Em sembla que va ser Oscar Wilde qui va dir allò de que les òperes sempre tenen el mateix argument: el tenor estima la soprano amb l’oposició del baríton.

El cas de la Luisa Miller (Verdi, 1849) que vaig anar a veure ahir és més heavy: al amor dels joves no solament s’hi oposa el baríton, sinó, a més, la mezzosoprano i els dos baixos. Clar, amb tanta oposició el drama no pot acabar bé. Per aquest motiu i, també, perquè va ser escrit per Schiller; algú coneix algun drama de Schiller que no acabi amb, al menys, una mort?

Luisa, camperola i filla del antic soldat Miller, i Rodolfo, fill del comte Walter, s’enamoren i els seus pares, per motius diferents: el primer per por i el segon per ambició, s’hi oposen. També s’hi oposen la duquessa Federica, que estima secretament Rodolfo, i Wurm, que estima secretament Luisa. Amb això ja teniu servit un bon catàleg de passions: gelosia, por, ambició, concupiscència, odi, amor, … Si tot això ho adobes amb unes dosi de xantatge, engany, traïció, mentides, poder i diners, ja tens el material per a un drama romàntic en tota regla. Cal reconèixer que Verdi i el llibretista, Salvatore Cammarano (el mateix que havia escrit força óperes de Donizetti), se’n surten prou bé. Amb un llenguatge directe i planer que segurament en aquella època devia arribar al cor del poble que, a Itàlia, anava força a la òpera. Avui en dia és infumable, clar.

Però suposo que els qui s’acosten a l’òpera, ho fan de la mateixa manera que qui s’acosta a Las Meninas de Velázquez o a El naixement de la Primavera de Botticelli. Només es tracta d’una obra d’art que cal emmarcar en el seu temps i el seu lloc. Per això no riu ningú a les representacions; i creieu-me que motius per enfotre-se’n no en falten. I no és que les passions bàsiques del ésser humà hagin canviat gaire; és que la representació que ens fem d’elles, no te res a veure d’una època a un altra. A fi de comptes, continuem fent i veient melodrames, potser masses, al cinema, a la televisió, a les novel·les.

Per tot això em sembla molt encertada la posta en escena que ens va oferir el Liceu procedent de la Opéra National de Paris. Respectuosa amb el lloc de l’acció: les valls i muntanyes suïsses; però amb un toc de modernitat per a no semblar carrinclona.

Que dir de la música? És un verdi d’abans de les seves grans òperes però posterior als anys de galera en els que en va escriure una pila, però de poc interès. A mi sempre m’ha fet l’efecte que en Verdi va ser el primer gran mestre del Cortar y Pegar. Aprofitava les melodies per anar-les traspassant d’un òpera a un altra. Ahir mateix, em va donar aquesta impressió; com si alguns fragments ja els tingués escoltats, tot i que era la primera vegada que veia aquesta obra. Malgrat tot, cal dir que està bastant més arrodonida que les òperes dels anys anteriors. A ràfegues, a onades però amb un ritme creixent fins al sospir del tenor per la felicitat perduda.

Dels cantants cal dir que hi han velles glòries que convindria que pensessin en retirar-se; i penso en Samuel Ramey. Qui l’ha vist i qui el veu! A la Stoyanova no l’havia sentit mai, però ho va fer força bé: amb força quan el text ho requeria i amb melangia en altres moments. Sens dubte, la gran triomfadora de la nit.