La tarda del divendres 10 de maig de 1968, va haver-hi una gran manifestació d’alumnes de Bachillerat prop del centre de Paris, a la Place Denfert-Rochereau. Protestaven per l’empresonament de vuit estudiants universitaris que havien estat detinguts durant els fets del dia 3 de maig. Havien arribat a la plaça una hora abans de que comencés la manifestació convocada per les associacions d’estudiants universitaris de França pel mateix motiu. Quan arriben el universitaris, la plaça i els accessos ja son plens de gent, de xicots (amb els seus professors en molts casos) que tampoc estan contents amb un sistema educatiu que els ignora i no els deixa ni participar en la vida dels establiments educatius.

Pels altaveus se senten tota mena de consignes: Anem a l’ORTF! Anem a la Santé! Els universitaris, que ja fa dies que no poden anar a la Universitat perquè està tancada, volen protestar pel tracte informatiu que dona la Televisió Pública al seu moviment i també volen anar a la presó per a que els sentin els seus companys engarjolats (que no estaven a la Santé). La policia no els deixa avançar en direcció a la Santé. La massa comença a bellugar-se cap a la Rue Monge per tal d’arribar al Boulevard Saint Germain. Quan els manifestants arriben a la cruïlla de Saint Germain amb Saint Michel, els líders de la protesta comencen a pensar que és hora d’ocupar tot el Barri Llatí.

A les nou de la nit s’aixeca la primera barricada a la Rue Le Goff. Els joves, que han fet servir de tot per fer-la (llambordes, vehicles, panells publicitaris … ), es protegeixen al seu darrera enfrontats als cossos republicans de seguretat. Altres barricades sorgeixen per tots els carrers al entorn de la Sorbonne i del Panthèon. De moment encara no hi ha enfrontaments. Els líders sindicals dels estudiants estan negociant amb el rectorat, però volen com a condició indispensable que s’alliberi als detinguts del dia 3. Tots els joves estan pendents dels transistors: Radio-Luxembourg i Europe-1 transmeten el diàleg.

Mentre les barricades es multipliquen, la policia va reben més reforços. La tensió creix per moments. Els manifestants, corpresos pel frenesí, acumulen més i més materials a les barricades, algunes arriben als dos metres d’alçada. És l’exaltació, l’entusiasme comunicatiu, una alegria. Tot el barri adquireix un aspecte insurreccional.

A mitja nit, el rector de la Sorbonne, Jean Roche, rep a Daniel Cohn-Bendit i altres estudiants. Sembla que tot es podrà reconduir, els oferiments del rector, d’acord amb el Ministre d’Educació, són ben rebuts pels estudiants. Però el Prefecte de la Policia te un problema delicat amb les barricades. Mentre continua la reunió al despatx del rector, tothom es prepara per a passar una nit a les barricades. Els veïns llencen menjar als manifestants des de les finestres. Algunes persones, que per la seva edat és evident que no son estudiants, donen consells i ajuden a la construcció de les barricades.

A tres quarts de dues, Dani el Roig surt de la reunió afirmant que li ha dit al rector que el que passa aquesta nit és que tota una joventut s’expressa contra una certa societat. I que no es mourà fins que es retiri la policia i siguin satisfetes les seves demandes. Sembla evident que la solució del conflicte haurà de venir per la força. I, efectivament, a un quart de tres es dona l’ordre a la policia de restablir l’ordre. I la policia comença el festival: gasos lacrimògens, cuirasses, porres … per l’altra banda es llencen pedres, cocktails molotov, s’inflamen les barricades amb gasolina, fan servir compressors d’obra que han trobat per llençar sorra, … Cada cop hi ha més ferits. La defensa de les barricades arriba a ser heroica davant de l’École Normale Superieure (Rue d’Ulm) a on es refugien els darrers manifestants a dos quarts de cinc de la matinada i sobre la que la policia llençarà algunes granades.

A dos quarts de sis, Daniel Cohn-Bendit llença per la ràdio l’ordre de dispersió. A partir de les sis, grups de policies patrullen els carrers detenint a qualsevol jove que hi troben, ja pel carrer, ja emparat en algun pis de veïns del barri. Insignes investigadors i eminents professors parlen per la ràdio demanant a la policia que deixi evacuar els ferits. Totes les ràdios repeteixen cada poc temps les adreces dels centres de socors més propers. Començava un nou dia. Era també una nova era?

Fins aquí la crònica. Però quin va ser el significat d’aquests fets?

Sembla mentida que quaranta anys després encara hi hagin interpretacions tant diverses dels efectes d’aquesta autèntica insurrecció. De totes maneres, i sense voler (ni poder) fer-ne una interpretació definitiva, em sembla que el que deia Cohn-Bendit resumia perfectament la realitat: la joventut es revel.lava contra una mena de societat. És clar que aquells nois ara tenen uns seixanta anys i no es pot dir que hi hagi hagut avenços clars en els camps de la igualtat, la justícia, les guerres, l’economia … Però si que n’hi ha hagut em altres aspectes menys crematístics, però no menys importants. L’autoritat ja no es pot exercir com es feia abans de la guerra mundial, la llibertat és molt més ampla que la que van tenir els nostres avis, els drets a la diversitat son més acceptats, el sentit de la sol.lidaritat s’ha anat generalitzant. Potser no és suficient, ja ho sé. Però algú s’ha parat a pensar que hagués passat si aquells joves no haguessin fet el que van fer?

Els canvis que hi han hagut en el model de família, en les conductes sexuals, en la pedagogia, en la participació en la vida ciutadana, el creixement de les ONG’s … Totes aquestes coses no haurien estat possibles sense aquella protesta. I tant de bo no triguem quaranta anys més en fer-ne un altra, perquè al pas que anem no se si hi serem a temps. Jo ja no tinc edat per les barricades, però si la munteu a prop de casa meva, penso buidar la nevera per donar-vos menjar. I amagar-vos a casa, si van mal dades. Perquè sembla que una cosa és clara: el món no avança si no el sotraguem una mica de tant en tant.

En una societat que ha abolit tota aventura, l’única aventura és abolir la societat.