Serà que amb l’edat m’estic tornant cascarràbies o potser sigui, simplement, que corre gent pel món que no tenen sentit del ridícul, però cada cop m’estic trobant amb usuaris de telèfons mòbils mes estranys. Ja he aconseguit frenar que li soni el mòbil a algun alumne mentre és a la meva classe. No sóc professor, però imparteixo algunes poques classes de tant en tant. He hagut de ser tenaç i persistent. Durant molt de temps he estat entregant un premi a cada alumne que li sonava el mòbil. El premi era un ninot del Pin-y-Pon, dels que sempre en porto uns quants a la cartera quan vaig a classe.

A la meva filla aquell joc no li va agradar gaire quan li van regalar de menuda i, com que encara estaven per casa fent nosa, vaig decidir donar-lis una oportunitat: la de escarnir a l’alumne mal educat que no desconnecta el mòbil en entrar a classe. Cada cop que sonava un mòbil, jo deia: Premi! Li ha tocat a vostè el premi al primer (no acostumava a haver-hi segon) mòbil que ha sonat a la meva assignatura. Aleshores, treia un ninot de la cartera i el posava a la taula davant del alumne en qüestió. La veritat és que el ninotets són d’un kistch que tomba. No m’estranya que no li agradés el joc a la meva filla. Per cert, qui és Pin i qui és Pon?

L’alumne tenia que passar la resta de la classe amb el ninot davant seu per recordar-li allò del No ho tornaré a fer mai més (repeteixi cinquanta vegades). Suposo que els meus alumnes ja em coneixen com el PinyPon, però m’és ben be igual. El que volia ja ho he aconseguit: tenir tranquil·litat a la meva classe.

Però aquests espècimens semblen no esgotar-se mai. Tothom sap el que molesta el ring d’un mòbil al cinema, al teatre o, fins i tot, a la òpera. I, a més, hi ha cada ring que és per llogar-hi cadires. I és que. com deia, hi ha gent que no te sentit del ridícul. L’altre dia, una noia que acabava d’entrar al trambaix amb la ma enganxada a l’orella i que es va posar al meu costat, em va fer cinc cèntims de la seva darrera entrevista per a un lloc de feina. Bé, no és que m’ho expliqués a mi especialment, és que li explicava a més de mig vagó. Parlava tant fort que potser li hagués valgut la pena fer-ho per la finestra, a crits i sense telèfon. I aquests individus també són legió.

I ara ja començo a veure les darreres passes del progrés en la comunicació. L’individu que va caminant pel carrer parlant tot sol, amb la cartera a una ma i la cigarreta a l’altre. Està per tancar? No. Simplement porta l’auricular incrustat a l’orella i un fil que li penja per l’ombro, tots dos connectats a un telèfon que ves a saber on el porta. Clar, quan el veus de lluny i no distingeixes els fils de marres, et penses que s’ha escapat de Sant Boi. Encara que d’altra banda el veus normalment ben abillat amb una americana fosca, creuada, de botons daurats i amb el mocador granat a la butxaca del pit. Per cert, com s’ho fan per penxar i despenxar el telèfon?

I l’altre dia ja vaig veure lo definitiu: un paio, al costat del seu cotxe amb la porta oberta parlant cap a l’interior del cotxe. Quan el vaig veure de lluny semblava lo més normal del món; però al apropar-me, vaig veure que no hi havia ningú dins del cotxe! Aquest no parlava sol, li parlava al cotxe! Vaig trigar una mica en reaccionar. Després vaig caure, el paio devia tenir la Dent Blava al vehicle!