Ahir, com que TV2 es van quedar sense partit de bàsquet per retransmetre (això de que l’Unicaja eliminés el Real Madrid te el seu morbillo, encara que no em caigui gens bé el Scariolo), van haver de posar un pel·lícula per cobrir les dues hores de programació que els hi quedaven lliures. I van posar un dels films recents que més vaig gaudir quan el van fer als cinemes: Amen. Els qui l’hagin vista, ja intuiran que està molt relacionada amb la temàtica d’aquest bloc i que, per tant, no podia deixar passar l’ocasió que m’ha brindat TV2 per parlar.ne. Per cert, que em vaig perdre un nou episodi de Numb3rs, que fan tots els dilluns a Calle13 i a la que em va drogar un amic meu.
La pel·lícula és de Costa-Gavras, un director greco-francés que sempre s’ha distingit pels seus films polítics i que és molt conegut des de que va fer l’oscaritzada Mising amb un Jack Lemon impressionant de protagonista. Es va estrenar l’any 2002. Segurament no està a l’alçada d’altres produccions del mateix director, com la ja anomenada Mising o État de siège o Z, però no deixa de tenir el seu interès.
Ens explica la història real del tinent de les Waffen SS Kurt Gerstein, un químic que va ingressar en aquest cos per la seva implicació en la fabricació del Zyklon-B, el gas que es feia servir per la solució final. L’altre personatge que apareix en el cartell és Ricardo Fontana, un jesuïta italià que intenta ajudar-lo i que em temo que és un personatge de ficció. Aquests dos homes, van intentà des de 1942 fer públic el que estava succeint en els camps d’extermini, amb intenció de que el Sant Pare, com a guia espiritual, fes alguna mena de proclama que mai es va dur a terme.
Pel film desfilen tota una sèrie de personatges, tant reals com ficticis, entre els que destaca Rudolf Franz Ferdinand Höß (interpretat per Sebastian Koch), sinistre personatge a qui ja vaig dedicar un post en una ocasió anterior. Un altres dels personatges sinistres que apareixen és el Doktor (interpretat per Ulrich Mühe) que suposo vol ser una imatge del Doctor Mengele, encara que històricament això no sigui possible, perquè Mengele estava en altres camps que Gerstein no va visitar.
Gerstein i el Doktor al film
El que em va interessar del film van ser, sobre tot, dues coses. La primera és la soledat del personatge. Ja havia comentat el crim d’omissió, de mirar cap un altra banda, que va cometre el conjunt del poble alemany durant la guerra. En el film es veu perfectament representat: ni la seva família, ni els seus antics amics de les Joventuts Protestants, ni els companys d’estudis o de feina, ni altres amics seus volen saber res del que Gerstein els hi explica com a testimoni ocular de les massacres. Uns, simplement ho neguen, dient que és mentida, i d’altres simplement es limiten a dir que es van prometre no aixecar el braç dient Heil Hitler! i volen acabar la guerra complint la seva promesa. Però ningú mou un dit per ajudar-lo. Només un secretari de l’ambaixada sueca i el jesuïta seran els seus valedors. Cóm va ser possible això? La força de la xenofòbia és tant forta, que ens condueix a inhibir-nos dels seus efectes encara que no hi estiguem d’acord. No se si és simplista explicar-ho d’aquesta manera, però no se’m acudeixen gaires més idees.
L’altra cosa que em va interessar, va ser la reconstrucció de les reunions de treball del caps nazis planificant l’eliminació. Les discussions sobre el nombre d’unitats a tractar, sobre els recursos necessaris, sobre les tècniques a emprar… Son calcades de moltes de les reunions empresarials que es continuen fent avui en dia: hi ha un procés fabril i es parla de la forma més eficient de fer-lo. El crim elevat a industria. I va haver de ser així, és clar, si no, no hagués estat possible l’eliminació de sis milions de persones: d’unes 360.000 tones de carn, uns 120.000 camions de gran tonatge. Us imagineu de que estem parlant? Littell, en el seu llibre, també en reprodueix algunes d’aquestes reunions en un to exactament igual que el de la pel·lícula.
