Monthly Archive

Quan us vaig parlar per primer cop del meu besoncle, en Pau Sabater el Teru, us vaig dir que tenia un carrer al seu nom a la ciutat de Barcelona. També us vaig dir que si consultàveu el plànol municipal de la pàgina web del Ajuntament de Barcelona, us deia que no existia cap carrer amb aquest nom, tot i figurar correctament en el índex de carrers municipal i en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.

Doncs bé, en veure aquesta anomalia, vaig dirigir-me al servei cartogràfic de l’ajuntament per preguntar-los cóm era possible que un carrer que oficialment tenia nom al nomenclàtor, el plànol em digués que no existia. Això era el dia 6 de març passat. Les comprovacions que deuen haver fet al servei cartogràfic deuen haver estat molt rigoroses, perquè avui mateix, quasi dos mesos més tard, he rebut aquest e-mail:

Benvolgut senyor:
No podia localitzar aquest vial per no tenir numeració postal associada.
Hem fet les accions oportunes per resoldre aquesta situació i li hem
associat numeració postal, en concret el nº 6.
En les properes setmanes podrà accedir mitjançat l'adreça postal
"Pau Sabater, 6" als nostres serveis cartografics.
Disculpi les molèsties ocasionades, atentament.
------------------------------------------------
Sots-direcció d'Informació de Base i Cartografia
Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona
------------------------------------------------
----- Remitido por Cartografia/IMI/AJBARNA con fecha 29/04/2008 16:18 -----

Ara em pregunto dues coses:

Primera: Quantes setmanes faran falta per a incloure el nombre 6 a l’index? Si han trigat gairebé dos mesos en verificar que el que jo els hi deia era cert i en esbrinar-ne el motiu, potser per Nadal ja pugui trobar al plànol el carrer del meu besoncle.

Segona: Perquè li han assignat el nombre 6? Que jo sàpiga les numeracions dels carrers comencen sempre per l’u. No sé que hi ha en el carrer, però pel que diu el decret de l’alcaldia, sembla que el carrer doni accés al col.legi Elisenda de Montcada. I fins a on jo sé, en el carrer no hi ha res més. Un dia hi aniré i en faré fotos. Ja us les posaré.

Segurament al meu besoncle (anarquista i sindicalista) li hagués agradat saber que el seu carrer donaria accés a una escola. El que no sé si li hagués agradat tant és que l’escola portés per nom Elisenda de Montcada. Potser li hagués agradat més un nom com Salvador Seguí o Buenaventura Durruti. 

Com ja us havia dit, avui us parlaré del darrer llibre que va publicar a Tijuana (Mèxic) l’Alfonso Vidal y Planas.

Porta per títol Hogueras del Ocaso i es tracta d’una col.lecció de tretze (toca fusta) poemes, escrits probablement en els darrers anys de la seva vida a Tijuana. Així ho fan creure les dedicatòries, quasi totes a personalitats mexicanes amb les que suposadament devia tenir alguna rel.lació personal. L’única excepció és un poema dedicat a Cansinos Assens, del qui ja tindré ocasió de parlar-ne en algun altre moment, i que ha d’haver estat escrit després del 1963, perquè fa referència al seu llibre anterior Cirios en los rascacielos, que es va publicar en aquesta data. Un dels poemes, Mi Guayana Gala, és, de fet, una sèrie de poemes (tres lamentacions i dues revel.lacions), que també van ser objecte de publicació separadament en el mateix any 1965.

Com ja vau veure per la dedicatòria, Vidal y Planas portava deu mesos al llit malalt, quan es va publicar el llibre, i la seva edat (setanta quatre anys) no feia presagiar res de bo. És, doncs, un recull de poemes que és gairebé un testament. Són poemes sobre la vida (la seva) i la proximitat de la mort. A mi, i ja sabeu que no en sóc un expert, m’han semblat millors que els del seu llibre anterior; tot i que ja us dic que tampoc son res de l’altre món. El millor exemple potser sigui aquest tros de la Lamentación Primera de Mi Guayana Gala.

