Ahir va ser Sant Jordi. Em van regalar tres llibres. Jo també en vaig regalar uns quants, és clar, a més de les roses de costum. He dit que em van regalar tres llibres, però això no és rigorosament cert: a part del Pomponio Flato de Mendoza i L’éducation sentimentale de Flaubert, la meva filla va tenir l’ocurrència de regalar-me La plaça del Diamant de la Rodoreda!
Quan la meva filla (única) es va independitzar, va fer una rapinya general de la nostra biblioteca; ja us podeu imaginar. Entre els llibres que se’n va endur estava Las uvas de la ira del Steinbeck, llibre que jo aprecio molt, i que, fa unes setmanes, estant a casa seva, li vaig dir que me’l tornava a emportar. Ja us podeu imaginar les corregudes pel passadís, perseguint-nos pel llibre.
— Que no te’l emportis.
— Que si que me’l enduré
— Però si tu me’ls vas fer llegir
— No dic que no, però és meu
— Ara ja no, Està a casa meva
— Perquè te’l vas endur sense dir-me’n res
El cas és que finalment me’l vaig tornar a endur, deixant a la meva filla una mica enfurismada.
Quan vaig veure que la meva filla em portava un exemplar (més aviat vell) de La Plaça del Diamant, el primer que vaig pensar és que havia trobat una primera edició de 1962 per algun lloc. Desengany: era una edició de 1967, la cinquena per a ser exactes. Després vaig pensar que potser era un exemplar dedicat, però tampoc era això: a les primeres planes no hi havia res escrit.
Quan em vaig mirar la meva filla amb cara de perplexitat, preguntant-li, sense dir-ho, “perquè em regales un llibre que ja tenim?”, només em va dir:
— Hi ha una nota dins del llibre, a la primera pàgina.
Efectivament, hi havia una quartilla que no havia vist. Al desplegar-la vaig veure això:
No va fer falta gairebé ni que em mirés a sa mare, que també estava somrient. Suposo que la meva filla ja té coberts tots els Sant Jordis que em queden!
P.S. Avui, amb un dia de retard, però que es pot considerar també Sant Jordi, m’han regalat Cuatro días de Enero de Jordi Sierra i Fabra. M’ha fet il.lusió, perqué no conec res d’aquest autor.
14 comments
Comments feed for this article
Abril 24, 2008 a 1:35 pm
Theo
Hahahaha! Això es molt pitjor que el que jo feia a ma mare, regalar-li els llibres que jo volia llegir XD
Salutacions!
Abril 24, 2008 a 1:44 pm
Ferran
Sí, clar. Em sembla que ho hem fet tots de joves. Per això mateix tampoc em vaig enfadar gens ni mica; al contrari, fins em va semblar original.
Abril 24, 2008 a 3:12 pm
josep p
Ja saps la dita: “Cría cuervos … “.
Amb això no vull dir que la teva filla sigui un corb, clar.
Abril 25, 2008 a 6:48 am
Ferran
Pobreta! Clar que no.
Se li ha de reconèixer cert enginy, oi?
Abril 27, 2008 a 7:26 pm
Arqueòleg Glamurós
doncs jo m’he comprat “Factotum” de Buckovski, un antic de Miquel Houquelbeq i “Contra natura” de Alvaro pombo, a aprtde llibres d’arqueologia, que s’ha d’aprofitar el descompte!
Abril 28, 2008 a 6:00 am
El Llibreter
Espero que aquesta forma de celebrar Sant Jordi no surti d’aquí. Seria espantós per a les llibreries!
Salutacions cordials.
Abril 28, 2008 a 7:19 am
Ferran
Arqueòleg -> No he llegit mai res de Houquelbeq. Que tal és?
El llibreter -> Sí, jo també ho espero. No solament per a la defensa del teu gremi, si no que, també, perqué m’agrada tenir novetats encara que rellegeixi moltes vegades. Malgrat que la Rodoreda, a mí, no em sembla tant bona com per rellegir. Però ja saps, en això tot són opinions.
Abril 28, 2008 a 8:26 am
Rafel
Ferran, Uf Houellebecq no sé… a les partícules elementals em va encantar, però després no vaig poder amb “Plataforma”. Houellebecq va directament a epatar els progres. Però s’ha de reconèixer que algunes de les anàlisis que fan són molt lúcides. No sé, és d’aquells autors que jo hi veig “una de cal y otra de arena”.