Aquests dos aspectes són, naturalment, secundaris; perquè el que vol destacar el director és que, d’aquest crim per omissió, també en va ser responsable la pròpia església, que, per cert, no va donar autorització per a que es filmés en el Vaticà. I l’escena final del film es esgarrifosa: en acabar la guerra, per la mateixa porta del convent per on surten els refugiats jueus (molts d’ells conversos) que tenia l’església, estan entrant els criminals nazis per a acollir-se a la mateixa protecció de la que havien gaudit els anteriors. I és així com el Doktor aconsegueix el seu passaport a Argentina.
Kurt Gerstein
No diré que Kurt Gerstein no tingui també les seves ambivalències. Saul Freidenthal, un historiador israelià nascut a Txèquia i guanyador d’un Pulitzer, ja ho explica en el seu llibre sobre el personatge, en el que parla de la ambigüitat del bé. Suposo que volen parafrasejar a Hannah Arendt i la seva banalitat del mal. Però el que resulta indubtable retrospectivament, és que si hi hagués hagut deu milions de Gerstein’s, amb les seves ambigüitats incloses, tot allò s’hagués pogut parar abans d’arribar als extrems als que va arribar. La pregunta que sempre ens queda és per què va haver-hi milions de Max Aue’s i no de Kurt Gerstein’s.
10 comments
Comments feed for this article
Maig 21, 2008 a 8:29 am
rafel
Home, van haver uns quants complots per a intentar carregar-se Hitler, com el famós de 1944. De tota manera, jo penso que aquest tema de la passivitat davant el mal és una cosa persistent en totes les societats i totes les èpoques, no és una especificitat germànica, tot i que els alemanys tenien el defecte de ser una societat massa obedient i indolent. Ho il·lustra molt bé el famós poema de Martin Niemöller, aquell de:
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.
_______
Per altra banda, jo com a adolescent i preadolescent homosexual vaig viure moltes situacions d’aquestes a l’escola. Vaig ser víctima d’agressions i molta gent sabia que no estava bé el que em feien, però la gran majoria d’alumnes i, de fet, els professors, ja que van ser testimonis del que passava, no movien un dit per ajudar-me, no fos cas que ells també rebessin. Sí que vaig rebre suport d’una minoria molt minoritària de companys. De fet, gràcies a l’ajuda d’altres companys la cosa no va anar a més. Així que l’escola, que és com una metàfora i un laborartori a petita escala de la societat, veus que en sí conté el mal, el bé i, sobretot, la indiferència, que és el que estadísticament predomina de forma aclaparadora.
Amb això del bullying s’ha avançat molt per sort, sobretot amb el bullying homòfob i gràcies a la pressió de grups com l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL), quan l’església i grups afins no els boicoteja la feina, és clar. El problema no és baladí. Estudis d’EEUU afirmen que un 30% dels suicidis adolescents són de gais i lesbianes, la majoria afectats per bullying. I ja sabem que el 30% dels adolescents no són gais i lesbianes, no arribaran al 10%. Per sort s’ha millorat molt en els últims 10 anys! Estic content d’haver posat el meu granet perquè els adolescents d’avui ho tinguin una mica més fàcil que jo.
Crec que la insolidaritat davant el mal aliè està inscrit en la naturalesa humana i els nostres gens.. Com a mínim els que hem patit bullying a l’escola sabem que darrera la màscara de la bonhomia, s’amaga el “homo homini lupus” en la major part de la societat (afortunadament, no en tota!). A l’escola ja aprèns com les gasten als altres llocs per molt que l’aparença sigui de “buenrollito”… i sobretot aprèns a desconfiar del grup i de la massa.