¡Ay, el peñón gibraltareño
de la impotencia sobre el alma!:
¡Vivir hasta la hora de la muerte
cara a la tierra, con la espalda gacha,
sembrando el trigo que no nace
jamás en las arenas de las playas! …
¡Ser sudador de rojas perlas
—goterones de sangre—, para nada!:
¡Saber que esa codicia excelsa
que siento de oro eterno, es vana,
como el sueño de amor de la ramera
o el canto de las aves en la jaula,
jamás abierta,
siempre cerrada!

L’aire del llibre és molt semblant al que acabeu de llegir, sempre movent-se entre el pes de la culpa (la roca gibraltareña) i un lloc d’expiació (la Guayana Gala).

El primer poema està dedicat a la seva dona, Elena Manzanares, que Vidal y Planas va conèixer en els baixos fons que freqüentava quan era a Madrid els anys 20’s i a la que va treure d’aquell ambient per a convertir-la en la seva esposa. Segurament, ella va ser el motiu de les seves desavinences amb Luis del Olmert que van acabar en l’episodi de l’assassinat d’aquest a mans de Vidal i Planas i pel que va ser tancat al penal del Dueso durant uns quants anys. Molt probablement, la seva obra de més èxit, Santa Isabel de Ceres, està basada en aquests fets autobiogràfics, ja que es tracta del rescat d’una dona de un bordell. El carrer de Ceres era, en aquella època, el centre del barri xino de Madrid. És un poema estrany: li diu a la seva dona que va tenir setze amants abans d’ella i que aquestes setze amants van servir per a fer el pom de flors que és ella. No us sembla un forma original de parlar de l’amor a qui ha estat la teva companya durant més de quaranta anys?

A més de la roca gibraltareña i la guayana gala, hi han metàfores que es van repetint al llarg del llibre: la gàbia tancada, el blat que no neix, el temps de la mort … Tot en un registre més aviat angoixant que, per moments arriba al gore:

Siento un frío espantoso …
¡Ah, este hielo de mis entrañas!:

Cien bisturíes
de horripilante cirugía
me las están cortando,
sin anestesia,
sobre la cama
de operaciones …

Hi ha, a tot el llibre, una mena de metafísica religiosa que resulta xocant en una persona que, com ell, sembla haver estat enemic de l’obscurantisme religiós de l’Espanya anterior a la República. Potser la malaltia i el sentiment d’apropament al final de la vida, fan canviar les coordenades ideològiques …

I no em resisteixo a reproduir uns versos que, com a matemàtic afeccionat que sóc, m’han fet pensar una mica:

Dirá usted que veo visiones.
Pero las visiones son el Álgebra,
y la realidad es sólo la Aritmética.
Las visiones están muy por encima
de la realidad engañosa …

Els darrers versos de l’últim poema, titulat Despedida, crec que resumeixen perfectament l’estat d’ànim de l’autor i expressen de forma palesa aquest sentit de testament, de darrers pensaments que en Vidal y Planas ens vol transmetre:

Y un súbito esplendor,
como el de la salida
de un túnel de tinieblas,
me hará cerrar los ojos, deslumbrado …
Habré partido …
Y una sonrisa de violetas
en mi cadáver,
por ser galante con la Muerte …

Ahir vam tenir una vetllada amb Liz Callaway cantant cançons de Stephen Sondheim. Dues bones hores amb un recital que va ser captivador.

Ara, Stephen Sondheim potser li soni a molta gent, perquè a Barcelona estan fent un bon grapat d’obres seves: la pel.licula Sweeney Todd, el musical Boscos Endins dels Dagoll Dagom i, al Teatre Gaudí, Déus de la música, somrieu; encara que aquesta darrera sembla que l’han retirat de cartell per manca de públic. Pocs deuen ser els que recordin que Stephen Sondheim és l’autor de les lletres de les cançons de West Side Story, que va guanyar un premi Pulitzer per Sunday in the park with George i que té d’altres premis (Tony, Grammy, etc.); i que, malgrat la seva edat, encara va composar, l’any passat, una música incidental per a una producció d’un King Lear interpretat per Kevin Kline.

