Fa uns mesos, va tancar el llibreter del barri, esdeveniment que vaig aprofitar per a rapinyar uns quants llibres a molt bon preu. Entre ells un exemplar del Yo, Sade de Rafael Conte, que havia estat buscant desesperadament des de que, fa uns quants anys, em va donar per llegir-me les obres del insigne i mai ben considerat Marqués. Ves a saber a on el devia tenir, perquè estic convençut que jo li havia demanat que me’l portés i mai ho va fer. L’home que atenia la llibreteria, en Pau, no era especialment simpàtic, però com que ens coneixíem des de molt de temps enrera, havíem establert una rel.lació cordial sense gaires escarafalls. Les últimes setmanes que tenia obert van ser un festival: anava traient els llibres i apilant-los a les estanteries sense cap ordre ni concert. Al costat de la Divina Comedia et podies trobar Las uvas de la ira. L’esforç de buscar entre els llibres era considerable i vaig perdre unes quantes tardes remirant dins del calaix de sastre en que s’havia convertit tot allò. I els últims dies ja et podies emportar els llibres a pes: a dos euros el quilo.
Ara, que ja ha passat un temps, trobo a faltar el meu llibreter. I no és que tinguéssim una rel.lació d’amistat profunda ni res per l’estil. És simplement que el trobo a faltar. El meu nacionalisme és molt d’anar per casa i s’acaba allà on s’acaben les botigues en les que em diuen: Agafa-ho! Ja m’ho pagaràs quan vulguis! I, clar, com que n’he perdut una d’aquestes, trobo que he perdut una mica d’identitat.
També penso que, si tanquen els llibreters, deu ser per algun motiu. Si bé han tancat altres botigues del barri, ha estat perquè han sigut substituïdes per d’altres de més grans, de més modernes, de més impersonals, de més … No sé com dir-ho, però ja enteneu: de les que no m’agrada ni entrar. Tremolo només de pensar que em poden tancar la peixateria que hi ha davant de l’església, perquè això m’obligaria a anar al mercat i … ja sabeu com son les peixateres.
Però al llibreter no l’han substituït, ni m’han posat un FNAC al costat de casa, ni res per l’estil. Tot i que també he de reconèixer que al FNAC em tracten prou bé, no és el mateix que entrar a la botiga d’en Pau. Segurament que era més bruta i més desendreçada que el FNAC. Però era el meu llibreter! Qui serà ara el meu llibreter? En el FNAC no puc identificar a cap Pau. Amb la seva barba, els seu posat circumspecte, fumant amb la pipa que deixava una tremenda pudor per tot l’establiment i vigilant que no se li enduesin els llibres sense pagar, en Pau era el meu llibreter. Potser l’aroma del tabac de la pipa d’en Pau em drogava de tal forma que m’ajudava a fer una millor selecció dels llibres que m’enduia. O potser era el saber que si no duia diners, també me’n podia emportar un llibre que m’hagués resultat interessant. M’apuntava a la seva llibreta d’espiral i ja li pagaria el proper dia. Al FNAC no tenen llibreta d’espiral. Al FNAC ni tant sols et cobra el mateix que et busca o et recomana un llibre. I no és que en Pau me’n recomanés gaires; teníem gustos diferents i jo he de reconèixer que anava a pinyó fixe. Potser faig mal fet, però no escolto gaire les recomanacions que em fan; em sembla que és millor descobrir per un mateix els tresors literaris.
Tot això m’ha vingut avui al cap, quan he començat a llegir un altre dels llibres que van sortir de pressa i corrent de la llibreteria d’en Pau en aquells dies: El desaparecido (Amerika) de Kafka, que me’l vaig endur jo, perquè era l’única novel.la llarga de Kafka que encara no havia llegit. Potser el començo a llegir amb una excessiva dosi de perplexitat: cada cop entenc menys el món que m’envolta. Potser en Kafka em faci veure millor les coses. És allò de pensar: Guaita, encara hi han situacions més incomprensibles!