Arqueòleg, Contra Natura, em va semblar un truñaco tot i que reconec que em va enganxar. Està ben escrit, però el Pombo és ranci ranci. De fet, si no fos per l’ambientació de la novel·la podries dir que es tracta d’un autor decimonònic. I a més té una homofòbia interioritzada el paio que pa que. I la destil·la a cada paràgraf. A mi em treia dels nervis a més té la mania de posar un supernarrador que ofega i asfixia els personatges. Que ho faci Thomas Mann amb la intenció de reflexionar sobre la civilització europea té un punt, però que ho faci Ávaro Pombo fent reflexions força beates sobre la sexualitat gai (a mi això de classificar i analiyzar la sexualitat gai apart de la resta de la sexualitat humana ja em sembla homòfob de per sí), em treia completament de polleguera!!!, però com que sóc massoca vaig arribar al final del llibre.
Abril 28, 2008 a 8:31 am
Rafel
Jo m’he comprat les benèvoles, jejeje, gràcies a aquest blog, de fet. Però és que tot el que tingui a veure amb la cultura alemanya és un tema que sempre m’ha obessionat. També uns quants llibres de contes, darrerament estic obsessionat amb les antologies de narrativa curta de diferents llocs i períodes. A veure quan trobo temps pel llibre de LIttell. Jo flipo que l’hagi escrit en francès i els francesos li hagin donat tants premis! Com es pot dominar tant una llengua que no es la teva per escriure un llibre de 800 pàgines i guanyar els premis literaris més prestigiosos? Aquest home deu ser un coco.
Abril 28, 2008 a 6:34 pm
Ferran
Molt bé, Rafel. Doncs a veure si t’animes i escrius alguna cosa per aquí sobre Las benévolas, quan la vagis llegint.
Sobre el tema del francés: En Jonathan Littell, malgrat haver nascut a Nova York, va viure molts anys de nen a França. O sigui, que el francés també és la seva llengua. De totes maneres ja hi ha hagut qui s’ha dedicat a buscar tots els anglicismes que hi han a la novel.la. En aquest enllaç: http://www.blanrue.com/les_bienveillantes.rtf , trobaràs un document word de 147 pàgines criticant tot el que han trobat que soni a anglés!!! Aquests francesos no tenen arreglo, hahahaha.
Jo tinc uns quants amics francesos i sempre m’han dit que ens tenen enveja perque nosaltres (tant en castellà com en català) no hem acceptat gaires barbarismes del anglés, quan ells s’han omplert el seu idioma de idem. En fí, formes de veure les coses …
Ah! I gràcies també pels comentaris del Houellebecq i el Pombo. Aquest últim no tenia cap intenció de mirar-me’l, pero el Houellebecq … no sé, em semblava com una asignatura pendent, hehe
Abril 29, 2008 a 10:01 am
caterina
Ais, què bo! hehe Quin encant de filla! :D
Espero saber què tal es el nou llbre de Mendoza. Es un gran escriptor pero quan escriu amb humor… No sé… No m’acaba de fer el pes. Em va bastar llegir Sin noticias de Gurb perquè m’ho pensi dues vegades abans de llegir un llibre d’ell d’aquest estil :S
T’enllaço i et segueixo llegint, Ferran. Salutacions!
Abril 29, 2008 a 5:42 pm
Ferran
No ét puc dir res del Pomponio Flato perque no l’he començat. Estic acabant de rellegir Amerika de Kafka i no volia barreixar-lo. El que sí he llegit ha sigut el Cuatro dias de enero de Jordi Sierra i m’ha agradat. Massa cinematogràfic (sembla més un guió que una novel.la) pel meu gust, però està prou bé. És un bon retrat de la Barcelona grisa i trista dels quatre dies d’abans d’entrar el glorioso ejército libertador amb una trama policiàca ben muntada. Es llegeix en un no res.
Ens llegim!!
Abril 30, 2008 a 2:09 pm
ass
“L’éducation sentimentale”!
Recordo que vaig descobrir aquest llibre fa uns quinze anys.
L’experiència va ser molt apassionant i ho va ser tant que vaig haver de llegir-me tota l’obra d’en Flaubert…
Vull destacar un conte extraordinari d’aquest escriptor que és diu “Coeur simple”…
Abril 30, 2008 a 2:15 pm
Ferran
Sí. Era una coseta pendent que tenia! Tothom coneix Madame Bovary, perqué va ser el “model” per a La Regenta. Però fa molts anys, un amic em va dir que L’éducation sentimentale era molt superior a la Bovary.
Ara tindré ocasió de comprobar-ho. Encara no l’he començat.