Liz Callaway, com ja es va encarregar ella de recordar-nos, té una rel.lació artística molt especial amb Stephen Sondheim, des de que va participar en l’estrena de Merrilly we roll along, que va ser un fracàs comercial, però de la que, al cap de pocs anys, fins i tot Frank Sinatra va interpretar-ne alguna cançó. Alguna cosa li devia trobar Sondheim. La veritat és que la seva veu és captivadora i, sobre tot, en un recinte com el Foyer del Liceu. Probablement, a la sala gran hagués resultat fred, distant. No cal oblidar que Liz Callaway no ha cantat solament a Broadway si no que també s’ha recorregut el Off Brodway i el Cabaret. I això es nota. Indubtablement, domina la distància curta i s’hi troba a gust. I nosaltres en vam gaudir.

Segons va explicar ella mateixa, va ser el propi Sondheim qui li va proporcionar una traducció catalana de les cançons de Sweeney Todd d’una producció que es va fer aquí fa més de vint anys. I ella es va prendre la molèstia de memoritzar-la per cantar-nos-la i, clar, robar-nos el cor.

Només vaig trobar a faltar que no cantés cap cançó d’un dels musicals que més m’agraden: Sunday in the park with Georges.

Ahir va ser Sant Jordi. Em van regalar tres llibres. Jo també en vaig regalar uns quants, és clar, a més de les roses de costum. He dit que em van regalar tres llibres, però això no és rigorosament cert: a part del Pomponio Flato de Mendoza i L’éducation sentimentale de Flaubert, la meva filla va tenir l’ocurrència de regalar-me La plaça del Diamant de la Rodoreda!

Quan la meva filla (única) es va independitzar, va fer una rapinya general de la nostra biblioteca; ja us podeu imaginar. Entre els llibres que se’n va endur estava Las uvas de la ira del Steinbeck, llibre que jo aprecio molt, i que, fa unes setmanes, estant a casa seva, li vaig dir que me’l tornava a emportar. Ja us podeu imaginar les corregudes pel passadís, perseguint-nos pel llibre.

— Que no te’l emportis.
— Que si que me’l enduré
— Però si tu me’ls vas fer llegir
— No dic que no, però és meu
— Ara ja no, Està a casa meva
— Perquè te’l vas endur sense dir-me’n res

El cas és que finalment me’l vaig tornar a endur, deixant a la meva filla una mica enfurismada.

Quan vaig veure que la meva filla em portava un exemplar (més aviat vell) de La Plaça del Diamant, el primer que vaig pensar és que havia trobat una primera edició de 1962 per algun lloc. Desengany: era una edició de 1967, la cinquena per a ser exactes. Després vaig pensar que potser era un exemplar dedicat, però tampoc era això: a les primeres planes no hi havia res escrit.

Quan em vaig mirar la meva filla amb cara de perplexitat, preguntant-li, sense dir-ho, “perquè em regales un llibre que ja tenim?”, només em va dir:

— Hi ha una nota dins del llibre, a la primera pàgina.

Efectivament, hi havia una quartilla que no havia vist. Al desplegar-la vaig veure això:

No va fer falta gairebé ni que em mirés a sa mare, que també estava somrient. Suposo que la meva filla ja té coberts tots els Sant Jordis que em queden!

P.S. Avui, amb un dia de retard, però que es pot considerar també Sant Jordi, m’han regalat Cuatro días de Enero de Jordi Sierra i Fabra. M’ha fet il.lusió, perqué no conec res d’aquest autor.

