Per molt que el Liceu, en aquesta nova etapa de teatre públic, hagi volgut democratitzar l’òpera, la veritat és que no se’n ha sortit gaire bé. Encara resten molts tics del passat. El més palès és el de marxar, cap a casa o a sopar, en el primer entreacte quan l’obra no et sembla prou interessant. Ahir, va ser patètic: en el sector on jo estava (un sector d’abonament), al segon acte havia desaparegut una quarta part dels assistents. I una parella que era a la meva fila, va ser rebuda quan entrava per els seus veïns de butaca amb aquesta frase: Al final us ho heu pensat, eh? O sigui, que havien marxat amb intenció de no tornar, però segurament una trucada a la cangur, que els va assegurar que els nens estaven bé i dormint, els va dissuadir.

Es representava una obra gens fàcil: Mort a Venècia. La darrera òpera composta pel músic britànic Benjamin Britten basada en el conegut relat de Thomas Mann. El relat es molt conegut per la excel·lent versió cinematogràfica que en va fer Luchino Visconti el 1971. Ja han passat 37 anys? Potser ara em dono compte de que totes les coses que m’importen ja tenen més de 30 anys. A veure si m’estic convertint en Ferran Aschenbach! Deixem-ho aquí, que aquesta reflexió em podria portar a mons pels que no vull anar.

De fet, la òpera és posterior al film i tant Britten com la seva llibretista, la senyora Myfanwy Piper, han confessat que es van prohibir a sí mateixos veure-la, fins no tenir acabada la òpera. No sé si amb aquesta decisió hi hem guanyat o perdut. He de reconèixer que sóc un incondicional tant del relat com del film i que els he llegit/vist no sé quants cops. El relat es llegeix en una hora i és gairebé impossible no trobar-hi nous matisos a cada lectura. El film és una mica més llarg: unes dues hores. I la òpera els guanya a tots dos: dues hores i mitja de música, que, amb l’entreacte se’n van a tres. Jo no sé si és cert que Britten i Piper no van veure la pel·lícula, però en adaptar el guió van coincidir en dues coses: prescindir de l’estança del protagonista a Pola abans d’anar a Venècia i donar-li una importància a les maduixes que no hi és al relat, a on només se’ns diu que Aschenbach les va menjar a la platja (una línia).

Sembla que tant el relat com el film s’han convertit amb el temps en símbols de la pedofília homoeròtica, però em sembla que es confonen els qui veuen en Mort a Venècia la Lolita homosexual. Tant el relat, com el film i la òpera ens parlen de la bellesa, de l’origen de la bellesa. Les difoses tesis estètiques de Nietzsche sobre lo apol·lini i lo dionisíac es el que està en qüestió. En el relat es desenvolupa en forma de soliloquis del protagonista, reflexions íntimes sobre la seva capacitat creadora o, millor, sobre la pèrdua de tal capacitat. El film utilitza un recurs molt cinematogràfic, el flash back, per presentar-nos les discussions amb el seu amic Alfred, inventat per Visconti. En la òpera aquestes digressions es presenten en forma de somiejaments del protagonista. I, potser qui ho fa més evident és Britten, amb un Dionís (baix-baríton) que pren diferents caracteritzacions i un Apol·lo (contratenor) que no apareix mai en escena perquè, en definitiva, és l’esperit de la forma.

I així com la idea de Britten és molt atractiva en el pla dramàtic, a mi, personalment, no em va semblar prou reeixida en el pla musical. No coneixia en absolut aquesta òpera, que, d’altra banda, és el primer cop que es representa a Espanya; però si que conec, i en molts casos admiro, altres composicions d’ell. Potser les excessives concessions al serialisme i la utilització profusa de les dissonàncies és el que no em va acabar de fer el pes. Per a mi no és a l’alçada de les altres grans obres del músic britànic. I tampoc és el fet de que el paper protagonista hagi estat escrit per al seu marit, Peter Pears, un tenor amb unes característiques vocals poc comunes, que va interpretar el paper amb més de seixanta anys, i tingui una força i una vivesa poc habituals. Altres obres seves, com el Billy Budd, també havien estat escrites pensant en la veu de Pears.

