Fa uns dies, en els comentaris a un post del senglar rialler, va sorgir el tema dels escrits perduts. Poden haver-hi gegants de la història de la literatura desconeguts perquè ningú ha llegit els seus escrits? Què hagués passat si Cervantes no hagués trobat editor pel seu Quixot? Això em va fer recordar una anècdota curiosa sobre un gran matemàtic: Johann Heinrich Lambert (1728-1777).

Lambert va ser un personatge força curiós. Nascut a Alsacia, era bilingüe francès-alemany, les dues llengües de cultura en el segle XVIII, quan l’anglès encara no s’havia convertit en la lingua franca que és avui en dia. De família nombrosa i humil, va començar a treballar als dotze anys al taller de sastreria de son pare, deixant, doncs, l’escola. L’infant, que devia ser curiós de mena, no va deixar d’estudiar i, als vespres, després d’una llarga jornada de treball, continuava llegint i estudiant pel seu compte. Aquesta afició es va tornar més difícil quan, als quinze anys va començar a treballar com administratiu en una ferreria aprop de la seva ciutat natal (Mülhausen o Mulhouse) per a aportar més diners a la atrotinada economia familiar. No obstant, i gràcies als seus coneixements, al cap de dos anys va aconseguir convertir-se en el secretari de J.R. Iselin, editor d’un diari conservador de Basilea: el Basler Zeitung, on va començar a gaudir de temps lliure suficient per a continuar els seus estudis, sempre pel seu compte.

Però el fet que va canviar dràsticament la seva vida va ser quan el compte Peter von Salis el va contractar per a fer de preceptor dels seus néts. Era el 1748 i ell ja tenia vint anys; els néts en tenien onze. Aquesta feina, no solament li permetia força temps per seguir estudiant, si no que, a més, li donava accés a la magnífica biblioteca del compte. Vuit anys va estar vivint, doncs a Chur (Suïssa), ensenyant i estudiant, com sempre, sense cap contacte amb el món acadèmic. En aquesta època va ser quan va començar a publicar alguns articles a les revistes científiques suïsses.

El 1756, quan els seus pupils complien els dinou anys, el compte li va encomanar que els acompanyés a fer el grand tour, el viatge que els joves de bona família feien per tot Europa abans de començar la seva vida independent i regalada. La primera localitat en que es van aturar va ser Goetingen, que encara no era el centre mundial de les matemàtiques (com ho seria els segles XIX i primer terç del XX), però que ja començava a despuntar sota la direcció de Abraham Kaestner, a qui va conèixer i amb qui va mantenir una llarga relació epistolar i personal. També van anar a Paris, on coneix d’Alembert, que quedà fortament impressionat pels seus coneixements autodidactes.

En acabar el grand tour dels seus pupils, la seva vida es torna més “científicament convencional”. Recolzat per Euler, ingressa a l’Acadèmia de Ciències de Berlín, malgrat que Frederic II de Prùsia considera impròpia la seva “aparença poc usual, estranya vestimenta i comportament excèntric”; encara que, probablement, tot això no fossin més que excuses per amagar un prejudici respecte els seus orígens humils. Va ser en aquesta acadèmia on va llegir el seu assoliment més conegut: la demostració de que Π no és un nombre racional (és a dir: que no pot ésser expressat com a quocient de dos nombres naturals) i pel que és recordat a la Història de les Matemàtiques.

Fins aquí l’historia del personatge (que ja és rara de per sí); i ara l’anècdota:

Poc temps després d’haver mort, Johann Georg Sulzer, director de la secció filosòfica de l’Acadèmia de Berlín, va aconsellar la compra de tots els seus manuscrits. Un cop en el seu poder, l’Acadèmia encarrega a Johann Bernoulli III (una família interessant aquesta dels Bernoulli) que en prepari l’edició. Entre els papers de Lambert, Bernoulli descobreix un article inacabat, escrit el 1766, titolat “Theorie der Parallelinien” (Teoria de les linies paral.leles) i, juntament amb Carl Friedrich Hindenburg, el fa editar a una revista de recent fundació: el Leipziger Magazin für reine und angewandte Mathematik (Revista de Leipzig de Matemàtiques Pures i Aplicades) de l’any 1895; divuit anys després de la mort de l’autor i tal com el propi Lambert l’havia deixat. Els seus resultats eren tan paradoxals, però correctes, que ni tan sols els editors es van atrevir a fer-ne una crítica.

En l’article, Lambert parla d’”esferes de radi imaginari“! Ningú podia imaginar en aquella època una esfera que tingués per radi un nombre imaginari! Bé, ni en aquella època, ni gairebé ara. O algú de vosaltres, benvolguts lectors, podeu imaginar-vos, intuïtivament, una esfera que tingui per radi una expressió tal que α+βi? Si és així feu-m’ho saber, perquè podríem fer alguns avenços importants en el que avui coneixem com a geometries no euclidianes, que van ser descobertes, setanta anys després de l’escrit de Lambert!, per Lovatxevski i Boliay.

Avui en dia, tothom reconeix el paper precursor que va tenir l’escrit de Lambert en aquest descobriment. Però, què hagués passat si Sulzer no hagués recomanat la compra dels papers?, o si L’Acadèmia no els hagués comprat?, o si Bernoulli no hagués donat a l’impremta una cosa que no entenia? Potser el descobriment s’hagués retardat setanta anys més! O potser no; qui ho sap?

I, finalment, el més divertit del cas: el paper original de Lambert no apareix per enlloc! Està perdut, desaparegut, irremeiablement mising! No es pot fer cap estudi que vagi més enllà de l’edició de Bernoulli de 1795; no es poden veure els titubeigs, les correccions, les notes marginals, les anotacions que Lambert va fer perquè s’ha perdut l’original.

Increïble, però cert! Quant difícil ha de ser la vida dels historiadors!

Un retrat de Johann Heinrich Lambert de data desconeguda (segurament ja devia ser membre de l’Acadèmia de Ciències de Berlín).

Potser el dibuixant volia il·lustrar part de la seva “teoria de les línies paral·leles” amb les prestatgeries de l’esquerra, jeje.