Monthly Archive

Serà que amb l’edat m’estic tornant cascarràbies o potser sigui, simplement, que corre gent pel món que no tenen sentit del ridícul, però cada cop m’estic trobant amb usuaris de telèfons mòbils mes estranys. Ja he aconseguit frenar que li soni el mòbil a algun alumne mentre és a la meva classe. No sóc professor, però imparteixo algunes poques classes de tant en tant. He hagut de ser tenaç i persistent. Durant molt de temps he estat entregant un premi a cada alumne que li sonava el mòbil. El premi era un ninot del Pin-y-Pon, dels que sempre en porto uns quants a la cartera quan vaig a classe.

A la meva filla aquell joc no li va agradar gaire quan li van regalar de menuda i, com que encara estaven per casa fent nosa, vaig decidir donar-lis una oportunitat: la de escarnir a l’alumne mal educat que no desconnecta el mòbil en entrar a classe. Cada cop que sonava un mòbil, jo deia: Premi! Li ha tocat a vostè el premi al primer (no acostumava a haver-hi segon) mòbil que ha sonat a la meva assignatura. Aleshores, treia un ninot de la cartera i el posava a la taula davant del alumne en qüestió. La veritat és que el ninotets són d’un kistch que tomba. No m’estranya que no li agradés el joc a la meva filla. Per cert, qui és Pin i qui és Pon?

L’alumne tenia que passar la resta de la classe amb el ninot davant seu per recordar-li allò del No ho tornaré a fer mai més (repeteixi cinquanta vegades). Suposo que els meus alumnes ja em coneixen com el PinyPon, però m’és ben be igual. El que volia ja ho he aconseguit: tenir tranquil·litat a la meva classe.

Però aquests espècimens semblen no esgotar-se mai. Tothom sap el que molesta el ring d’un mòbil al cinema, al teatre o, fins i tot, a la òpera. I, a més, hi ha cada ring que és per llogar-hi cadires. I és que. com deia, hi ha gent que no te sentit del ridícul. L’altre dia, una noia que acabava d’entrar al trambaix amb la ma enganxada a l’orella i que es va posar al meu costat, em va fer cinc cèntims de la seva darrera entrevista per a un lloc de feina. Bé, no és que m’ho expliqués a mi especialment, és que li explicava a més de mig vagó. Parlava tant fort que potser li hagués valgut la pena fer-ho per la finestra, a crits i sense telèfon. I aquests individus també són legió.

I ara ja començo a veure les darreres passes del progrés en la comunicació. L’individu que va caminant pel carrer parlant tot sol, amb la cartera a una ma i la cigarreta a l’altre. Està per tancar? No. Simplement porta l’auricular incrustat a l’orella i un fil que li penja per l’ombro, tots dos connectats a un telèfon que ves a saber on el porta. Clar, quan el veus de lluny i no distingeixes els fils de marres, et penses que s’ha escapat de Sant Boi. Encara que d’altra banda el veus normalment ben abillat amb una americana fosca, creuada, de botons daurats i amb el mocador granat a la butxaca del pit. Per cert, com s’ho fan per penxar i despenxar el telèfon?

I l’altre dia ja vaig veure lo definitiu: un paio, al costat del seu cotxe amb la porta oberta parlant cap a l’interior del cotxe. Quan el vaig veure de lluny semblava lo més normal del món; però al apropar-me, vaig veure que no hi havia ningú dins del cotxe! Aquest no parlava sol, li parlava al cotxe! Vaig trigar una mica en reaccionar. Després vaig caure, el paio devia tenir la Dent Blava al vehicle!

Lo de mirar-me els Temes del cercador de les estadístiques que ens dona el WordPress ho he de fer al menys un cop al mes. Ja ho vaig fer en començar el mes i en vaig escriure un post. És força divertit. Mireu quins termes de cerca condueixen al meu bloc:

• la vida de les orugues. Tema interesentìssim on els hi hagi; que fariem sense conèixer els costums vitals de les pobres orugues.
• defecació papallones. Una mica d’escatologia sempre és benvinguda. Encara que no se’m acut qui pot tenir el més mínim interés en els WC per a papallones.
• imagenes de penes dobles. No se si devia ser una noia amb vagina doble o un noi amb anus doble. Són els únics casos que podrien tenir interés per veure aquestes imatges, no? Be, potser també una noia amb vagina i/o anus doble.
• calavera de curso. No se en quina escola deu estudiar aquest per a tenir una calavera en el curs. Les escoles per Joventuts Hitlerianes les van tancar fa molt de temps.
• traduction +capulla. D’aquesta no se que pensar: una traducció, pot ser capulla?

No em digueu que no és divertit.

Si em segueixen sortint ximpleries com aquestes, ja us les faré saber de tant en tant.

Avui he vist a EL PAIS un anunci a plana sencera d’una important empresa industrial espanyola, molt involucrada en els serveis medi ambientals, en la que ens parla de la relació entre preu dels aliments i producció de bioetanol. És molt lògic que les empreses intentin defensar el seu negoci, però potser caldria que fossin més curoses amb el que diuen o deixen de dir.

Si consulteu el propi Bloc Corporatiu de l’empresa, trobareu un article signat pel Director de Responsabilitat Social Corporativa de la firma, senyor Carlos Bousoño, en el que ens explica els motius de la crescuda dels preus del aliments i, ell mateix, reconeix més causes de les que hi han al anunci que us he reproduït. Dues de les causes que ens diu i de les que no fa esment l’anunci són, l’especulació al mercat de cereals de Chicago i el descens de les collites per la sequera que ha afectat a alguns dels països productors. No puc entrar a valorar quina de elles és més important per manca de dades, però em temo que hi ha un problema especulatiu important al darrera de tot aquest desajust. I, és clar, el canvi d’hàbits de consum de molts països; o es que ens pensàvem que continuarien morint-se de gana tota la vida?

Immersos com estem en aquesta desacceleració accelerada, mini crisi o daltabaix econòmic, com vulgueu dir-li, el preu dels aliments no n’és la faceta més preocupant en el nostre entorn. No obstant, cal tenir en compte que alguns dels cereals que més han augmentat de preu són la dieta bàsica de més de 3.000 milions de persones al món; les de rendes més baixes i que, per tant, destinen la majoria dels seus recursos a la compra d’aliments. I, per això, aquesta crisi sense precedents pot significar daltabaixos socials importants si es continua gestionant amb les eines tradicionals que ens subministren institucions internacionals com el FMI i el BIRF. El senyor Jacques Diouf, Director General de la FAO, ja ha fet diverses alertes sobre el tema i la propera cimera mundial sobre seguretat alimentària a començaments de juny hauria de ser una oportunitat per a modificar comportaments en el àmbit agrari.

Perquè el que hi ha al darrera de tota aquesta crisi, no són exclusivament (tot i ser certes) les causes que apunta el Sr. Bousoño, sino una negligència continuada de la comunitat internacional per l’agricultura. Hem estat immersos en el totxo, en les punto.com, en les Tic, en els Mp3 i en no se quantes coses més, oblidant-nos olímpicament que, per sobreviure, el primer que cal es menjar. I, a l’inrevés que molts altres sectors productius, totes les millores estructurals, comercials i tecnològiques que necessitava el sector agrícola han sigut ajornades any darrera any, fins acumular un retràs que ens ha dut a la situació actual. El senyor Diouf ho diu clarament: “és el primer cop en 25 anys que tenim un incentiu fonamental per a estimular el sector agrícola”. La llàstima és que aquest incentiu segurament s’endurà per davant un bon grapat de vides humanes per mal nutrició. I no parlem de la inestabilitat social que pot arribar a haver-hi a curt plaç, perquè és clar que qualsevol mena de mesures que es puguin acordar, no tindran efectes immediats.

