Fa dies que no penso en Max Aue. Necesitava desintoxicar-me una mica; així que vaig decidir llegir alguna novel.la més lleugera. Vaig llegir el Pomponio Flato; però això es fa en poc temps, massa poc temps, (potser sigui massa lleugera) i no va ser suficient per a treure’m del cap a en Max. Així que vaig girar els meus ulls cap a un altra banda, si no més complicada, al menys sí més extensa.
Encara tenia pendent l’Éducation sentimentale, però no tenia massa ganes de llegir en francès, així que vaig dirigir-me a Ken Follet i el seu Un món sense fi. Ja havia llegit Els pilars de la terra i m’havia agradat. Ja se que no és literatura d’alt nivell, però és una història ben construïda i és amena de llegir.
El nou llibre és molt semblant. No és, estrictament parlant, una continuació del anterior. És més aviat una nova història datada a mitjans del segle XIV (de 1327 a 1361 per a ser exactes) amb un seguit de personatges, dels quals només uns pocs son descendents del Jack Builder dels Pilars. I mentre la primera girava entorn de la construcció d’una catedral, aquesta gira entorn la construcció d’una ciutat, i no solament en el sentit arquitectònic.
Hi ha hagut moments en que em semblava que estàvem parlant de la Barcelona contemporània i de les seves obres permanents: ara planifiquem un nou barri, fem un pont nou sobre el riu, construïm un centre comercial, on podem col.locar un cementiri o un hospital? … Els comerciants de la vila, volen desempallegar-se del domini feudal del priorat, mentre els nobles volen continuar mantenint els seus privilegis sobre els serfs. Això dona per a molt: hi ha intrigues, xantatges, manipulacions, violència, sexe (hetero i homo) … Però també hi ha amors, il·lusions, desitjos, projectes … En fi, un colobrot (culebrón es deu dir així en català, oi?) en tota regla. Però del segle XIV.
La Història està molt ben construïda i no deixa serrells penjats; i això és d’agrair en un llibre que te 1250 planes. A més, i no descobreixo res nou, acaba be: els bons (els burgesos) triomfen sobre l’obscurantisme dels dolents (els monjos). De totes maneres en aquesta història m’ha fet l’efecte que hi han molts anacronismes. No sóc cap expert en història medieval i no puc afirmar-ho del cert, però em sembla recordar que ja vaig llegir alguna cosa sobre els anacronismes de Els Pilars de la Terra. I jo diria que en aquesta són més evidents. Això no és un defecte en si mateix: estem parlant de novel.la i si fent novel.la no es pot fer una recreació artística de la realitat, ja m’explicareu quan es pot fer.
Hi han hagut diàlegs que m’han semblat d’una actualitat tremenda, com per exemple quan la filla d’en Merthin, Lolla, torna a casa dels seu pare després d’haver estat uns dies fora sense avisar:
-
[Lolla]: Em puc cuidar jo soleta.
-
[Merthin]: No n’estic segur que puguis. ¿On has estat?
-
[Lolla]: A diferents llocs.
-
[Merthin]: ¿Ens podries donar un o dos exemples?
-
[Lolla]: Mudeford Crossing. Casterham. Outhenby.
-
[Merthin]: ¿I què hi has fet?
-
[Lolla]: ¿És que això és un interrogatori? ¿He de respondre totes aquestes preguntes?
-
[Caris, la madrastra]: Només volem saber que no has corregut cap perill.
-
[Merthin]: També vull saber amb qui has viatjat.
-
[Lolla]: Ningú en especial.
No se on coi he sentit algun cop un diàleg de natura similar! Ah, ja ho recordo! Potser som jo i la meva filla. La filla, naturalment acaba marxant al bosc amb una quadrilla de nois i noies de la seva edat a viure del que els hi forneix la natura; com els okupas d’avui en dia, vaja! Però és una noia de bona pasta i acaba tornant a casa i aprenent medecina a l’hospital de la seva madrastra. Com els okupas d’avui en dia, també.