Un altre episodi que sempre recordaré va ser al metro de Barcelona. Un skinhead insultava una dona negra que anava amb la seva filla d’uns 4 anys i ningú deia res. Vaig tenir un “instint moral”, perquè ho vaig fer sense pensar, i em vaig aixecar i li vaig dir unes quantes al desgraciat, sense pensar, va ser com si tingués un pilot automàtic que m’impel·lia a aixecar-me i cridar. El bo és que em vaig quedar tremolant, el paio em va llençar unes quantes amenaces i jo, de la por, ni vaig escoltar el que em deia, em vaig marejar i vaig perdre el món de vista, això sí ningú del vagó va fer ni va dir absolutament res!!! I era un diumenge a la tarda i hi havia força gent al vagó! Vaig tenir sort i el paio va baixar aviat, però vaig flipar amb la “solidaritat” del personal. I que consti que no em tinc per heroi i que em considero una persona força poruga, més que res perquè la meva força física és ridícula pel meu sexe i edat, els meus coneixements de defensa personal, nuls, i moralment no em considero precisament la persona més sacrificada del món.
Maig 21, 2008 a 9:12 am
Ferran
Jo no sóc pedagog i no sabria dir-te gran cosa del bullying, però en fa l’efecte que mo es pot comparar la pasivitat d’uns nanos que veuen com quatre companys descerebrats li fan les mil-i-una a un altre company només perquè és diferent, amb la de l’alemany que estava sentint l’olor dels milers cadàvers cremats cada dia al costat de casa seva. Potser només sigui una qüestió de grau, és cert, però … no és el mateix.
L’indiferència pública és el veritable problema. I no és específicament alemany. Ahir mateix, quan arribava a casa de la feina, vaig veure des de l’altre extrem de la mançana com es barallaven dos paios, just a la porta de casa meva. Al apropar-me vaig veure que era un segurata que li estava fotent d’hòsties a un xaval d’aspecte magrebí. La parella del segurata s’ho mirava i, tímidament, li deia que ho deixés còrrer. La gent, no gaire perque el meu barri és dorça tranquil, pasava sense ni girar-se. Jo em vaig parar al devant i, al final, no vaig poder més i els hi vaig dir que no podien fer el que estaven fent. Que la seva obligació, si és que el nano havia comés algun delicte, era cridar a la pòlicia. La parella va començar a justificar-se, però jo li vaig indicar que portaven mòvils i que el que havien de fer era fer-los servir, i punto!. Em vaig emprenyar força, tot i que, com tu, també sóc un mitja merda; vull dir que sóc menut i poca cosa, però jo jugava amb l’avantage de l’edat i la respectabilitat (les barbes blanques imposen molt, hahahaha). Tot el tinglado va durar més d’un quart d’hora, però em vaig quedar a la porta de casa fins que va arribar la bòfia, que tampoc és que els hi tingui una confiança total, com pots imaginar, però al menys així es respecta el principi de legalitat. Però els únics que vam estar allà vam ser jo i el conserge de casa meva (un equatorià). Els demés van pasar pel davant sense dir res.
Mira’t aquests posts que vaig penxar fa uns mesos, son molt ilustratius:
http://maxaue.wordpress.com/2008/02/14/obediencia-i/
http://maxaue.wordpress.com/2008/02/14/obediencia-ii/
A mi em sembla que, com tu molt bé has dit, els alemanys tenien (i em sembla que continuen tenint) un sentit excesivament elevat de l’obediència.
Maig 21, 2008 a 3:06 pm
Theo
Els nazis sabien que el que feien era un crim, per molt que ho envoliquessin de teories racials i bajanades diverses. Per això es va intentar esborrar les petxades d’Auschwitz, Treblinka… L’extermini sistemàtic es va fer a territori polonès, no a Alemanya, amb la col·laboració activa de polonesos y ucraïnesos (evidentment, no de tots els polonesos i els ucraïnesos). Els alemanys no rebien notícies del que passava, només sentien rumors que Goebbelss ja havia desmuntat d’antuvi amb el terme ‘propaganda d’atrocitats’, que feien els enemics del Reich i que era delicte repetir-la. Crec que els alemanys van mirar a una altra banda en aquests rumors, però saber-ho, no crec que la gent ho sabés. Quan va començar la guerra i les SS van començar a fer neteja de la itelligentsia polonesa, el coronel general Johannes Blaskowitz va posar el crit al cel dient que afusellaria a qui cometés atrocitats d’aquella mena; va escriure denunciant els crims al seus superiors i va ser rellevat del comandament.