Des dels països occidentals és molt fàcil ignorar la situació. En definitiva el nostre únic problema és que la barra de pa costa 15 cèntims més que abans. Podem aprofitar-lo millor i comprar-ne menys, o continuar comprant com sempre i ens costarà 4 euros mensuals més. Encara que un sigui un mileurista, ni se’n entera del problema; però quan la teva renda mensual és de 30, de 40 euros, vol dir que hauràs de menjar el 10% menys del que menjaves, que ja era molt poc.

Com veieu doncs, estem immersos en una tremenda crisi mundial, que tots els governs occidentals volen ignorar, de la que no en parlen gairebé els diaris i que les empreses tergiversen, com és el cas que he presentat al començament. Potser ens mereixem que hi hagi una revolta multitudinària que ens torni a posar de peus a terra.

Cada cop que sento algun dels senyors aquests que es disfressen per pontificar, parlant de la dictadura del relativisme, no deixa de passar-me un calfred per l’esquena. Si no ho entenc malament, relativisme significa acceptar que el meu veí, que pensa exactament lo oposat a mi, pot estar en lo cert. No dic que ho estigui, simplement que accepto el fet de que jo puc estar errat i ell no. Des d’una construcció teòrica com aquesta, com es pot construir una dictadura? La característica essencial de les dictadures és l’autoritarisme, que impedeix el pensament lliure i que només considera encertat el que sorgeix del dictador, de l’autoritat. Per tant, dictadura i relativisme son termes antagònics i potser caldria que algú els hi expliqués als paios de les sotanes a utilitzar correctament el diccionari.

Podria estar disposat a acceptar que es tracta d’un oximorón, encara que dubto que aquests descerebrats coneguin aquesta figura literària. En aquest cas jo els diria: Benvinguda la dictadura del relativisme! Després de centenars d’anys de dictadura de l’absolutisme, potser ens aniria be un canvi radical. A la fi i a la cap, no podem considerar-nos massa satisfets de a on ens ha conduit la dictadura anterior.

Mireu aquest vídeo. Com a introducció i per posar-se en ambient, no està gens malament.

Ahir, després del bàsquet (gran victòria del Barça, hehe), vaig estar sopant amb els amics amb els que, segurament anirem de vacances aquest any. La nostra idea és plantar-nos amb avió a Fort Smith (Arkansas), llogar un cotxe i anar a Sallisaw (Oklahoma), que és a tocar. I des d’aquí començar a seguir les passes de la família Joad de la novel.la de Steinbeck. Creuar els estats de Oklahoma, Texas, Nuevo México, Arizona i Califòrnia (amb alguna sortideta a Nevada), per arribar a San Francisco i tornar cap a casa. En total, uns 4.000 quilòmetres de no-res. De no-res perquè, veritablement, no hi ha gran cosa per veure en tot aquest periple que ens portarà a ciutats, o pobles, de noms tant evocadors com Checotah, El Reno, Bridgeport, Texola, Amarillo, Wildorado, Winslow o Flagstaff.

De fet, uns 150 quilòmetres després d’aquesta ciutat (a Kingman), deixarem la ruta dels Joad per anar a Las Vegas i intentar arruïnar-nos definitivament. I continuarem cap a San Francisco per una ruta diferent que ens portarà a Death Valley i al Parc Nacional de Yosemite.

No sé si heu vist la pel.lícula d’en John Ford basada en el llibre. Per a mi una de les millors pel.lícules del mestre, que va rebre l’òscar a la millor direcció de l’any 1940. Enteneu-me, no és que siguem uns mitòmans fanàtics, però certa dosi de mitomania, si que la tenim. I, a més, potser una gran ocasió per a conèixer l’Amèrica profunda. També aprofitarem per fer una excursioneta al Gran Canó del Colorado, que és a la vora de Flagstaff.

Aquesta és la ruta prevista

Som conscients que, tot i que anirem llegint el llibre, no podrem reproduir les situacions de la Amèrica dels anys 30’s, però també hi ha gent que va a fer el Camino de Santiago, quan està clar que tampoc es poden reproduir les condicions dels pelegrinatges medievals. I nosaltres tampoc ens ho proposem com un viatge iniciàtic, ni res semblant.

Quan tornem, ja us explicaré com ha anat.

No sé que li ha passat al Liceu aquesta temporada, però els hi ha donat per a programar gairebé simultàniament un òpera i un ballet sobre Mort a Venécia de Thomas Mann. Del òpera ja en vaig parlar fa uns dies. I avui toca parlar del ballet que vaig anar a veure ahir.

Què voleu que us digui? Si ja és prou difícil dramatitzar l’obra de Mann, per la gran quantitat de conceptes estètics i filosòfics que manega, ja us podeu imaginar el que significa traduir tot això en simple expressió corporal. Feina metafísica! I no és que en John Neumeier no sigui un bon coreògraf, no; és, simplement, que no es pot fer el que no es pot fer. Per a contraposar seny i rauxa, Apol·lo i Dionís, fa servir música de dos compositors diferents: Bach, que representa l’ordre, la mesura, el seny, i Wagner, que representa el desfici, la passió, la rauxa. No és dolenta la idea, el problema es que la materialitza amb una barreja d’enregistraments d’obres dels dos mestres (de les que ja parlaré més endavant) amb unes variacions escrites per a piano que s’interpreten en directe al mateix escenari; sense saber el perquè fa servir-ne unes i altres. I encara menys quan s’escolten durant uns moments, uns enregistraments de música de jazz i rock, convertint l’escenari en una mena de Fiebre del Sábado Noche, Travolta inclòs.

No es pot seguir cap fil dramàtic per molta imaginació que hi posis. El meu company de butaca, molt més inclinat a les novetats que jo, em deia que no pensés en el títol, que admirés només la dansa, l’expressió plàstica, com si no tingués res a veure amb Mann. Bé, doncs encara intentant fer aquest esforç, la dansa tampoc era gens original; ni clàssica ni contemporània, si no tot el contrari. Allà es barrejaven els pas de deux i els pliées més tradicionals, amb les contorsions i gestos més estranys que es puguin imaginar. I tot amb un Aschenbach deambulant permanentment pel escenari com ànima en pena. Em sembla que tots teníem ganes de que es morís mitja hora abans del que ho fa. I un pianista que va entrant i sortint del escenari, com si fos un ballarí més, i que també acaba mort sobre les tecles del piano; no sé si en un intent d’homenatjar Truffaut.

Una de les coses que fa que no senti cap passió pel ballet, és l’ús de la música de pot. La música enregistrada no te mai aquell caliu de l’orquestra en directe. Però en aquest cas no era solament això. Mentre la música de Bach sonava normal, la de Wagner suposo que la havien distorsionat perquè és impossible trobar una orquestra que la toqui tant malament com va sonar ahir. La música del Venusberg de Tannhauser, que vam sentir al Liceu fa poc, sonava com una autèntica olla de grills amb unes trompetes estridents que li treien tot l’encant a la peça. De les variacions escrites per al piano, tampoc fa falta allargar-se gaire; només dir que en algun moment el pianista hagués pogut fer servir martells en lloc dels dits per a interpretar-les.