Resulta impactant donar-se compte que les discussions de la societat civil amb l’església venen de tant antic. No se si realment eren de la manera que les descriu Follett, però també tenen un deix d’actualitat impressionant. L’altra cosa que també m’ha sobtat és la tendència a l’empirisme dels metges civils. Ja se que la medecina va ser una de les primeres ciències a desempallegar-se dels dogmes antics, però no se si en aquesta època s’havia arribat al extrem de fer disseccions de cadàvers, per exemple. Roger Bacon havia mort tot just trenta anys abans de començar els fets narrats i no sembla que al pobre franciscà li haguessin sortit gaires deixebles (l’altre Bacon, Francis, ja és del segles XV-XVI). D’alguna manera m’ha recordat un altre llibre que m’estimo molt, El nom de la rosa, i que també descriu el declivi dels convents i el dogma en front de l’empenta de les ciutats i el comerç. Però això a Umberto Eco resta a segon pla, mentre aquí és el tema central de l’obra.
Jo crec que és una novel.la que paga la pena llegir. Això, és clar, si teniu el temps suficient per a empassau-se 1250 planes. Tot i que la seva prosa és àgil i fluida, requereix el seu temps.
P.S. Les il·lustracions procedeixen del Llibre de les Hores de Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós. L’original es conserva a la Biblioteca Marciana de Venècia i és contemporani de l’època de la novel.la.
24 comments
Comments feed for this article
Juny 4, 2008 a 6:37 pm
Arqueòleg Glamurós
Jo amb la luteratura històrica és ue no puc!! Em supera i em posa dels nervis el més menor error històric i sempre m’acabo preguntant que cony els hi costa agafar assessors!!
Vaig cometre la temeritat de començar “El clan del oso cavernario” i qasi llenço el llibre per una finsetra quan el protgonista creua Europa a cavall al Paleolític Mitjà!! (el cavall es domestica a la primera edat del ferro, uns 40.000 anys més tard..) !!
Juny 5, 2008 a 7:06 am
Ferran
Hahaha. Sempre hi ha anacronismes a la novel.la històrica. De totes formes, em sembla que cal distingir entre Ken Follett, Umberto Eco o Noah Gordon i El Codigo da Vinci o altres “engendros” semblants.
En definitiva, Guerra i Pau també és una novel.la històrica: Tolstoi la va escriure setanta anys després d’acabades les guerres napoleòniques. I, segurament, també deu tenir anacronismes.
L’important en aquest génere no crec que sigui cenyir-se a la “veritat històrica” (no se si existeix això), sino aconseguir una recreació literaria dels ambients i les situacions que sigui creïble. En aquest sentit, Follett se’n surt prou be, des d’el meu punt de vista no expert en història del segle XIV.
Juny 5, 2008 a 7:29 am
caterina
Doncs a mi llegir novel·la històrica m’encanta. Mentre un llibre estigui ben escrit, ben estructurat, que tingui una certa qualitat, que estigui més o menys ben documentada ja se li pot perdonar que tingui alguna errada, no? Tampoc es tracta d’escriure una tesis, sinó de crear una història i distreure. He llegit a clàssics que al seu moment es varen atrevir amb la novel·la històrica i hi ha forces errades, però per això deixen de ser menys clàssics? Parlem de literatura, no d’investigacions científiques, però puc entendre que algú que veu una errada li pugui molestar.
A mi Els pilars em va encantar. És el pare de totes les novel·les històriques posteriors, que no vol dir per això que les altres siguin dolentes. No he llegit la segona part encara però ho faré més endavant, quan surti en edició de butxaca. M’agrada passejar els llibres i aquest pessa massa :S Ara tinc pendent de començar a llegir Et donaré la terra de Chufo Llorens i El monestir de l’amor secret de Dolors Farres. A veure que tal ;)
Juny 5, 2008 a 7:39 am
Ferran
Em temo que per molta edició de butxaca que facin continuarà sent un totxo considerable. L’edició que jo tinc té 1250 planes i la lletra no és excesivament grossa.