Avui fa tres mesos que vaig començar aquesta història estranya d’escriure aquí les xorrades que se’m anaven acudint. Escriure sempre m’ha agradat, però gairebé mai ho havia fet en català. Per una qüestió d’ordre pràctic: vaig més ràpid en castellà perquè no faig faltes d’ortografia. El català m’obliga a esforços addicionals: verificar si les paraules que faig servir son correctes, verificar la seva grafia, etc. Tot i que he posat molta atenció en aquests aspectes, segurament que se’m haurà escapat alguna incorrecció. Us en demano disculpes. Tot i que reconec part de responsabilitat meva en aquesta carència, he de confessar que considero directament responsable d’ella al Generalísimo que governava quan era menut i que va impedir que pogués estudiar la meva llengua al col.legi. Algun esforç he fet jo per la meva part, és clar. Si no, no estaria escrivint tot això com ho estic fent. Però ja sabeu que aquestes coses no és el mateix mamar-les que estudiar-les de gran.

Els resultats del experiment son estimulants. I no em refereixo a les dues mil i escaig de visites que he tingut, als qui agraeixo la seva paciència, sinó a que m’ha fet sentir-me bé amb mi mateix. I potser em faci plantejar-me altres coses de més volada. Per què no escriure la tesi doctoral en català? A la fi i a la cap, tampoc me la publicaran …

Tot va començar amb un comentari d’un amic: “He començat un bloc!” . Em va donar l’adreça i vaig començar a seguir-lo. Al cap d’uns mesos em va donar enveja. La veritat és que ell és més imaginatiu que jo i escriu també força millor que jo. Però no es tractava de fer cap competència, era quelcom que volia fer per a mi mateix i, aprofitant que acabava de llegir un llibre que em va impactar molt, vaig començar escrivint sobre el meu (estimat?) Max Aue.

Després van sorgir, no se perquè, altres temes (el meu besoncle, l’Alfonso Vidal i Planas, òpera, teatre, …). I encara és l’hora de que comenci a escriure sobre el que més m’interessa ara mateix.

ὅτι μὲν ὑμεῖς, ὦ ἄνδρες Ἀθηναῖοι, πεπόνθατε ὑπὸ τῶν ἐμῶν κατηγόρων, οὐκ οἶδα.

En el suplement de diumenge d’avui, surt un article força interessant sobre la novel.la de Jonathan Littell: El fascista perfecto. A part d’informar-nos sobre una de les fonts del senyor Littell - un individu menyspreable que va tenir tota la protecció del Generalísimo, encara que estava condemnat a mort en rebel.lia pel govern belga i del que ni tant sols vull posar el seu nom per a que no surti al Google -, fa una serie de reflexions sobre la psicologia del nazisme que son molt il.lustratives. Paga la pena llegir-lo!

D’altra banda, el senyor Lyonel Baum, que trobareu en els meus enllaços permanents, s’ha posat en contacte amb mi, perquè ha trobat aquest modest bloc interessant. També val molt la pena que doneu una ullada a la seva web: està fent un important esforç (molt superior al meu) per analitzar la novel.la. Tant de bó en pugui sorgir una col.laboració enriquidora per ambdues bandes i pels nostres lectors. Si no sabeu francés, feu servir els traductors automàtics! La seva idea del “pacte de lectura pervers” m’ha fet pensar en el Marqués de Sade. Com ell, Max Aue preten que ens involucrem personalment en les seves perversions. És una idea força ineteressant que Lyonel Baum desenvolupa buscant cites tot al llarg del llibre.

Buscant informació sobre les novetats editorials, per saber que podia haver d’interessant per a comprar aquest Sant Jordi, m’he trobat amb una nova traducció i edició dels Buddenbrook. De Thomas Mann son prou conegudes La Muntanya Màgica i La Mort a Venècia, peró la seva primera gran novel.la i, atenció!, l’obra per la que el van guardonar amb el premi Nobel, no és tant coneguda. Els Buddenbrook és una saga: l’historia de la decadència d’una família burgesa de finals del segle XIX. En ella hi han tots els ingredients del que seria després l’obra de Mann. A més, conté molts aspectes autobiogràfics, començant pel de la ciutat on transcórrer l’acció: Lübeck, la seva ciutat natal.