En acabar l’obra i mirar-me el programa de mà, vaig veure que hi havia fins i tot un escenògraf. Suposo que li devien pagar poquet, perquè dir-li escenografia a posar quatre llençols blancs en el fons del ciclorama amb unes ratlles negres i a posar una foto del Hôtel des Bains cap per avall, es un eufemisme dels més grans que he sentit mai.

Menys mal que el sopar de després amb els amics i una bona estona de xerrameca em van fer oblidar ràpidament una obra de la que no sé si hi ha cap escena que mereixi ser rescatada.

Ahir, com que TV2 es van quedar sense partit de bàsquet per retransmetre (això de que l’Unicaja eliminés el Real Madrid te el seu morbillo, encara que no em caigui gens bé el Scariolo), van haver de posar un pel·lícula per cobrir les dues hores de programació que els hi quedaven lliures. I van posar un dels films recents que més vaig gaudir quan el van fer als cinemes: Amen. Els qui l’hagin vista, ja intuiran que està molt relacionada amb la temàtica d’aquest bloc i que, per tant, no podia deixar passar l’ocasió que m’ha brindat TV2 per parlar.ne. Per cert, que em vaig perdre un nou episodi de Numb3rs, que fan tots els dilluns a Calle13 i a la que em va drogar un amic meu.

La pel·lícula és de Costa-Gavras, un director greco-francés que sempre s’ha distingit pels seus films polítics i que és molt conegut des de que va fer l’oscaritzada Mising amb un Jack Lemon impressionant de protagonista. Es va estrenar l’any 2002. Segurament no està a l’alçada d’altres produccions del mateix director, com la ja anomenada Mising o État de siège o Z, però no deixa de tenir el seu interès.

Ens explica la història real del tinent de les Waffen SS Kurt Gerstein, un químic que va ingressar en aquest cos per la seva implicació en la fabricació del Zyklon-B, el gas que es feia servir per la solució final. L’altre personatge que apareix en el cartell és Ricardo Fontana, un jesuïta italià que intenta ajudar-lo i que em temo que és un personatge de ficció. Aquests dos homes, van intentà des de 1942 fer públic el que estava succeint en els camps d’extermini, amb intenció de que el Sant Pare, com a guia espiritual, fes alguna mena de proclama que mai es va dur a terme.

Pel film desfilen tota una sèrie de personatges, tant reals com ficticis, entre els que destaca Rudolf Franz Ferdinand Höß (interpretat per Sebastian Koch), sinistre personatge a qui ja vaig dedicar un post en una ocasió anterior. Un altres dels personatges sinistres que apareixen és el Doktor (interpretat per Ulrich Mühe) que suposo vol ser una imatge del Doctor Mengele, encara que històricament això no sigui possible, perquè Mengele estava en altres camps que Gerstein no va visitar.

Gerstein i el Doktor al film

El que em va interessar del film van ser, sobre tot, dues coses. La primera és la soledat del personatge. Ja havia comentat el crim d’omissió, de mirar cap un altra banda, que va cometre el conjunt del poble alemany durant la guerra. En el film es veu perfectament representat: ni la seva família, ni els seus antics amics de les Joventuts Protestants, ni els companys d’estudis o de feina, ni altres amics seus volen saber res del que Gerstein els hi explica com a testimoni ocular de les massacres. Uns, simplement ho neguen, dient que és mentida, i d’altres simplement es limiten a dir que es van prometre no aixecar el braç dient Heil Hitler! i volen acabar la guerra complint la seva promesa. Però ningú mou un dit per ajudar-lo. Només un secretari de l’ambaixada sueca i el jesuïta seran els seus valedors. Cóm va ser possible això? La força de la xenofòbia és tant forta, que ens condueix a inhibir-nos dels seus efectes encara que no hi estiguem d’acord. No se si és simplista explicar-ho d’aquesta manera, però no se’m acudeixen gaires més idees.

L’altra cosa que em va interessar, va ser la reconstrucció de les reunions de treball del caps nazis planificant l’eliminació. Les discussions sobre el nombre d’unitats a tractar, sobre els recursos necessaris, sobre les tècniques a emprar… Son calcades de moltes de les reunions empresarials que es continuen fent avui en dia: hi ha un procés fabril i es parla de la forma més eficient de fer-lo. El crim elevat a industria. I va haver de ser així, és clar, si no, no hagués estat possible l’eliminació de sis milions de persones: d’unes 360.000 tones de carn, uns 120.000 camions de gran tonatge. Us imagineu de que estem parlant? Littell, en el seu llibre, també en reprodueix algunes d’aquestes reunions en un to exactament igual que el de la pel·lícula.

Aquests dos aspectes són, naturalment, secundaris; perquè el que vol destacar el director és que, d’aquest crim per omissió, també en va ser responsable la pròpia església, que, per cert, no va donar autorització per a que es filmés en el Vaticà. I l’escena final del film es esgarrifosa: en acabar la guerra, per la mateixa porta del convent per on surten els refugiats jueus (molts d’ells conversos) que tenia l’església, estan entrant els criminals nazis per a acollir-se a la mateixa protecció de la que havien gaudit els anteriors. I és així com el Doktor aconsegueix el seu passaport a Argentina.

Kurt Gerstein

No diré que Kurt Gerstein no tingui també les seves ambivalències. Saul Freidenthal, un historiador israelià nascut a Txèquia i guanyador d’un Pulitzer, ja ho explica en el seu llibre sobre el personatge, en el que parla de la ambigüitat del bé. Suposo que volen parafrasejar a Hannah Arendt i la seva banalitat del mal. Però el que resulta indubtable retrospectivament, és que si hi hagués hagut deu milions de Gerstein’s, amb les seves ambigüitats incloses, tot allò s’hagués pogut parar abans d’arribar als extrems als que va arribar. La pregunta que sempre ens queda és per què va haver-hi milions de Max Aue’s i no de Kurt Gerstein’s.

No m’agrada anunciar esdeveniments que tindran lloc en dies propers perquè no vull fer propaganda; per això, ja estan els organitzadors. Però avui no em resisteixo a anunciar-vos la presentació d’un llibre estrany que tindrà lloc el proper dimecres a la Biblioteca de Catalunya. Ho faig, perquè no és usual que un acte entorn les Matemàtiques estigui a l’abast dels no avesats en aquesta abstrusa ciència. Des que va aparèixer la Teoria de Conjunts, les Matemàtiques s’han tornat incomprensibles per a la majoria de la gent. I, si no us ho creieu, us poso un parell de títols de conferències de les que he rebut invitacions darrerament, per a que veieu que no hi ha manera de saber de que ens poden voler parlar: “Grups definibles en estructures lineals 0-minimals” o “Variacions sobre el teorema de Löwenheim-Skolem i la negació del Axioma d’Elecció”. Qui coi pot entendre res?

Aquest cop no serà així. I no ho serà perquè el llibre que es presenta és un llibre de matemàtiques molt elementals: d’aritmètica bàsica. I molts us preguntareu a que treu cap escriure un llibre d’aritmètica bàsica. Això potser pugui tenir interès per als professors de primària que han d’ensenyar a sumar, restar, multiplicar i dividir als nens; però no te cap interès per a persones adultes no ficades al ensenyament. Doncs el que fa diferent aquest llibre és que va ser publicat per primer cop el 1482: fa més de 500 anys! És tracta de la Suma de la art de arismètica de Francesc Santcliment. Només se’n coneix un exemplar dipositat a la Biblioteca de Catalunya i és un dels primers llibres impresos de matemàtiques. Aquest llibre es va publicar el mateix any en que es va publicar la primera edició impresa dels Elements d’Euclides. I només es coneix un altra aritmètica anterior publicada a Treviso i d’autor desconegut. Es tracta, per tant, d’un text força interessant. Una aritmètica per a comerciants que la necessitaven per a les seves transaccions comercials: les quatre regles, la regla de tres, les progressions, etc. Podeu trobar més informació sobre el llibre a la Biblioteca de Catalunya.