Si et va agradar Els Pilars de la Terra, segurament aquesta t’agradarà més. Al menys a mi m’ha enganxat més que la primera. I, personalment, he de dir que, digui el que digui l’Arqueòleg, el toc de modernitat que hi posa en Follett en parlar del segle XIV, te la seva gràcia.
Juny 5, 2008 a 7:55 am
crisberman
Sento que en Glam no hagues seguit “El clan del oso cavernario”, seria una de bona segur… crec igual que la caterina que no estem parlant de investigacions, que si no som molt feixugues n’hi ha algunes que també estan prou be per instruir-se… sino de novel·la (històrica o no) però a més, i com a mi també m’encanta la novel·la històrica, et dono les gràcies Ferran per les consideracions sobre “Un món sense fi.” Tinc previst llegir-la però encara no ho he fet. Los Pilares de la Tierra també em va agradar molt… primer he de acabar “El secreto del angel”… després va “l’Esglèsia del mar” que tot just acabo de començar…
Juny 5, 2008 a 10:29 am
Theo
Jo estic amb Arqueòleg; en general, no puc amb la novel·la històrica. Una coneguda se’m va arriba a enfadar perquè ‘tu que ets expert en història medieval no hagis llegit Los pilares de la tierra. Jo no en sóc, d’expert, només estic fent una tesi sobre un tema que m’apassiona. bé, vaig començara a llegir-lo i no vaig poder passar del primer capítol, tants eren els anacronismes, errors conceptuals i barbaritats. A qui li agradi, em sembla molt bé, i puc entendre que la literatura té un llenguatge diferent a la ciència, o la veritat literària no ha de coincidir amb la veritat històrica. Això ho puc comprendre, però a vegades crec que, senzillament, hi ha gent que escriu novel·la històrica no perquè senti passió per una època històrica determinada, sinó perquè ha vist moltes pel·lícules d’aquella època. PErsonalment, el que en Follet fa a les seves novel·les medievals pel poc que vaig llegir no és molt millor que aquella pel·lícula horrorosa, “Destino de caballero”.
Després, em reventa que quan té la gosadia de criticar els errors històrics d’aquests llibres, sempre surten amb dos atacs ad hominem:
1º: Elitista. No veig la història com patrimoni meu, per això exactament vull que s’expliqui bé i que no es fabuli amb ella.
2º: Els historiadors és perden en els detallets, en la data, en les coses concretes i no veuen el conjunt, ‘la historia quisquillosa’, que em va dir certa estúpida ignorant. Fals. Això, són els erudits locals. La història el que vol és precisament reconstruir una imatge de conjunt del passat, apropant-se des dels més diferents angles. I aquestes novel·les històriques són, normalment, d’una planeitat esfereïdora.
Crec que, sovint, una bona novel·la fantàstica és millor novel·la medieval que molta novel·la història. El Senyor dels Anells trasnmet magistralment, encara que adaptat, els sistemes de creences i supersticions germànics i cèltics que són l’ingredient oblidat de la nostra civilització, i recupera figures imprescindibles en els nostres mites subconscients. De igual manera, la saga Canción de Hielo y Fuego reflecteix millor el dia a dia, la guerra, la vida, la mort… d’una societat medieval que La catedral del mar.
En fi, perdoneu que m’hagi extés tant! Potser hauria de fer un post amb això XDDD
Juny 5, 2008 a 2:02 pm
josep p
Jo no soc cap expert en historia medieval. Les dues obres de Ken Follett m’han agradat i m’estranya que hi hagin tants anacronismes perque Follet sempre compta amb l’assessorament de Dan Starer i el seu equip de Research for Writer (http://www.researchforwriters.com).