Però no os volia parlar de la novel.la, de la que només conec un tros (pels motius que ja os explicaré), sinó del llibre que ha publicat EDHASA. Com ja os he dit, és una nova traducció i edició crítica que te unes 150 pàgines més que l’edició anterior de la mateixa EDHASA de fa uns deu anys. Resulta absolutament sorprenent que el preu de venda d’aquesta nova edició sigui de 40,50 euros!!! Si tenim en compte que a) ja no hi ha drets d’autor (Mann va morir el 1955), b) que l’edició anterior es ven (encara en queden exemplars a les llibreries) per 11,00 euros i c) que el que li paguen les editorials als traductors és una misèria, no es pot entendre aquest augment de preu injustificable. La nova edició també és en tapa tova, es a dir, que no es tracta d’una edició de luxe ni res semblant. Perquè aquest augment de preu tant important, senyors d’EDHASA?

Si algú està interessat en comprar el llibre, ja pot córrer cap a una llibreria i comprar un exemplar de l’edició anterior: s’estalviarà 30 euros en la compra d’un bon llibre.

Jo vaig conèixer l’existència d’aquesta obra per una casualitat estranya. Fa més d’un any que estic buscant informació sobre un personatge anomenat Friedrich Daniel Behn. Aquest bon home va escriure una tesi (no se si doctoral) quan estudiava a la Universitat de Jena. La tesi és de matemàtiques, i no ve al cas fer-ne cinc cèntims aquí, només dir que forma part d’un estudi que estic fent actualment. El cas és que aquest senyor va néixer i morir a Lübeck, a on va ser director del Katharineum, una escola molt prestigiosa d’aquesta ciutat, a la que va assistir Thomas Mann en la seva infància. L’escola, pel que explica Mann a la seva obra, devia ser com tots el Gymnasiums que hi havia en aquella època per tota alemanya; escoles d’una recta formació al estil prussià, un nivell molt alt de coneixements i força elitistes. Els records de Mann sobre l’escola no son gaire bons.

El senyor Behn i la seva tomba a Lübeck

El cas és que, per molt que he buscat no he trobat gaire informació sobre el senyor Behn, un pedagog il·lustrat que va morir el 1804 i que està enterrat al cementiri de Sat Llorenç de Lübeck. Fins i tot em vaig dirigir al Katharineum (que encara existeix) demanant-los informació, però no m’han contestat. Així que, ja sabeu, si algú, per un casual, sabés alguna cosa sobre aquest senyor, no dubteu en posau-se en contacte amb mi.

En un post anterior os comentava que havia trobat un exemplar del llibre de Casal Gómez a una llibreteria de vell de Barcelona. El llibre té un pròleg de deu pàgines signat per Alfonso de Lucas. No aconsegueixo saber qui és aquest home, així que si algú en té una referència li agrairia molt que me la fes saber. Si més no, m’agradaria saber qui ha sigut la persona que s’ha interessat per esbrinar l’origen i la història del llibre del Casal Gómez. Com que l’editora, Icaria, encara existeix (cosa inversemblant!) els he enviat un mail per a que m’ho expliquin ells, però ja sabeu com van aquestes coses.

En aquest pròleg, l’autor ens explica el canvi de jaqueta del senyor Casal Gómez. L’any 1943, el mateix Casal Gómez, publicava a Barcelona el seu Manual del Perfecto Investigador, llibre que jo també havia vist en alguna llibreria de vell, però que no havia ni mirat perquè no estic gens interessat en els quefers policíacs. I, com deia el sots títol d’aquest llibre (escrito exclusivamente para los representantes del orden y de la justicia), no tenia res a veure amb el que jo anava buscant.

Entre la publicació del seu primer llibre (El origen y actuación de los pistoleros, 1931) i aquest darrer, havien passat, doncs dotze anys. Mireu quines diferències:

Del primer llibre (1931): “… bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitàn General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruín, gemela a la del repugnante Trepoff.”

