Per fi he aconseguit veure els dos llibres de poesia que va publicar a Mèxic el Alfonso Vida y Planas poc abans de la seva mort, l’any 1965. Curiosament, l’únic exemplar que he trobat dels dos llibres estava a la Biblioteca de l’Universitat Carles III de Madrid. I dic curiosament perquè aquesta Universitat es va fundar vint-i-cinc anys després de la publicació dels llibres. Com hi van anar a parar allà?

L’explicació la vaig trobar als mateixos llibres. Tots dos tenen una dedicatòria a Leopoldo de Luis (1918-2005):

I també tots dos tenen un ex-libris en el que es llegeix clarament “DONACION Leopoldo de Luis“. Així doncs, els llibres van ser un regal que Alfonso Vidal va fer a Leopoldo de Luis i aquest darrer (o els seus hereus) en van fer donació a l’Universitat en data indeterminada. Cal fer notar aquí, que el regal de l’Alfonso Vidal no va ser en mà, ja que, en una de les dedicatòries, li demana unes línies com acús de rebut del exemplar que li envia, probablement per correu.

És un misteri com es van conèixer Leopoldo de Luis i Alfonso Vidal y Planas. Quan Alfonso Vidal y Planas abandona Espanya per a no tornar-hi mai més, en Leopoldo de Luis només té disset o divuit anys i s’acaba d’allistar a l’exercit republicà. Per tant, és força improbable que s’haguessin conegut abans de la Guerra Incivil. En Leopoldo de Luis restarà tancat a la presó i a camps de treball a Espanya fins a l’any 1942. Només després d’aquesta data es podrien haver conegut. La hipòtesi més probable és que fos a través d’alguna amistat comuna. I, en aquest terreny, només podem aventurar el nom de León Felipe. Sabem que Leopoldo de Luis va conèixer i va tenir una certa amistat amb León Felipe i amb Miguel Hernández durant la guerra. I no és difícil suposar que Alfonso Vidal tingués alguna relació amb León Felipe en el seu exili mexicà, ja que aquest darrer era l’agregat cultural de l’ambaixada de la República en el exili. A més, les vides bohèmies d’ambdós personatges i la seva passió comuna per Walt Whitman, fan força probable que tinguessin molts temes de conversa. És clar que no va poder ser una relació d’intimitat, visquen un a Mèxic DF i l’altre a Tijuana.

També podria ser que Alfonso Vidal y Planas li envies els llibres perquè si, ja que havia conegut el seu pare quan estava a Madrid. A l’altra dedicatòria ho diu molt clar: “Recuerdo a su señor padre como si estuviera cenando con él en Los Burgaleses de la calle del Príncipe en compañía de Julio Romero de Torres. Estoy muy enfermo: llevo en cama más de diez meses“. És cert que Alfonso Vidal y Planas coneixia Julio Romero de Torres, perquè aquest pintor el va retratar en una ocasió. Però no deixa de ser un altra hipòtesi.

En fi, reconets d’història dels que probablement mai n’acabarem de treure l’aigua clara.

*  *  *  *  *  *  *  *  *

En el primer dels llibres, Cirios en los Rascacielos, hi ha un pròleg d’un altre proscrit: Rafael Cansinos Assens. Un descendent de família conversa que, després d’esbrinar el seu passat, va tornar al judaisme. És clar, això no era gaire bona carta de presentació en l’Espanya franquista. Cansinos havia estat un dels crítics literaris de més prestigi abans de la Guerra i sempre havia mostrat un gran interès per l’obra d’Alfonso Vidal,  i d’altres destacats bohemis de la època. També relata en un dels seus escrits, alguna de les tristes visites que li va fer mentre era engarjolat al penal del Dueso. Aquest Cansinos, també era familiar de Rita Hayworth (Margarita Cansino de nom real) i podria ser que fos a través d’ella que l’Alfonso Vidal y Planas hagués trobat feina a Hollywood en els primers anys del seu exili americà. Un altra historieta estranya aquesta.

Bé, al que anàvem: El pròleg en qüestió és un veritable panegíric. Vegeu-ne si no alguns trossos:

la calidad genial de tu inspiración y el noble idealismo de tu espíritu, que hacía de tu pluma lanza de caballero andante, al servicio de los humildes, desvalidos y desdeñados.

 escribiste ese gran libro, A hombros de la adversidad, obra maestra de literatura ascética, que sólo puede encontrar su igual entre los clásicos de la Mística.

El que sí sembla clar del pròleg, és que la guerra va truncar tota relació entre els dos personatges, perquè el propi Cansinos diu que es tracta d’un retrobament vint anys després.

També és molt curiós aquest panegíric perquè, segons afirma Javier Barreiro, Cansinos havia dit en una ocasió que Vidal només es podia comparar amb Dostoievsky per la seva epilèpsia.

*  *  *  *  *  *  *  *

No soc gaire amant de la poesia. He de reconèixer que em costa submergir-me en el mon de les metàfores i el simbolisme. Segurament és fruit de la meva formació “de ciències“, com en deien abans, tot i que he intentat superar-la. De totes maneres, encara soc capaç d’entusiasmar-me davant d’algun text poètic que em cridi suficientment l’atenció. No ha estat el cas dels poemes de l’Alfonso Vidal y Planas. Son texts molt poc el.laborats. Es fixa molt en la mètrica i la rima, però mai arriben a tocar aquella fibra sensible que tots portem dins.

“Cirios en los Rascacielos” és una col.lecció de poemes o series de poemes, escrits en diverses èpoques de la seva vida. N’hi ha d’escrits a Madrid el 1912, fins a escrits a Tijuana els anys 60. Es a dir, és com una recopilació de poemes escrits al llarg de la seva vida, que no havien estat mai publicats. De totes maneres podem trobar-hi quatre blocs fonamentals:

• Poemes escrits a Espanya abans de la Guerra, entre 1912 y 1931
• Poemes escrits a Nova York, entre 1937 i 1940
• Poemes escrits a Hollywood, entre 1942 i 1948
• Poemes escrits a Tijuana, a partir de 1960

Os deixo un exemple de la seva poesia. És un poema que Cansinos Assens destaca en el seu pròleg i que potser sigui dels més interessants del llibre:

Un altre dia os parlaré de Hogueras del Ocaso. Per avui ja n’hi ha prou.