Els diaris de Viktor Klempere, Quiero dar testimonio hasta el final són molt interessants del que passava dins d’Alemanya. Hi havia una resistència soterrada, a vegades tan subtil com boicotejar la producció bèlica (que es pagava amb la vida), i una resistència més activa, que va agrupar desde l’esquerra i el sindicalisme fins a la dreta monàrquica i tradicional. Un sindicalista, como Julius Leber, va anar de la mà amb el general von Tresckow o el comte von Moltke a l’atemptat fallit de 1944…
El 1933 Hitler ja va aconseguir eliminar els partits socialdemòcrata i comunista, tancant a camps de concentració els seus líders. L’esquerra que, en les eleccions de 1933 tenia majoria de vots sobre el NSDAP, estava decapitada…
En fi, no em vull allargar més!
Salutacions cordials
Maig 21, 2008 a 7:02 pm
Arqueòleg Glamurós
Sens dubte millor aquest film que un aprtit de basquet!
i en quant al bulling homofòbic, crec que jo en podria donar un doctirat Rafa! Vaig sortir del armari als 12 anys en un institut de capellans i la meva existència fins als 16 va ser un rosari de baralles i insults que va culminar amb una pallisa de’uns skins, tribunals, manifestacions…
Maig 21, 2008 a 7:04 pm
Arqueòleg Glamurós
Aps! I no he dit res sobre el transfons històric del nazisme, tot i que en soc un veritable expert: vaig fer una assignatura monogràfica a la facultat i em va apassionar! Però el comentari del theo ja es prou ilustratiu!
Maig 22, 2008 a 10:58 am
Ferran
Theo:
És cert que va haver-hi resistents. Però a mi el que em preocupa és el que diu Max Aue a la novel.la de Littell: que sense ferroviaris, sense químics, sense enginyers, etc. etc., Hitler no era ningú. Van ser decenes de mil.lers de persones que hi van tenir una col.laboració més o menys activa. Recorda que, a Nuremberg, es va fer un procés específic per als caps de la IG Farben, l’industria química més gran del món en aquell moment (de ella van sortir la BASF, la HOESCHST i la BAYER) i a molts d’ells, químics, enginyers, etc. se’ls va declarar culpables de crims contra la humanitat.
Arqueòleg:
Repeteixo que el tema del buylling no em sembla equiparable al que estem parlant perque no crec que sigui el mateix organitzar des de el poder una maquinaria d’extermini, que organitzar un grup d’adolescents per a emprenyar a un igual. I amb això no vull dir que no s’hagi de combatre el buylling, no vull que em malinterpretis; però, en tot cas, cal fer-ho de forma diferent, segurament.
El problema que ens planteja el llibre de Littell es el de preguntar-nos a nosaltres mateixos que hauriem fet en aquelles circumpstàncies. I el poema de Niemoller que ens ha recordat el Rafel al començament és una pista del que va fer massa gent.
Maig 22, 2008 a 11:01 am
Ferran
Ah! I una altra cosa. A mi també m’agrada força el basquet. És una de les meves frivolitats; potser la ùnica. Però també cal tenir una mica de temps per a desconnectar, no? I, com a esport, em reconeixeràs que és més espectacular i emocionant que molts altres.