Del segon llibre (1943): Dedicatòria al “Excelentísimo Señor Don Severiano Martínez Anido, como recuerdo póstumo y homenaje fúnebre a su gloriosa e imperecedera memoria. … ardiente patriota y dignísimo militar, modelo de austeridad y de amor al bien público, … modelo de sangre fría, de ecuanimidad y de equilibrio admirable de todas las fuerzas espirituales …”

De fet, parla de diferents personatges, però cal recordar que Martínez Anido va substituir Maestre Laborde com a governador civil de Barcelona a instàncies de Milans del Bosch i que, durant el seu mandat, la repressió anti obrera no va deixar de créixer, ans el contrari. Els diaris de la època li van atribuir la famosa “llei de fugues“: els sindicalistes sempre es morien quan els agents els disparaven en un intent de fuga.

Està clar que el senyor Gómez Casal va passar per un procés sistemàtic de depuració; fins i tot els records se li van confondre. Aquest individu devia ser una mena de Max Aue al quadrat. Segons el primer llibre, sembla un policia honrat i conscient de la corrupció que impera en el seu entorn i que, quan en té ocasió amb la República, la denuncia. En el segon llibre, més aviat sembla un xupa-culs, disposat a qualsevol cosa per a mantenir el seu estatus i el seu grau dintre del cos. Fins i tot a cantar les lloances dels qui, abans de la guerra, menyspreava profundament.

Algun cop he sentit parlar de l’exili interior. Suposo que aquest en deu ser un cas extrem. L’exiliat interior, al contrari que l’exterior, no abandona terra, casa i família; però abandona coses potser molt més íntimes: principis, valors, creences. Molta gent en aquella època va haver de recórrer a aquesta escissió interna. Jo recordo perfectament el cas del meu pare, encara que ell no va fer mai de xupa-culs, però una cosa era el que es deia a casa i un altra el que es feia de portes enfora. Per això va durar tant de temps la dictadura: fins que no van començar a desaparèixer tots els que estaven interiorment escindits, que havien interioritzat aquesta escissió de la forma més profunda, no es podia canviar res.

Per fi he aconseguit veure els dos llibres de poesia que va publicar a Mèxic el Alfonso Vida y Planas poc abans de la seva mort, l’any 1965. Curiosament, l’únic exemplar que he trobat dels dos llibres estava a la Biblioteca de l’Universitat Carles III de Madrid. I dic curiosament perquè aquesta Universitat es va fundar vint-i-cinc anys després de la publicació dels llibres. Com hi van anar a parar allà?

L’explicació la vaig trobar als mateixos llibres. Tots dos tenen una dedicatòria a Leopoldo de Luis (1918-2005):

I també tots dos tenen un ex-libris en el que es llegeix clarament “DONACION Leopoldo de Luis“. Així doncs, els llibres van ser un regal que Alfonso Vidal va fer a Leopoldo de Luis i aquest darrer (o els seus hereus) en van fer donació a l’Universitat en data indeterminada. Cal fer notar aquí, que el regal de l’Alfonso Vidal no va ser en mà, ja que, en una de les dedicatòries, li demana unes línies com acús de rebut del exemplar que li envia, probablement per correu.

És un misteri com es van conèixer Leopoldo de Luis i Alfonso Vidal y Planas. Quan Alfonso Vidal y Planas abandona Espanya per a no tornar-hi mai més, en Leopoldo de Luis només té disset o divuit anys i s’acaba d’allistar a l’exercit republicà. Per tant, és força improbable que s’haguessin conegut abans de la Guerra Incivil. En Leopoldo de Luis restarà tancat a la presó i a camps de treball a Espanya fins a l’any 1942. Només després d’aquesta data es podrien haver conegut. La hipòtesi més probable és que fos a través d’alguna amistat comuna. I, en aquest terreny, només podem aventurar el nom de León Felipe. Sabem que Leopoldo de Luis va conèixer i va tenir una certa amistat amb León Felipe i amb Miguel Hernández durant la guerra. I no és difícil suposar que Alfonso Vidal tingués alguna relació amb León Felipe en el seu exili mexicà, ja que aquest darrer era l’agregat cultural de l’ambaixada de la República en el exili. A més, les vides bohèmies d’ambdós personatges i la seva passió comuna per Walt Whitman, fan força probable que tinguessin molts temes de conversa. És clar que no va poder ser una relació d’intimitat, visquen un a Mèxic DF i l’altre a Tijuana.