Juny 5, 2008 a 2:57 pm
Theo
Hi ha diferents tipus d’anacronismes. No dic que al llibre surti algú amb un rellotge de pulsera, o que discuteixin sobre conceptes copernicans. Són potser més subtils, com serien el que fa referència a la psicologia dels personatges. Un altre punt seria el debat artístic; l’arribada del gòtic a Anglaterra no va ser ‘¡Oh, Santo Dios! El gótico y yo con estos pelos!’, sino que va ser paulatí i lent; la influència de Saint-Denis va tardar molt a superar els límits de l’Îlle de France. Tot el tema del diner i l’economia es tracta sense tenir en compte el procés perfectament documentat a Anglaterra de recuperació senyorial de les rendes en espècie i del cobrament de corvees, al temps d’una depreciació de la moneda.
Personalment, com novela medieval, prefereixo de bon tros El nom de la Rosa, i l’adaptació cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud és una veritable meravella de l’arqueologia. Va comptar amb la col·laboració d’un equip d’experts dirigits pel gran medievalista Jacques Le Goff, i moltes de les coses que surten a aquella pel·lícula van ser investigacions inèdites que després han obert interessants (i fructífers) camps d’investigació.
Però si els llibres et van agradar, Josep, no se’ls pot demanar res més. Són literatura. Només exposava els motius pels que no vaig acabar el primer ni m’he apropat al segon.
Salutacions!
Juny 5, 2008 a 4:17 pm
Ferran
Sembla que hem encetat una polèmica interessant.
Josep p: Gràcies per la dada, no sabia que existisin especialistes en buscar documentació per a escriptors. Saps quan cobren? hehe
Theo: Efectivament, els anacronismes d’en Follett són moooolt subtils. Ja has vist la reproducció d’un diàleg que he posat en el post. Sónexactament les discussions que tenien la Laia (ma filla) i la Rosa Maria (ma dona) quan aquella era adolescent (he dit que era jo, però la veritat, és que jo em preocupava molt menys, entre altres coses perque ma filla era bastant previsible). No crec que a l’edat mitjana aixó funcionés d’aquesta manera. Però cal reconèixer que com a recreació literària te la seva gracia. I és clar que El nom de la rosa és molt superior a qualsevol altra novel.la històrica medieval. Jo ja l’he llegit una dotzena de vegades i cada cop hi trobo detalls nous i nivells de lectura diferents. No sabia que Jacques LeGoff hagués assessorat el film. Recordo un llibre d’aquest home, Los intelectuales en la Edad Media, que em va semblar una maravella, sobre tot el retrat intel.lectual i biogràfic que fa de Pere Abelard (segle XI) i del naixement de les escoles a Paris. El tema de les disseccions, per exemple, seria com lo del relotge de pulsera que deies tu. Avui sabem que les primeres disseccions humanes documentades les va fer Andrea Vesalio (segle XVI), per tant és molt improbable que en el XIV a Anglaterra s’hagués fet cap dissecció. De totes maneres, em sembla que el llibre et podria interessar peruqe hi ha una reconstrucció de les relacions feudals (vasallatge, servitud, etc.) i económiques que (tot i que ja he dit que no en sóc coneixedor) em sembla bastant encertada. I, a mi, personalment, he de dir que l’aire de contemporaneitat que te la novel.la m’agrada. Si fas un post sobre el tema, jo t’aconsellaria que el fecis sobre les reaccions dels lectors, perque segur que pots trobar una galeria de personatges (des del intel.lectual pedant fins al paleto que no s’entera de res) que pot ser divertidíssima; i ja coneixem tots el teu estil satíric. :)
crisberman: Si t’agraden les novel.les ben construides, de prosa directa i planera, no dubtis en llegir-lo perque segur que t’agradarà.
Us recordo a tots que el leit motiv d’aquest bloc és precisament una novel.la històrica: Les Benignes de Jonathan Littell. Amb un treball de documentació ingent, és veritat, però històrica a la fi i a la cap.
