Fa uns mesos, va tancar el llibreter del barri, esdeveniment que vaig aprofitar per a rapinyar uns quants llibres a molt bon preu. Entre ells un exemplar del Yo, Sade de Rafael Conte, que havia estat buscant desesperadament des de que, fa uns quants anys, em va donar per llegir-me les obres del insigne i mai ben considerat Marqués. Ves a saber a on el devia tenir, perquè estic convençut que jo li havia demanat que me’l portés i mai ho va fer. L’home que atenia la llibreteria, en Pau, no era especialment simpàtic, però com que ens coneixíem des de molt de temps enrera, havíem establert una rel.lació cordial sense gaires escarafalls. Les últimes setmanes que tenia obert van ser un festival: anava traient els llibres i apilant-los a les estanteries sense cap ordre ni concert. Al costat de la Divina Comedia et podies trobar Las uvas de la ira. L’esforç de buscar entre els llibres era considerable i vaig perdre unes quantes tardes remirant dins del calaix de sastre en que s’havia convertit tot allò. I els últims dies ja et podies emportar els llibres a pes: a dos euros el quilo.

Ara, que ja ha passat un temps, trobo a faltar el meu llibreter. I no és que tinguéssim una rel.lació d’amistat profunda ni res per l’estil. És simplement que el trobo a faltar. El meu nacionalisme és molt d’anar per casa i s’acaba allà on s’acaben les botigues en les que em diuen: Agafa-ho! Ja m’ho pagaràs quan vulguis! I, clar, com que n’he perdut una d’aquestes, trobo que he perdut una mica d’identitat.

També penso que, si tanquen els llibreters, deu ser per algun motiu. Si bé han tancat altres botigues del barri, ha estat perquè han sigut substituïdes per d’altres de més grans, de més modernes, de més impersonals, de més … No sé com dir-ho, però ja enteneu: de les que no m’agrada ni entrar. Tremolo només de pensar que em poden tancar la peixateria que hi ha davant de l’església, perquè això m’obligaria a anar al mercat i … ja sabeu com son les peixateres.

Però al llibreter no l’han substituït, ni m’han posat un FNAC al costat de casa, ni res per l’estil. Tot i que també he de reconèixer que al FNAC em tracten prou bé, no és el mateix que entrar a la botiga d’en Pau. Segurament que era més bruta i més desendreçada que el FNAC. Però era el meu llibreter! Qui serà ara el meu llibreter? En el FNAC no puc identificar a cap Pau. Amb la seva barba, els seu posat circumspecte, fumant amb la pipa que deixava una tremenda pudor per tot l’establiment i vigilant que no se li enduesin els llibres sense pagar, en Pau era el meu llibreter. Potser l’aroma del tabac de la pipa d’en Pau em drogava de tal forma que m’ajudava a fer una millor selecció dels llibres que m’enduia. O potser era el saber que si no duia diners, també me’n podia emportar un llibre que m’hagués resultat interessant. M’apuntava a la seva llibreta d’espiral i ja li pagaria el proper dia. Al FNAC no tenen llibreta d’espiral. Al FNAC ni tant sols et cobra el mateix que et busca o et recomana un llibre. I no és que en Pau me’n recomanés gaires; teníem gustos diferents i jo he de reconèixer que anava a pinyó fixe. Potser faig mal fet, però no escolto gaire les recomanacions que em fan; em sembla que és millor descobrir per un mateix els tresors literaris.

Tot això m’ha vingut avui al cap, quan he començat a llegir un altre dels llibres que van sortir de pressa i corrent de la llibreteria d’en Pau en aquells dies: El desaparecido (Amerika) de Kafka, que me’l vaig endur jo, perquè era l’única novel.la llarga de Kafka que encara no havia llegit. Potser el començo a llegir amb una excessiva dosi de perplexitat: cada cop entenc menys el món que m’envolta. Potser en Kafka em faci veure millor les coses. És allò de pensar: Guaita, encara hi han situacions més incomprensibles!

No puc deixar passar la data sense dir: Salut camarades! Visca la República!