També podria ser que Alfonso Vidal y Planas li envies els llibres perquè si, ja que havia conegut el seu pare quan estava a Madrid. A l’altra dedicatòria ho diu molt clar: “Recuerdo a su señor padre como si estuviera cenando con él en Los Burgaleses de la calle del Príncipe en compañía de Julio Romero de Torres. Estoy muy enfermo: llevo en cama más de diez meses“. És cert que Alfonso Vidal y Planas coneixia Julio Romero de Torres, perquè aquest pintor el va retratar en una ocasió. Però no deixa de ser un altra hipòtesi.

En fi, reconets d’història dels que probablement mai n’acabarem de treure l’aigua clara.

*  *  *  *  *  *  *  *  *

En el primer dels llibres, Cirios en los Rascacielos, hi ha un pròleg d’un altre proscrit: Rafael Cansinos Assens. Un descendent de família conversa que, després d’esbrinar el seu passat, va tornar al judaisme. És clar, això no era gaire bona carta de presentació en l’Espanya franquista. Cansinos havia estat un dels crítics literaris de més prestigi abans de la Guerra i sempre havia mostrat un gran interès per l’obra d’Alfonso Vidal,  i d’altres destacats bohemis de la època. També relata en un dels seus escrits, alguna de les tristes visites que li va fer mentre era engarjolat al penal del Dueso. Aquest Cansinos, també era familiar de Rita Hayworth (Margarita Cansino de nom real) i podria ser que fos a través d’ella que l’Alfonso Vidal y Planas hagués trobat feina a Hollywood en els primers anys del seu exili americà. Un altra historieta estranya aquesta.

Bé, al que anàvem: El pròleg en qüestió és un veritable panegíric. Vegeu-ne si no alguns trossos:

la calidad genial de tu inspiración y el noble idealismo de tu espíritu, que hacía de tu pluma lanza de caballero andante, al servicio de los humildes, desvalidos y desdeñados.

 escribiste ese gran libro, A hombros de la adversidad, obra maestra de literatura ascética, que sólo puede encontrar su igual entre los clásicos de la Mística.

El que sí sembla clar del pròleg, és que la guerra va truncar tota relació entre els dos personatges, perquè el propi Cansinos diu que es tracta d’un retrobament vint anys després.

També és molt curiós aquest panegíric perquè, segons afirma Javier Barreiro, Cansinos havia dit en una ocasió que Vidal només es podia comparar amb Dostoievsky per la seva epilèpsia.

*  *  *  *  *  *  *  *

No soc gaire amant de la poesia. He de reconèixer que em costa submergir-me en el mon de les metàfores i el simbolisme. Segurament és fruit de la meva formació “de ciències“, com en deien abans, tot i que he intentat superar-la. De totes maneres, encara soc capaç d’entusiasmar-me davant d’algun text poètic que em cridi suficientment l’atenció. No ha estat el cas dels poemes de l’Alfonso Vidal y Planas. Son texts molt poc el.laborats. Es fixa molt en la mètrica i la rima, però mai arriben a tocar aquella fibra sensible que tots portem dins.