Juny 6, 2008 a 7:38 am
Theo
Hehehehe! Gràcies pel teu consell! no és una mala idea! Vaja, quina casualitat! Amb El nom de la rosa em passa el mateix! L’he llegit no no sé quants cops, i cada cop desobreixo coses noves! A quart de carrera, mentre estudiava Estètica Medieval, vaig rellegir-lo i vaig descobrir com les idees estètiques que s’anaven dient eren definicios literals de Sant Agustí, Sant Anselm, Sant Tomàs… Després, Guerra i Pau, és una altra de les meves novel·les favorites!!! La veritat és que mai l’he vista com ‘històrica’, per bé que és evident que ho és…
Le Goff és un historiador molt interessant! Els seus llibre traten gairebé sempre el vesant humà de la història, més que no pas els esdeveniments:
“Historia del cuerpo en la Edad Media”
“Mercaderes y banqueros en la Edad Media”
“La bolsa y la vida. Dinero y religión en la Edad Media”
“Historia cultural del humor”
“Lo maravilloso y lo cotidiano en el occidente medieval”
són llibres francament interessants!
Salutacions cordials!
Juny 6, 2008 a 4:49 pm
jaumeduran
No puc estar-me de dir que El Nom de la Rosa és una novel·la insuperable en tots els sentits. Estic convençut que quan hagin passat uns anyets Umberto Eco serà considerat un dels intel·lectes més brillants de la història de la cultura contemporània.
Salutacions a tots
Juny 6, 2008 a 7:53 pm
Ferran
Veig que tenim unanimitats sobre El nom de la Rosa. També te els seus anacronismes. I no parlo del més evident: a qui se li acut pensar que un franciscà del s/XIV (per molt deixeble de Roger Bacon que sigui) pot estar fent de Sherlock Holmes? N’Hi ha una que no vaig veure a les primeres lectures: Guillem de Baskerville li diu a Adso de Melk (i no em pregunteu on) que les matemàtiques son proposicions que construeix el nostre intel.lecte per a que funcionin sempre com a verdaderes. Al segle XIV no hi ha cap constància que algú penses aixó. És cert que ja ho havia dit Procle (s V dC) en el Comentari al Primer llibre d’Euclides però aquesta obra no ve ser coneguda al Occident europeu fins al segle XV, quan Barozzi en va fer una traducció al llatí. Al segle XIV, ni tant sols hi ha constància que algú penses les matemàtiques com les pensem avui en dia; el quadrivium es composava de Aritmética, Música, Geometria i Astronomia, i a ningú se li havia acudit que Aritmética i Geometria puguesin ser parts de la mateixa ciència. Segurament n’hi deu haver d’altres, però jo només m’he fixat en aquesta perqué toca un tema que conec. I, la veritat es que tampoc em preocupa, perque l’etiqueta de “novel.la histórica” és una etiqueta molt laxa. El propi Theo no veu Guerra i Pau com novel.la històrica, tot i reconeixen que ho és.
Theo: De LeGoff només conec l’obra que vaig esmentar i crítiques d’altres obres seves. És el director de Annales? Em sembla que si, oi?
jaumeduran: Totalment d’acord amb tu, i no solament per les seves novel.les (en te alguna de fluixeta, penso en el Péndol de Foucault), si no també per la seva obra teòrica. Jo vaig quedar encantat amb Kant i el ornitorrinco
Juny 7, 2008 a 1:08 pm
jaumeduran
Ferran. què tal?
Bé, respecte als anacronismes d’El Nom de la Rosa, tinc entès que són tots deliberats. Com quan al final, Guillem cita, parlant a Adso, una tesi de Wittgenstein, dient-li “com va dir un sabi de les teves terres…” Eco sempre juga, a l’espera que el lector li caci la intenció lúdica.
I amb això del pèndol… ara sí que m’has mort. Jo la considero la novel.la més formidable que he llegit mai. Però en fi, tot això és sempre relatiu i discutible.
Fa goig venir al teu bloc. Fins aviat
Juny 7, 2008 a 6:26 pm
Ferran
Ostres! Amb aixó de Wittgenstein “m’has pillao”.´He anat a abuscar el llibre corrent! És una cita en alemany: Er muoz gelîchesame die Leiter abe werfen, …etc? Els meus coneixements d’alemany són nuls, malauradament. I mira que Wittgenstein (sobre tot el del Tractatus és un dels meus ídols (no se si de la caverna, que també podria ser, hahaha).