Encara que també podria ser que Visconti m’hagués fet associar tant íntimament a Mann i a Mahler, que, ara, jo sigui incapaç de pensar en un sense sentir la música de l’altre. Em sembla que el propi Mann va confessar algun cop que havia havia pres Mahler com a model pel personatge de Aschenbach.

Dionís i els faunes mentjant-se Aschenbach

Qui indubtablement sí ha vist el film de Visconti, i no ho pot amagar, és el director d’escena Willy Decker. Des de l’estètica dels personatges (Bogarde/Andressen/Mangano) fins el paisatge de platja, són fills de Visconti. Fins i tot les germanes de Tadzio, que a Mann són més grans que ell, es converteixen en dues nenes de deu o dotze anys, com a la pel·lícula. Encara que només sigui per aquest treball escenogràfic, la nit va valer la pena.

Jo no estic gaire interessat en aquestes polèmiques sobre estètica, apol·lini, dionisíac, però ja que m’hi he ficat, no penso acabar sense dir-hi la meva. Per això és el bloc, oi? A mi em sembla que podem parlar de la natura de l’art, però del que no podem dir res és del “art de la natura”. La Natura no és art; és natura, simplement. Jo sempre he dit que vist un arbre, vistos tots. I el mateix es pot dir de muntanyes, animals, rius i cossos humans. Potser sigui fruit de la meva deformació, convicta i confessa, d’urbanita irredempt, però no crec en l’art com a simple explosió de sentiments. Sense treball dur, sense coneixements profunds, sense perseverança, només hi ha Operación Triunfo. Potser són aquesta mena de programes televisius els que ens mostren amb tota la seva amplada el significat de lo dionisíac: la vacuïtat, la manca de sentit i, fins i tot, la xavacaneria. I amb això no vull dir que amb aquesta feina ben feta i sistemàtica s’aconsegueixi sempre la bellesa; el propi Aschenbach n’és un cas palès. La seva feina no regeix i el seu amic Alfred (al film de Visconti) se’n riu d’ell, dient-li que ha aconseguit la perfecció de la forma, després d’haver estat xiulada la seva obra a la sala de concerts. Però, algú pot creure que sense la feina sistemàtica i planificada es pot aconseguir un mínim tast de la bellesa?

Ja ho sé: soc un fastigós neopositivista. Però, al menys, ho sé reconèixer. Hi ha molta gent que circula pel món sense saber quines són les seves premisses ideològiques bàsiques. I no fa falta argumentar gaire per arribar a la conclusió de que el neopositivisme té alguns avantatges importants:

• Conté la mínima metafísica imprescindible. Bàsicament es tracta de negar l’existència del geni maligne cartesià i del noumeno kantià.
• Només accepta els ents abstractes que es puguin descobrir per un procés axiomàtic deductiu.

No es pot negar que tot això simplifica l’existència humana. Tampoc puc negar que no penso discutir-me amb aquells que tinguin ganes de complicar-se-la. És una opció de vida perfectament legítima; només que això: més complicada.

I no puc acabar sense fer una mica de safareig. Algú em va explicar un cop, i no sé si és cert del tot, que el primer actor que va escollir Visconti en el casting per a fer el paper de Tadzio, va ser el seu fillol, en Miguel Bosé. Em sembla que ho hagués fet tan bé com el Bjorn Andresen, i ara seria un fetitxe més autèntic encara del que ja és. Però, i és el que volia dir, sembla que son pare, el torero Luis Miguel Dominguín, va declinar el permís patern per a fer el paper. I és que el món del braus, no casa gaire amb determinades preconcepcions. Ja he dit que no sé si és cert. No voldria acabar en un jutjat per una cosa tant idiota. O sigui que si no ho és, només heu de dir-m’ho i ho esborro.

Per cert, en Bjorn Andresen i jo vam néixer amb deu dies de diferencia. Però jo sóc molt més guapo. Hahahahaha.