, sobre tot, el cant final a la permanència del “noble art alemany“, la converteixen en candidata perfecta de símbol de la ideologia pangermanista del règim nazi.

La vaig anar a veure la darrera vegada que la van fer al Liceu, amb aquells decorats de Mestres Cabanes de paper, tan realistes com poc efectius a l’hora de trametre sensacions. Segons el meu pare (wagnerià de pro), no era el primer cop que la veia: ell estava aferrissat en dir-me que m’hi va portar quan jo era menut, potser tretze o catorze anys. La veritat és que no ho crec, perquè el meu pare no era persona inclinada a la tortura; i no es pot qualificar d’altra cosa portar un nen a una opera que, pel cap baix, dura cinc hores. També podria ser que jo ho hagi esborrat de la meva memòria: ja se sap que un adolescent fa el que diu el pare (no li queda altre remei) però rebutjant-ho amb totes les seves forces, considerant allò que fa per obligació com una intromissió insuportable en la seva intimitat personal.

I ara, l’he tornat a veure en la versió que ens ha oferit Sebastian Weigle i que, si no vaig errat, és la mateixa que es va presentar a Bayreuth fa un parell d’anys. Algunes de les critiques que he llegit, l’acusen de fer una interpretació camerística de la partitura. No sé que deu entendre el crític per “camerística”, però el que és clar és que una orquestra amb vuit violins primers, vuit violins segons, vuit violes, vuit violoncels, sis contrabaixos, flautí, dues flautes, dos oboès, dos corns, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, dues tubes, arpa i percussió, no és una formació típicament camerística. Potser sigui cert que Weigle hagi fet una lectura de la partitura més intimista i hagi esporgat els elements grandiloqüents amb els que l’interpretaven Furtwangler, Abendroth o Karajan, però els temps canvien i aquesta interpretació em sembla molt més ajustada a l’esperit dramàtic de l’òpera. Potser hi trobarem a faltar la brillantor de l’obertura a la que ens tenien acostumats aquells directors, però ens concentrem més en la simbologia dels personatges. Potser valdria la pena que molts directors es fixessin més en la partitura i no en les interpretacions dels seus predecessors, com feia von Uxkull, el cunyat de Max Aue, al qui entusiasmava llegir les partitures de Wagner, però no suportava una audició de les seves obres.

I aquesta partitura és, sota el meu punt de vista, el millor de Wagner: són quatre hores i mitja de música ininterrompuda, amb unes troballes formals que no eren a l’abast de qualsevol. No en debades li va costar més de vint anys tenir-la acabada.

Quan sortia del Liceu, després de sis hores (no sé perquè els entreactes han de ser tan llargs), anava pensant en el que ens diu Wagner, en quin és el contingut essencial de l’art. La submissió a regles o la llibertat creativa?

I la Crítica del Judici de Kant ja no ens serveix com argument de reflexió, perquè l’absència d’interés ha desaparegut de qualsevol creació artística en el nostre món hipermercantilitzat. Què és, doncs, l’art? Regle tabulaturae? O pensament lliure?