Aquest llibre, al estar escrit en català, ha estat poc estudiat. El primer que va parlar-ne va ser l’historiador de la matemàtica Louis Karpinski, en un article publicat a la prestigiosa revista Osiris l’any 1936. Però no se’n van fer altres estudis fins el 1998 quan el professor de la UPF Antoni Malet en va fer una edició actualitzada i comentada. I ara, la doctora Joana Escobedo, edita aquest facsímil, amb estudi i notes, per a donar-li la rellevància que fins avui no tenia.

Us deixo amb l’enginyosa taula de multiplicar (atenció amb el 5, és una mica rar) del senyor Santcliment, del qui no se’n sap gairebé res, a part de que va escriure aquest llibre i que cal suposar que era professor de matemàtiques.

L’acte de presentació tindrà lloc a la Biblioteca de Catalunya (Vestíbul de Llevant), carrer Hospital, 56 de Barcelona, el dimecres 21 de maig a les 19:30. La presentació del acte correrà a càrrec del Professor d’Història de la Matemàtica de la UB, Dr. Josep Pla i Carrera.

Per molt que el Liceu, en aquesta nova etapa de teatre públic, hagi volgut democratitzar l’òpera, la veritat és que no se’n ha sortit gaire bé. Encara resten molts tics del passat. El més palès és el de marxar, cap a casa o a sopar, en el primer entreacte quan l’obra no et sembla prou interessant. Ahir, va ser patètic: en el sector on jo estava (un sector d’abonament), al segon acte havia desaparegut una quarta part dels assistents. I una parella que era a la meva fila, va ser rebuda quan entrava per els seus veïns de butaca amb aquesta frase: Al final us ho heu pensat, eh? O sigui, que havien marxat amb intenció de no tornar, però segurament una trucada a la cangur, que els va assegurar que els nens estaven bé i dormint, els va dissuadir.

Es representava una obra gens fàcil: Mort a Venècia. La darrera òpera composta pel músic britànic Benjamin Britten basada en el conegut relat de Thomas Mann. El relat es molt conegut per la excel·lent versió cinematogràfica que en va fer Luchino Visconti el 1971. Ja han passat 37 anys? Potser ara em dono compte de que totes les coses que m’importen ja tenen més de 30 anys. A veure si m’estic convertint en Ferran Aschenbach! Deixem-ho aquí, que aquesta reflexió em podria portar a mons pels que no vull anar.

De fet, la òpera és posterior al film i tant Britten com la seva llibretista, la senyora Myfanwy Piper, han confessat que es van prohibir a sí mateixos veure-la, fins no tenir acabada la òpera. No sé si amb aquesta decisió hi hem guanyat o perdut. He de reconèixer que sóc un incondicional tant del relat com del film i que els he llegit/vist no sé quants cops. El relat es llegeix en una hora i és gairebé impossible no trobar-hi nous matisos a cada lectura. El film és una mica més llarg: unes dues hores. I la òpera els guanya a tots dos: dues hores i mitja de música, que, amb l’entreacte se’n van a tres. Jo no sé si és cert que Britten i Piper no van veure la pel·lícula, però en adaptar el guió van coincidir en dues coses: prescindir de l’estança del protagonista a Pola abans d’anar a Venècia i donar-li una importància a les maduixes que no hi és al relat, a on només se’ns diu que Aschenbach les va menjar a la platja (una línia).

Sembla que tant el relat com el film s’han convertit amb el temps en símbols de la pedofília homoeròtica, però em sembla que es confonen els qui veuen en Mort a Venècia la Lolita homosexual. Tant el relat, com el film i la òpera ens parlen de la bellesa, de l’origen de la bellesa. Les difoses tesis estètiques de Nietzsche sobre lo apol·lini i lo dionisíac es el que està en qüestió. En el relat es desenvolupa en forma de soliloquis del protagonista, reflexions íntimes sobre la seva capacitat creadora o, millor, sobre la pèrdua de tal capacitat. El film utilitza un recurs molt cinematogràfic, el flash back, per presentar-nos les discussions amb el seu amic Alfred, inventat per Visconti. En la òpera aquestes digressions es presenten en forma de somiejaments del protagonista. I, potser qui ho fa més evident és Britten, amb un Dionís (baix-baríton) que pren diferents caracteritzacions i un Apol·lo (contratenor) que no apareix mai en escena perquè, en definitiva, és l’esperit de la forma.

I així com la idea de Britten és molt atractiva en el pla dramàtic, a mi, personalment, no em va semblar prou reeixida en el pla musical. No coneixia en absolut aquesta òpera, que, d’altra banda, és el primer cop que es representa a Espanya; però si que conec, i en molts casos admiro, altres composicions d’ell. Potser les excessives concessions al serialisme i la utilització profusa de les dissonàncies és el que no em va acabar de fer el pes. Per a mi no és a l’alçada de les altres grans obres del músic britànic. I tampoc és el fet de que el paper protagonista hagi estat escrit per al seu marit, Peter Pears, un tenor amb unes característiques vocals poc comunes, que va interpretar el paper amb més de seixanta anys, i tingui una força i una vivesa poc habituals. Altres obres seves, com el Billy Budd, també havien estat escrites pensant en la veu de Pears.

Encara que també podria ser que Visconti m’hagués fet associar tant íntimament a Mann i a Mahler, que, ara, jo sigui incapaç de pensar en un sense sentir la música de l’altre. Em sembla que el propi Mann va confessar algun cop que havia havia pres Mahler com a model pel personatge de Aschenbach.

Dionís i els faunes mentjant-se Aschenbach

Qui indubtablement sí ha vist el film de Visconti, i no ho pot amagar, és el director d’escena Willy Decker. Des de l’estètica dels personatges (Bogarde/Andressen/Mangano) fins el paisatge de platja, són fills de Visconti. Fins i tot les germanes de Tadzio, que a Mann són més grans que ell, es converteixen en dues nenes de deu o dotze anys, com a la pel·lícula. Encara que només sigui per aquest treball escenogràfic, la nit va valer la pena.

Jo no estic gaire interessat en aquestes polèmiques sobre estètica, apol·lini, dionisíac, però ja que m’hi he ficat, no penso acabar sense dir-hi la meva. Per això és el bloc, oi? A mi em sembla que podem parlar de la natura de l’art, però del que no podem dir res és del “art de la natura”. La Natura no és art; és natura, simplement. Jo sempre he dit que vist un arbre, vistos tots. I el mateix es pot dir de muntanyes, animals, rius i cossos humans. Potser sigui fruit de la meva deformació, convicta i confessa, d’urbanita irredempt, però no crec en l’art com a simple explosió de sentiments. Sense treball dur, sense coneixements profunds, sense perseverança, només hi ha Operación Triunfo. Potser són aquesta mena de programes televisius els que ens mostren amb tota la seva amplada el significat de lo dionisíac: la vacuïtat, la manca de sentit i, fins i tot, la xavacaneria. I amb això no vull dir que amb aquesta feina ben feta i sistemàtica s’aconsegueixi sempre la bellesa; el propi Aschenbach n’és un cas palès. La seva feina no regeix i el seu amic Alfred (al film de Visconti) se’n riu d’ell, dient-li que ha aconseguit la perfecció de la forma, després d’haver estat xiulada la seva obra a la sala de concerts. Però, algú pot creure que sense la feina sistemàtica i planificada es pot aconseguir un mínim tast de la bellesa?