Sobre el Pèndol no més et puc dir que la vaig trobar excesivament esotèrica. I a mi, això no m’agrada. Em fí, ja saps: contra gustos … els colors.
Ens llegim!!
Juny 8, 2008 a 6:15 pm
jaumeduran
Ferran, pel que recordo, la cita ve al final de l’obra, quan ja s’ha aclarit tot, quan ja no pot passar res més del que ja ha passat, i Guillem i Adso reflexionen sobre el cas. No puc concretar més perquè no tinc l’obra amb mi. Segur que si busques la trobes.
Els meus coneixements d’alemany també són nuls. No passo d’allò de com et dius, on vius i quants anys tens, així que…
Res, efectivament, ens llegim.
Juny 8, 2008 a 6:27 pm
Ferran
Si, si. És al final del llibre quan ja s’està cremant la biblioteca i Guillem i Adso tenen la seva darrera conversa.
Però jo sempre havia pensat que la cita era de Mestre Eckhart, no de Wittgenstein. He de verificar-ho això. M’has deixat amb un no se que al cor (o al cervell, més aviat).
Juny 8, 2008 a 7:05 pm
Ferran
Mira per on! Buscant per Internet (quina meravella és això!) he trobat una pàgina on hi han les traduccions de tots els pàrrafs en llengua diferent de El nom de la Rosa:
http://praxis.univalle.edu.co/images/23/el_nombre_de_la_rosa.pdf
La traducció d’aquest texte seria:
Ell ha de tirar l’escala, un cop ha pujat per ella
Efectivament, això em sona algo de Wittgenstein, però no sabria dir-te de que.
P.S. Tenies tota la raó. La frase de marres és un comentari entre parèntesi de la penúltima propossició del Tractatus, la 6.54.
A part de que no vaig entendre la frase, a mi em va despistar que Guillem li diu a Adso que l’autor era un místic de la seva terra. I, per això, la vaig atribuir sense pensar a Mestre Eckhart.
Apunta’t a un Oporto!!
Juny 9, 2008 a 10:22 am
Theo
Hehehe, i no oblidem la frase del final, Gott ist ein lautes Nichts, ihn ruhrt kein Nun noch Hier, difícilment assumible en un monjo del segle XIV… Crec que Eco fa broma constant, i que controla els anacronismes perfectament, com una manera de picar l’ullet al lector. Moltes de les cites que hi apareixen, inclòs el poema del títol, es poden troba a El otoño de la Edad Media, de Johann Huizinga.
Salutacions!
Juny 9, 2008 a 1:50 pm
Ferran
Sí, d’aquesta ja vaig entendre el primer tros: Déu és un pur no-res ,… . Però no és una cita gairebé literal de Wittgenstein! Hahahaha
Juny 9, 2008 a 4:06 pm
Theo
Déu és un pur no res, no el conmou ni l’ara ni l’aquí. Estic buscant la cita, a veure d’on pot haver sortit…
Juny 9, 2008 a 4:22 pm
Ferran
Hahaha, ens acabarem convertint en p… rates de biblioteca! O potser ja ho som.
Juny 9, 2008 a 6:12 pm
Ferran
Ja ho he trobat. Són uns versos de Angelus Silesius nascut Johann Scheffler, però que es va canviar el nom al convertir-se al catolicisme (era protestant). Era un místic i poeta del segle XVII.
Els versos procedeixen del seu llibre “Cherubinischer Wandersmann” i a la traducció anglesa que he trobat diuen així:
God is all Nothingness, knoweth not here nor now;
The more we grope the more elusive will he grow.
Segons sembla el senyor va estar fortament influenciat per Jakob Böhme, el qual es va inspirar en el mestre Eckhart (aquest sí del segle XIV).
Juny 10, 2008 a 9:24 am
theo
Hehehe! Aquesta cita jo no la vaig poder trobar! Enhorabona!
Juny 11, 2008 a 6:44 am
Ferran
Doncs, mira: A la cama no te irás, …