Maig 22, 2008 a 4:34 pm
Theo
És evident que qualsevol dictador necessita la col·laboració, voluntària, indiferent, frívola, forzosa o aterrotizada d’un gran nombre de persones. No es pot mantenir només amb l’exèrcit: “On peut tout faire avec des baïonnettes, sauf s’asseoir dessus”, li va dir Talleyrand a Napoleó. Confesso que l’Alemanya nazi em fascina perquè no ho puc comprendre; no entenc com tot un país pot mirar a una altra banda quan el seu veí comunista està contant Moorsoldaten a Buchenwald, o el seu amic socialdemòcrata treballa com esclau a Flossenburg… No sé si la maquinària de terror va funcionar tan bé que no van necessitar obligar ningú a no mirar, que ho feien voluntàriament. Aquí, quan la Guerra Civil, sabem perfectament que les atrocitats que el bàndol feixista va cometre no eren obra d’incontrolats o d’escamots autònoms, sinò que formaven part d’un programa cuidadosament i meticulosa traçat per Mola per assegurar-se la submissió d’una població majoritàriament hostil. Però crec que en un règim tan monstruós com el nazi qualsevol petita transgresió era vista como una heroïcitat perillosa. Crec que va funcionar més la cega confiança amb els superiors i la por o la covardia que no pas l’activa i entuasiasta col·laboració que el cinema ens transmet. També la premsa del 43 assenyala “Los actos de espontánea adhesión al Caudillo de los habitantes de Guernica”, quan dubto que en tinguessin cap gana… No ho sé, la veritat.
Com anècdota, només dir que el famós pabelló de l’exposició de Barcelona de 1929, dissenyat per Mies van der Rohe, en realitat era el Pabelló Alemany, i fou financiat pel baró von Schnitzer, de la IG Farben.
Maig 22, 2008 a 10:12 pm
Rafel
Bé jo vaig apuntar la similitud amb el problema del bullying perquè el bullying (en escoles i altres institucions) és possible gràcies a la passivitat i la conformitat de la majoria del grup. No sé si em vaig explicar bé. En això estaràs amb mi, Ferran, que s’hi assembla al tema d’Alemanya a l’època nazi.
És un tema de psicologia social que crec que explica no pas les raons o motivacions dels genocides o dels bullies (que entenc que són diferents), sinó la passivitat del grup davant el mal (a qualsevol escala). Per bé que són mals a escales diferents, les motivacions per les quals la majoria d’alumnes d’una escola no se solidaritza ni mostra cap mena de compassió amb les víctimes del bullying s’assemblen molt a les motivacions per les quals una majoria de la societat alemanya a l’època nazi no mostrava la més mínima solidaritat ni compassió ni amb els jueus, ni amb qualsevol dels grups represaliats pel règim nazi.
I el bullying és només possible gràcies a la majoria silenciosa. De la mateixa manera que les atrocitats nazis només van ser possibles gràcies a la majoria silenciosa. Ja sé que són coses diferents. Però les motivacions d’aquesta majoria silenciosa, són bàsicament les mateixes (viure “en pau”, passar desapercebut…).
En definitiva: la majoria silenciosa com a “col·laborador necessari”.
Maig 23, 2008 a 9:22 am
Ferran
Em sembla que de tant escriure, jo mateix m’he fet un embolic. Potser amb els vostres comentaris m’estic aclarint jo mateix.
Em sembla, i rectifiqueu-me si m’equivoco, que he barreixat dos conceptes diferents:
La Indiferéncia, l’actitud passiva davant la injustícia, la de mirar cap a un altra banda i
La Obediència, la col.laboració (voluntària, forçada o indiferent) per a posibilitar la injustícia.
En el primer cas, Rafel, estic d’acord amb tu: és igual bullying que extermini. La indiferéncia, el pensar que com que això no va amb mi, son actuacions excessivament difoses a una societat que ha menyspreat durant anys el concepte de solidaritat i l’ha reduit a marcar la casella de Otros fines sociales a la seva declaració de Renda o, a tot estirar, a pagar una quota de 30 euros l’any a alguna ONG, sense preocupar-se tampoc de qué en fa aquesta ONG dels diners.
En el segon cas, com senyala en Theo, la qüestió és molt més complexa i caldria analitzar els mecanismes de pressió social del poder (de qualsevol poder) i les motivacions psico sociológiques que ens impulsen a obeïr, a fer el que fa tothom, a no distingir-nos.
Moltes gràcies per les vostres puntualitzacions. Jo també estic en un procés d’aclarir-me les idees.