Ja ho sé: soc un fastigós neopositivista. Però, al menys, ho sé reconèixer. Hi ha molta gent que circula pel món sense saber quines són les seves premisses ideològiques bàsiques. I no fa falta argumentar gaire per arribar a la conclusió de que el neopositivisme té alguns avantatges importants:

• Conté la mínima metafísica imprescindible. Bàsicament es tracta de negar l’existència del geni maligne cartesià i del noumeno kantià.
• Només accepta els ents abstractes que es puguin descobrir per un procés axiomàtic deductiu.

No es pot negar que tot això simplifica l’existència humana. Tampoc puc negar que no penso discutir-me amb aquells que tinguin ganes de complicar-se-la. És una opció de vida perfectament legítima; només que això: més complicada.

I no puc acabar sense fer una mica de safareig. Algú em va explicar un cop, i no sé si és cert del tot, que el primer actor que va escollir Visconti en el casting per a fer el paper de Tadzio, va ser el seu fillol, en Miguel Bosé. Em sembla que ho hagués fet tan bé com el Bjorn Andresen, i ara seria un fetitxe més autèntic encara del que ja és. Però, i és el que volia dir, sembla que son pare, el torero Luis Miguel Dominguín, va declinar el permís patern per a fer el paper. I és que el món del braus, no casa gaire amb determinades preconcepcions. Ja he dit que no sé si és cert. No voldria acabar en un jutjat per una cosa tant idiota. O sigui que si no ho és, només heu de dir-m’ho i ho esborro.

Per cert, en Bjorn Andresen i jo vam néixer amb deu dies de diferencia. Però jo sóc molt més guapo. Hahahahaha.

Per fi he aconseguit acabar l’index onomàstic del llibre de Littell.

Aquí el teniu. (S’obrirà una finestra nova)

Algunes observacions sobre com l’he fet em semblen convenients:

1. L’edició que he fet servir és la primera edició en castellà de RBA Libros (Octubre 2007) ISBN: 978-987-609-070-4 (991 pàgines).
2. Només he indexat els noms i/o cognoms quan surten textualment al llibre, tant si el personatge apareix com si només se’l cita en la conversa.
3. Les referències unívoques a persones (per exemple: “el Führer” o “la meva germana”), per molt clares que siguin, no s’han inclòs a l’index. Per aquest motiu no apareix el pare del protagonista i narrador, del qui no se’ns diu el nom en cap moment.
4. Tampoc s’han inclòs les aparicions de noms de caràcter purament topogràfic (per exemple: “avinguda Pushkin” o “Albert Platz”).
5. És un fitxer en format PDF. Necessiteu el Acrobat Reader per a llegir-lo.

Sobre el contingut de l’index també cal saber algunes coses:

• Els personatges de ficció creats per Littell estan en negreta i cursiva.
• Els personatges mítics, mitològics i literaris, estan en cursiva.
• Els personatges històrics estan en lletra normal i tenen a sota una breu descripció (ofici, data de naixement i defunció, nacionalitat …)
• Els qui els hi manca aquesta descripció, no puc assegurar que siguin reals o ficticis.
• En el cas de nazis, he procurat esbrinar que s’havia fet d’ells després de la guerra.
• En el cas de militars, he posat si eren de la Wehrmacht o de les SS. Els primers eren militars professionals, mentre que els segons eren fanàtics polítics.

I ara, ja sabeu: agrairé qualsevol comentari, esmena, orientació, etc. que serveixi per a millorar el contingut d’aquest index. I espero que als amants d’aquesta novel.la us faci servei.

Ostres! Doncs hi ha gent que s’ho mira això.

Moltes gràcies a tots els visitants. Us animo a criticar, així es pot millorar.

La tarda del divendres 10 de maig de 1968, va haver-hi una gran manifestació d’alumnes de Bachillerat prop del centre de Paris, a la Place Denfert-Rochereau. Protestaven per l’empresonament de vuit estudiants universitaris que havien estat detinguts durant els fets del dia 3 de maig. Havien arribat a la plaça una hora abans de que comencés la manifestació convocada per les associacions d’estudiants universitaris de França pel mateix motiu. Quan arriben el universitaris, la plaça i els accessos ja son plens de gent, de xicots (amb els seus professors en molts casos) que tampoc estan contents amb un sistema educatiu que els ignora i no els deixa ni participar en la vida dels establiments educatius.

Pels altaveus se senten tota mena de consignes: Anem a l’ORTF! Anem a la Santé! Els universitaris, que ja fa dies que no poden anar a la Universitat perquè està tancada, volen protestar pel tracte informatiu que dona la Televisió Pública al seu moviment i també volen anar a la presó per a que els sentin els seus companys engarjolats (que no estaven a la Santé). La policia no els deixa avançar en direcció a la Santé. La massa comença a bellugar-se cap a la Rue Monge per tal d’arribar al Boulevard Saint Germain. Quan els manifestants arriben a la cruïlla de Saint Germain amb Saint Michel, els líders de la protesta comencen a pensar que és hora d’ocupar tot el Barri Llatí.

A les nou de la nit s’aixeca la primera barricada a la Rue Le Goff. Els joves, que han fet servir de tot per fer-la (llambordes, vehicles, panells publicitaris … ), es protegeixen al seu darrera enfrontats als cossos republicans de seguretat. Altres barricades sorgeixen per tots els carrers al entorn de la Sorbonne i del Panthèon. De moment encara no hi ha enfrontaments. Els líders sindicals dels estudiants estan negociant amb el rectorat, però volen com a condició indispensable que s’alliberi als detinguts del dia 3. Tots els joves estan pendents dels transistors: Radio-Luxembourg i Europe-1 transmeten el diàleg.

Mentre les barricades es multipliquen, la policia va reben més reforços. La tensió creix per moments. Els manifestants, corpresos pel frenesí, acumulen més i més materials a les barricades, algunes arriben als dos metres d’alçada. És l’exaltació, l’entusiasme comunicatiu, una alegria. Tot el barri adquireix un aspecte insurreccional.

A mitja nit, el rector de la Sorbonne, Jean Roche, rep a Daniel Cohn-Bendit i altres estudiants. Sembla que tot es podrà reconduir, els oferiments del rector, d’acord amb el Ministre d’Educació, són ben rebuts pels estudiants. Però el Prefecte de la Policia te un problema delicat amb les barricades. Mentre continua la reunió al despatx del rector, tothom es prepara per a passar una nit a les barricades. Els veïns llencen menjar als manifestants des de les finestres. Algunes persones, que per la seva edat és evident que no son estudiants, donen consells i ajuden a la construcció de les barricades.