No puc deixar passar la data sense dir: Salut camarades! Visca la República!





11 comments
Comments feed for this article
Abril 14, 2008 a 8:54 pm
anomenatinutil
Aquesta confiança (tot i que distant segons dius) poc la trobaràs a l’FNAC encara que busquis. No entenc com podem caure ens les xarxes dels supermercats i centres comercials on tot és lleig, distant, impersonal…
Potser la gent és cada cop més (ostres, com es diu arisca en català, tinc un lapsus) i vergonyosa com per a tractar amb gent de confiança, amb confiança i des de la confiança.
Abril 15, 2008 a 6:54 am
Ferran
esquerpa?
No sé si és la gent o és més aviat el sistema de consumisme desaforat en el que irremeiablement ens estem enfonsant tots. Per això feia una mica de conya amb el tema de les identitats (nacionals, comarcals o ciutadanes, m’és igual). Quan perdem aquests punts de contacte social “natural” amb el cercle que tenim més proper (geogràficament parlant), hi ha alguna cosa que no funciona.
Abril 15, 2008 a 6:33 pm
anomenatinutil
Això! Esquerpa.
Doncs, em temo que avui dia, hi ha moltes coses que no funcionen.
Abril 16, 2008 a 6:09 am
Ferran
Sempre hi han d’haver coses que no funcionin; convé tenir objectius de canvi i de millora.
El problema sorgeix quan hi ha massa coses que no funcionen. Potser ara estem en un d’aquests moments històrics en els que cal un adreçament radical de les formes de pensar i de fer.
Maig 14, 2008 a 9:20 pm
desdesants
Ostres, genial recomanació d’enllaços. Les lettres à ses traducteurs són fantàstiques per comprendre una mica l’autor… i per conèixer la “veritat” darrera l’escena final amb Hitler! Gran troballa, Ferran.
Per cert: encara tinc davant Les complaisantes, mirant-me. Ara estic amb un altre títol que a tu t’agradaria: Vida i Destí de Grossmann, La Guerra i Pau sobre Stalingrad.
Salut!
Maig 14, 2008 a 9:29 pm
desdesants
per cert (2): ja he demanat el llibre de Littlell sobre Degrelle.
;-)
Maig 15, 2008 a 8:04 am
Ferran
Ja em diràs que en penses del llibre d’Husson i Terestchenko!! Jo no l’he llegit, però em fa l’efecte que ha de ser interessant.
El llibre sobre Degrelle m’interessa menys. Potser es que m’empipa que aquest paio s’estigués donant la vida padre al nostre pais després de tot el que havia fet.
Maig 17, 2008 a 9:39 am
desdesants
No, Ferran. El llibre és una explicació de Littell sobre com ha escrit Les benignes a partir de les referències bibliogràfiques que ha utilitzat (fonamentalment el llibre de Degrelle). Ben segur que sortiran d’altres com Skorzeny, Rudel, qui sap si Manstein, Speer, Donitz… Va haver una època que em va donar per llegir aquestes coses i en la meva biblioteca en tinc un munt…
Ara bé, et text de Littell, per a un expert com tu, sembla imperatiu. En fi, quan m’arribi te’n parlo i et convenço que ampliïs el teu bloc amb una secció: “com es va fer”.
Salut!
Maig 17, 2008 a 7:38 pm
Ferran
És una bona ide aquesta del “com es va fer …”. Jo, la veritat, és que havia llegit alguna cosa sobre la Guerra Mundial, però m’imagino que com tothom: articles, algun text filosófic, alguna novel.la no massa llarga …
Mi tant sols sabia que Degrelle hagués publicat unes memòries.
Ja em diràs el que del llibre de Littell sobre Degrelle. Em sembla que encara no està traduit. És en francés l’original? o en anglés?
Maig 19, 2008 a 9:03 pm
desdesants
En francès.
Maig 20, 2008 a 6:38 am
Ferran
Gràcies