A tres quarts de dues, Dani el Roig surt de la reunió afirmant que li ha dit al rector que el que passa aquesta nit és que tota una joventut s’expressa contra una certa societat. I que no es mourà fins que es retiri la policia i siguin satisfetes les seves demandes. Sembla evident que la solució del conflicte haurà de venir per la força. I, efectivament, a un quart de tres es dona l’ordre a la policia de restablir l’ordre. I la policia comença el festival: gasos lacrimògens, cuirasses, porres … per l’altra banda es llencen pedres, cocktails molotov, s’inflamen les barricades amb gasolina, fan servir compressors d’obra que han trobat per llençar sorra, … Cada cop hi ha més ferits. La defensa de les barricades arriba a ser heroica davant de l’École Normale Superieure (Rue d’Ulm) a on es refugien els darrers manifestants a dos quarts de cinc de la matinada i sobre la que la policia llençarà algunes granades.

A dos quarts de sis, Daniel Cohn-Bendit llença per la ràdio l’ordre de dispersió. A partir de les sis, grups de policies patrullen els carrers detenint a qualsevol jove que hi troben, ja pel carrer, ja emparat en algun pis de veïns del barri. Insignes investigadors i eminents professors parlen per la ràdio demanant a la policia que deixi evacuar els ferits. Totes les ràdios repeteixen cada poc temps les adreces dels centres de socors més propers. Començava un nou dia. Era també una nova era?

Fins aquí la crònica. Però quin va ser el significat d’aquests fets?

Sembla mentida que quaranta anys després encara hi hagin interpretacions tant diverses dels efectes d’aquesta autèntica insurrecció. De totes maneres, i sense voler (ni poder) fer-ne una interpretació definitiva, em sembla que el que deia Cohn-Bendit resumia perfectament la realitat: la joventut es revel.lava contra una mena de societat. És clar que aquells nois ara tenen uns seixanta anys i no es pot dir que hi hagi hagut avenços clars en els camps de la igualtat, la justícia, les guerres, l’economia … Però si que n’hi ha hagut em altres aspectes menys crematístics, però no menys importants. L’autoritat ja no es pot exercir com es feia abans de la guerra mundial, la llibertat és molt més ampla que la que van tenir els nostres avis, els drets a la diversitat son més acceptats, el sentit de la sol.lidaritat s’ha anat generalitzant. Potser no és suficient, ja ho sé. Però algú s’ha parat a pensar que hagués passat si aquells joves no haguessin fet el que van fer?

Els canvis que hi han hagut en el model de família, en les conductes sexuals, en la pedagogia, en la participació en la vida ciutadana, el creixement de les ONG’s … Totes aquestes coses no haurien estat possibles sense aquella protesta. I tant de bo no triguem quaranta anys més en fer-ne un altra, perquè al pas que anem no se si hi serem a temps. Jo ja no tinc edat per les barricades, però si la munteu a prop de casa meva, penso buidar la nevera per donar-vos menjar. I amagar-vos a casa, si van mal dades. Perquè sembla que una cosa és clara: el món no avança si no el sotraguem una mica de tant en tant.

En una societat que ha abolit tota aventura, l’única aventura és abolir la societat.

Ja han passat uns quants dies del segon centenari del començament de la Guerra de la Independència. El mateix dia dos, vaig començar a escriure un post sobre el tema per aquest bloc, però em va sortir tant incendiari, que no el vaig publicar. Ara, passats uns dies, el reprenc, una mica més calmat. L’avantatge de no ser historiador és que puc dir el que em vingui de gust i interpretar els fets com em doni la real gana. I és el que penso fer. I si no és políticament correcte, doncs, ho sento molt.

Molts cops se’ns acusa al catalans de masoquistes perquè cel.lebrem una derrota com a festa nacional. I tenen raó. Però una cosa és certa: va ser una derrota contra un enemic real, i sempre ens queda el pensament de que, en un altra ocasió, podem guanyar. El dia 2 de maig, jo crec que vam ser nosaltres qui ens vam derrotar a nosaltres mateixos. No us heu parat mai a pensar perquè li diem Guerra d’Independència i no Guerra d’Alliberament?. La independència és una cosa, i la llibertat un altra de molt diferent. I, en aquest cas, la llibertat era del costat dels francesos. Lluitant per la independència, vam lluitar al mateix temps contra la nostra llibertat.

Ja se’n van encarregar els capellans i els aristòcrates d’omplir el cap de la gent contra les idees il·lustrades, lliberals, igualitàries i laiques que procedien del nostre veí del nord i filles de la Revolució Francesa. Noblesa i clergat havien estat els instigadors, unes setmanes abans, del Motín de Aranjuez. No podien restar passius davant la pèrdua de poder que significava l’afrancesament del senyor Godoy (per cert, enterrat al cementiri de Pêre Lachaise de Paris). Però ben aviat va quedar clar que Ferran VII no representava cap millora respecte a Carles IV. I Napoleó ho va tenir molt clar: en molt poc temps teníem un nou rei i una constitució. Sí, he dit una constitució, perquè se’ns omple molt la boca parlant de La Pepa i les Cortes de Cádiz, però gairebé ningú se’n recorda de que quatre anys abans, el juliol de 1808, es va promulgar l’Edicte de Bayona, que era una constitució lliberal. Tant o més que la de Cádiz. I, a més, amb un rei com no havia tingut Espanya en segles: José I, a qui també es van encarregar de desprestigiar des d’els púlpits de les esglésies i des dels palaus de la noblesa, anomenant-l’ho Pepe Botella i Rey Plazuelas. La veritat és que mai s’ha acreditat que tingués una especial predilecció pel Bordeaux o pel Cognac, però si que és cert que va obrir moltes places noves a la Villa de Madrid, sobre tot, si per obrir-les, calia enderrocar un convent o una església.

Segurament la història d’Espanya hagués estat diferent si li haguéssim donat temps per a enderrocar-ne uns quants milers més i, a més, ens haguéssim estalviat la feina de cremar-les per la Setmana Tràgica o durant la Guerra Civil. Sempre he pensat que el gran error de Napoleó va ser no executar al Papa després d’haver-lo tingut empresonat durant mesos. Al menys, els següents s’ho haguessin pensat abans d’obrir la boca. Ja veieu que els reis de França posteriors a Lluís XVI van procurar ser discrets; i amb Constitució! Ja sabeu allò que va dir Robespierre: És necessari que el rei mori per a que visqui la República. A cap altre rei se li va acudir governar com ho havia fet Lluís XVI. I, és que tothom s’estima molt la vida; sobre tot, la pròpia.

Doncs, al que anàvem. Fent fora els francesos, vam renunciar a totes les idees modernes que portaven amb ells. Però no solament això, ens vam dedicar a perseguir als afrancesats, que era el bo i millor que hi havia en aquest país. En tots els aspectes: polític, artístic, cultural, industrial, etc. Quins van ser els resultats pràctics del 2 de maig? Doncs ja us ho diré jo, clar i ras: El nostre millor pintor, Goya, al exili i un rei infame, Ferran VII, entrant a Madrid uns anys després al crit popular de ¡Vivan las caenas! Quina vergonya!

No fa gens d’estranyar que els mateixos que han cel.lebrat amb gran pompa el 2 de maig, siguin els mateixos que quan parlen de l’altre maig, el maig del 68, diuen que va ser un fracàs. És clar, si l’èxit l’avaluen amb aquests paràmetres, aleshores, tenir èxit és fer retrocedir l’historia un centenar d’anys. Segur que molts podeu pensar que sóc un bonapartista. Doncs no us equivoqueu: ho sóc i molt! Però és que, nois, els fets també avalen la meva postura: l’única monarquia de les que va instaurar Napoleó fa dos-cents anys que encara continua en el poder és la sueca (els Bernadotte). Us imagineu que hagués pogut passar a Espanya si ens haguéssim quedat amb el José I? A lo millor seriem suecs!! Quina enveja!!

El llibre d’en Littell està ple de dificultats. Ahir mateix vaig descobrir-ne una, o al menys això em sembla, que no és pas gens fàcil. Ben al començament del llibre (pàgina 20), quan en Max ens explica la seva trajectòria vital post-bélica, ens diu que espera arribar al estat de “no tener inclinación por nada que no sea no tener inclinación por nada”, tal com ho va aconseguir Jérôme Nadal. Quan ho vaig llegir el primer cop, vaig pensar que era una frase de reminiscències proustianes. No recordava cap personatge de Proust amb aquest nom, però bé podria ser d’algun autor francès dels anys trenta, potser company dels Bardèche, Brasillach, Maxence, Rebatet, Blond i demés col.legues de la Action Française. Però, per molt que buscava no trobava cap referència d’aquest tal Jérôme Nadal.

Finalment, ahir, vaig pensar que, si es tractava d’un autor francès, hi hauria d’haver algun llibre seu a la Bibliotèque National de France. Vaig anar-me’n, doncs, al catàleg BN-OPALE PLUS de la Bibliotèque, vaig escriure el nom i vaig pitjar “recherche”. No em va fer falta anar a buscar els llibres d’aquest autor perquè ja sabia qui era. En Jonathan Littell, que normalment utilitza els cognoms, no tradueix mai els noms propis dels personatges que surten a la narració, i així veiem desfilar els Wilhelm, els Carl, els Georg, els Berndt, els Heinrich, etc. No obstant, en aquest cas concret, sí que n’ha fet la traducció. Jèrôme Nadal és Jeroni Nadal!, un frare mallorquí del segle XVI.

I la frase que cita, que en el context sembla quietista, és totalment mística en el seu context original. Heus ací la frase d’en Jeroni Nadal: Només em deleixc per mai de res delir-me. Que, així, dita en català, no solament és molt més curta, si no que, a més, és molt més literària. El verb delir-se és de molt difícil traducció a d’altres idiomes. En castellà encara existeix el verb “pirrarse”, però cal reconèixer que “sólo me pirro por no pirrarme nunca más de nada” no queda gaire bonic. He anat a veure com ho havia posat a l’edició original en francès: n’incliner à rien, si ce n’est de n’incliner à rien. No està gens malament, però tampoc te la mateixa força i contundència de la versió catalana.

He dit que ja coneixia la figura de Jeroni Nadal, però no pas pels seus escrits místics i teològics, que desconec absolutament, si no per el paper que va jugar en la difusió per tot Europa d’una nova pedagogia de les matemàtiques. Jeroni Nadal (1507-1580), d’una bona família mallorquina, va estudiar a Alcalà d’Henares, a Paris i a Avignon. A les dues primeres universitats va fer amistat amb Iñigo de Loyola i amb Diego Laínez, que van fundar la Companyia de Jesús uns anys després. Nadal, que tenia por que acabessin en mans de la Inquisició, se’n va entornar a Mallorca, rebutjant les ofertes de ser-ne també membre fundador que, sobre tot Ignasi, li havien fet a Paris.

El cas és que anys després, a Roma, Nadal va acabar ingressant a l’Ordre i Ignasi, que segons sembla li tenia molta confiança, li va encarregar de dirigir el primer col.legi que van fundar els jesuïtes: el de Messina a Sicília. Tot i que l’ensenyament de nens i adolescents no era un dels objectius prioritaris de la nova Ordre, amb el temps això també acabaria canviant. El 1548 es començaven les classes regulars al col.legi de Messina i es conserven alguns exemplars dels impresos que es van fer aquell any amb el detall dels programes d’estudi, al “modus parisiensis”, que trencaven totalment amb la tradició medieval. D’aquests impresos, és sorprenent el canvi de enfoc radical que se li dona al ensenyament de las matemàtiques, emfatitzant les seves dues branques bàsiques (geometria i aritmètica), basant-les en llibres de reconegut prestigi (Euclides i Finé) i aplicant-les a l’astronomia (els problemes de calendari eren importants en aquella època).

És difícil de saber, per manca de documentació primària, quina influència va tenir en aquesta nova orientació el matemàtic Francesco Maurolico (1494-1575), que va viure tota la seva vida a Messina, que va mantenir correspondència amb Jeroni Nadal i que, fins i tot, va ser professor al col.legi de Messina. També cal tenir en compte que, tant Nadal com els seus col.legues de la Ordre, havien estudiat a Paris i havien rebut classes, molt probablement, de Oronce Finé (1494-1555). El que resulta del tot indubtable és que tant Finé com Maurolico van jugar algun paper en aquest canvi pedagògic que acabaria conduint a la famosa frase de Galileu: el llibre de la Natura està escrit en llenguatge matemàtic. I al inici d’una Revolució en el coneixement que no s’ha deturat fins els nostres dies.

Aquests impresos de 1548, indubtablement obra de Nadal, constitueixen la prehistòria de la Ratio Studiorum, aprovada finalment per la Ordre el 1599 i que serà el programa d’estudis de tots els col.legis jesuïtes del món fins a la seva dissolució el segle XVIII. Nadal ja serà mort quan es discuteixin els diferents esborranys de la Ratio, però haurà deixat un destacat deixeble matemàtic, Christoforus Clavius, al front del Collegio Romano, qui serà l’encarregat d’introduir aquesta pedagogia matemàtica a la Ratio. I no cal oblidar que els jesuïtes van ser la primera multinacional de l’ensenyament; a començaments del segle XVII ja existien més de 2.000 col.legis de la Ordre i gestionaven l’ensenyament de prestigioses universitats com les de Paris , Padua i Lovaïna.

Estic content de que els meus coneixements d’història de les matemàtiques m’hagin servit per primer cop per alguna cosa que no fos exclusivament científica. Això en el supòsit de que el Jeroni Nadal del que parlo sigui el mateix al que es refereix Littell, perquè, és clar, podria estar equivocat i el Nadal de Littell ser algun altre personatge ignot. De totes maneres, i si estic en el cert, trobo que el senyor Littell potser s’ha passat de pedant amb aquesta cita. Encara que, de fet, més o menys com jo, que he aprofitat l’avinentesa per a deixar anar el meu rotllo particular. Però és que tinc tant poques ocasions de parlar d’aquestes coses, que quan en surt una, no me’n ser avenir.

Algun dia vull fer un anàlisi detallat de la música i els musics dels que parla Littell a la seva novel.la. Els personatges literaris de Littell són, gairebé tots, persones il·lustrades: Voss, Thomas, el doctor Hohenegg, von Üxküll, etc. Les converses que mantenen giren, en moltes ocasions, entorn de l’art i la cultura. Però la música ocupa, a la novel.la, un lloc preeminent entre totes les arts; parlen també una mica de pintura i arquitectura, però poca cosa més. I, és clar, de literatura; encara que les referències llargues a literats coneguts són molt comptades (sobre tot Flaubert i Lermontov).

Les dues grans passions musicals d’en Max Aue són saber tocar el piano i la música barroca francesa. De la primera ens diu en diversos moments la ràbia que li fa no haver-ne aprés quan en va tenir ocasió de nen, quan la seva mare li va comprar un piano i ell no en va fer cap cas. De la segona ens en dona mostres d’una erudició fora de mida, coneixent autors ignots com en Claude Balbastre (de qui ja en vaig parlar) o els Forqueray.

Parlo dels Forqueray, perquè Max Aue no ens diu mai si es refereix al pare, al seu germà o als seus dos fills, tots ells musics; simplement els nombra pel seu cognom. Cal suposar que es refereix al pare, Antoine Forqueray (1672-1745), un violista molt conegut a la seva època, músic de la cort de Lluis XIV i compositor no gaire prolífic. Com a interpret de la viola da gamba devia ser un prodigi, perquè les referències contemporànies que en tenim el comparen amb el gran Martin Marais. Fa pocs mesos ha sortit un disc de Jordi Savall amb les suites 1 i 2 de Forqueray i, pel que sembla, en Jordi Savall pretén continuar enregistrant més obres d’aquest compositor poc conegut.

El nom de Forqueray surt dos cops a Las Benévolas. Primer (pàgina 490) en una conversa que manté amb la seva germana: ella li pregunta si li segueix agradant la música barroca francesa i li demana concretament per Forqueray, posant-l’ho entre mig de Rameau i Couperin. Aquests dos últims autors, posteriors a Forqueray, tenen tots dos peces titulades “La Forqueray”, el que ens dona a entendre la influència que va tenir la música del primer. D’altres compositors faran servir el nom de Forcroy, com sembla que també se’l coneixia. El segon cop que apareix el nom de Forqueray (pàgina 886) és quan en Max Aue s’ha retirat a la casa de la seva germana i del seu marit a Pomerània. Regirant la biblioteca de partitures de von Üxküll, troba partitures d’ell i d’altres autors barrocs francesos.

Però, de forma subliminar, es fa referència a Forqueray en un altre lloc del llibre. Quan Max Aue coneix el seu cunyat, el music Berndt von Üxküll, sopant en un restaurant elegant de Berlín, la conversa, després de parlar de les ferides d’en Max, decau i, per reprendre-la, en Max li pregunta si ha anat a algun concert darrerament. Això porta inevitablement a encetar una conversa sobre música, en la que es parla dels grans directors de l’època, Furtwängler, Strauss, Bruno Walter i von Karajan (del qui diu que era massa pagat de si mateix, massa arrogant; i això que aleshores encara era molt jove!). En un moment determinat, von Üxküll s’interessa pels gustos musicals de Max Aue i, en respondre-li amb els seu interès pels barrocs francesos, en von Üxküll li respon, entre d’altres coses, que “hi ha tot un tresor de música del XVIII per a viola da gamba” (pàgina 500). Només pot estar fent referència a Forqueray o a Martin Marais, que van ser els dos grans violistes del XVIII.

La conversa gira després cap a Schönberg i l’antisemitisme. Von Üxküll, malgrat ser antisemita, és un gran admirador de Schönberg i no pot entendre que hagi estat tant maltractat pel seu país fins al punt d’haver tingut que emigrar. Però això, ja formarà part del anàlisi del que parlava al començament.

Finalment, aquí deixo un enllaç per si algú té curiositat per escoltar la música d’aquest compositor. Malauradament, només hi ha les transcripcions de les seves peces a clavecí que va fer el seu fill Jean Baptiste Antoine. I aquí un altre enllaç amb una peça interpretada comme il faut.

I una última cosa: no entenc com és possible que, amb el que s’arriba a parlar a la novel.la dels barrocs francesos, no hi hagi ni una sola menció de Jean Baptiste Lully, el més influent dels musics francesos d’aquest període.

P.S. [4 de maig de 2008] Observo que des de fa uns dies els enllaços a WIMA (Werner Icking Music Archive) no funcionen correctament. Si continua produint-se aquesta anomalia, hauré d’eliminar tots aquests enllaços inùtils. Espero que sigui només provisional.

Nou P.S. [5 de maig de 2008] Veig que els enllaços a WIMA tornen a funcionar.

Poc a poc, em vaig mirant les eines que ens proporciona WordPress per a gestionar el nostre bloc. Avui que és festa i no tinc gaires coses a fer (o, si les tinc, no tinc ganes de fer-les), m’he estat mirant la informació que ens dona la pàgina d’Estadístiques. A part del nombre de visites, la seva procedència (suposo que només quan això és possible), els clics que hagin fet i altres coses interessants, surt també un apartat que es titula Temes del cercador.

Suposo que aquesta opció et permet conèixer a través de quines cerques la gent a anat a parar al meu bloc. La pregunta que em faig és: quins són els cercadors que analitza el WordPress?. És algun cercador propi? O són els cercadors comunament utilitzats, Google, Yahoo, etc.? I, en el cas que sigui un cercador propi, on està? Perquè jo no sóc conscient d’haver vist un cercador en el WordPress.

Al marge de desconèixer aquests punts, que tampoc em semblen gaire importants, avui he estat tafanejant per saber quins són els termes que ha fet servir la gent per arribar al meu bloc. Naturalment, i donades les característiques del bloc, termes com “nazi”, “antisemitisme”, “jueus”, “max aue”, “littell”, “benévolas”, etc. son els més habituals. Els qui em seguiu, ja coneixeu la natura del bloc.

Però, al marge d’aquests termes de cerca que són naturals, m’he trobat que hi ha gent que ha vingut a parar al meu bloc sense cap mena d’intenció de fer-ho. Vegeu, si no, uns quants exemples de cerques que no sé cóm es possible que els hagin conduit aquí (reprodueixo les expressions de cerca entre claudàtors i amb tots el caràcters, tal com me les ensenya el WordPress):

• [guasa testimoni]
• [capilla ardiente universidad]
• [*grupo els nanos* (descarga musica)]
• ["set portes"+castell]
• [hijos julio]
• [imatges roba finals segle xix]
• [que es una prosa]
• ["posats a fer" english].

No sé per quins setze ous aquests termes de cerca poden conduir al meu bloc. I intento imaginar-me la cara de pòquer que els deu haver quedat als qui cercaven, en veure el bloc. Això pot ser el més divertit del tema. Os imagineu quina expressió idiota li deu haver quedat a aquell que buscava descarregar-se una cançoneta del Grup Els Nanos i el primer que li apareix és una foto de l’arribada d’un tren de jueus al camp d’Auschwitz? No sé qui són Els Nanos, però hi hauria d’haver una perversió molt forta del llenguatge per que aquest nom fes referència a qualsevol cosa del holocaust. O el que buscava imatges de roba del segle XIX i s’ha trobat amb els models “pijama de ratlles” i “uniforme nazi” que, a més, són trenta anys posteriors al que estava cercant. I que me’n dieu del qui estava cercant informació sobre l’enterrament d’algun eminent catedràtic, i s’ha trobat en que aquí només parlem de la mort en la seva forma massiva i no ens interessa la mort com a fet individual (a part de la meva, és clar). Encara més divertit: el qui estava interessat en saber què és la prosa i s’ha trobat amb la meva pobra literatura.

En fi, com que no sé quins algoritmes fan servir els cercadors, no puc entendre el perquè d’aquests aterraments en aquest lloc. L’únic que puc fer és dir-lis als qui han aparegut per aquí sense voler-ho, que lamento la pèrdua de temps (o potser no) d’haver anat a parar a un lloc que ni volien ni necessitaven.

D’altra banda, també m’ho plantejo com a usuari que sóc dels cercadors. Ara sé positivament que una cerca et pot conduir a la web més inversemblant que puguis imaginar-te. I és que tot això de les TIC està molt bé i facilita molt la feina, però no pot suplir de cap manera (ni suplirà mai al cent per cent) el criteri humà. I si hi ha per aquí algun fanàtic de la Intel·ligència Artificial, que m’ho demostri!