“Cirios en los Rascacielos” és una col.lecció de poemes o series de poemes, escrits en diverses èpoques de la seva vida. N’hi ha d’escrits a Madrid el 1912, fins a escrits a Tijuana els anys 60. Es a dir, és com una recopilació de poemes escrits al llarg de la seva vida, que no havien estat mai publicats. De totes maneres podem trobar-hi quatre blocs fonamentals:

• Poemes escrits a Espanya abans de la Guerra, entre 1912 y 1931
• Poemes escrits a Nova York, entre 1937 i 1940
• Poemes escrits a Hollywood, entre 1942 i 1948
• Poemes escrits a Tijuana, a partir de 1960

Os deixo un exemple de la seva poesia. És un poema que Cansinos Assens destaca en el seu pròleg i que potser sigui dels més interessants del llibre:

Un altre dia os parlaré de Hogueras del Ocaso. Per avui ja n’hi ha prou.

Fa uns mesos, va tancar el llibreter del barri, esdeveniment que vaig aprofitar per a rapinyar uns quants llibres a molt bon preu. Entre ells un exemplar del Yo, Sade de Rafael Conte, que havia estat buscant desesperadament des de que, fa uns quants anys, em va donar per llegir-me les obres del insigne i mai ben considerat Marqués. Ves a saber a on el devia tenir, perquè estic convençut que jo li havia demanat que me’l portés i mai ho va fer. L’home que atenia la llibreteria, en Pau, no era especialment simpàtic, però com que ens coneixíem des de molt de temps enrera, havíem establert una rel.lació cordial sense gaires escarafalls. Les últimes setmanes que tenia obert van ser un festival: anava traient els llibres i apilant-los a les estanteries sense cap ordre ni concert. Al costat de la Divina Comedia et podies trobar Las uvas de la ira. L’esforç de buscar entre els llibres era considerable i vaig perdre unes quantes tardes remirant dins del calaix de sastre en que s’havia convertit tot allò. I els últims dies ja et podies emportar els llibres a pes: a dos euros el quilo.

Ara, que ja ha passat un temps, trobo a faltar el meu llibreter. I no és que tinguéssim una rel.lació d’amistat profunda ni res per l’estil. És simplement que el trobo a faltar. El meu nacionalisme és molt d’anar per casa i s’acaba allà on s’acaben les botigues en les que em diuen: Agafa-ho! Ja m’ho pagaràs quan vulguis! I, clar, com que n’he perdut una d’aquestes, trobo que he perdut una mica d’identitat.

També penso que, si tanquen els llibreters, deu ser per algun motiu. Si bé han tancat altres botigues del barri, ha estat perquè han sigut substituïdes per d’altres de més grans, de més modernes, de més impersonals, de més … No sé com dir-ho, però ja enteneu: de les que no m’agrada ni entrar. Tremolo només de pensar que em poden tancar la peixateria que hi ha davant de l’església, perquè això m’obligaria a anar al mercat i … ja sabeu com son les peixateres.

Però al llibreter no l’han substituït, ni m’han posat un FNAC al costat de casa, ni res per l’estil. Tot i que també he de reconèixer que al FNAC em tracten prou bé, no és el mateix que entrar a la botiga d’en Pau. Segurament que era més bruta i més desendreçada que el FNAC. Però era el meu llibreter! Qui serà ara el meu llibreter? En el FNAC no puc identificar a cap Pau. Amb la seva barba, els seu posat circumspecte, fumant amb la pipa que deixava una tremenda pudor per tot l’establiment i vigilant que no se li enduesin els llibres sense pagar, en Pau era el meu llibreter. Potser l’aroma del tabac de la pipa d’en Pau em drogava de tal forma que m’ajudava a fer una millor selecció dels llibres que m’enduia. O potser era el saber que si no duia diners, també me’n podia emportar un llibre que m’hagués resultat interessant. M’apuntava a la seva llibreta d’espiral i ja li pagaria el proper dia. Al FNAC no tenen llibreta d’espiral. Al FNAC ni tant sols et cobra el mateix que et busca o et recomana un llibre. I no és que en Pau me’n recomanés gaires; teníem gustos diferents i jo he de reconèixer que anava a pinyó fixe. Potser faig mal fet, però no escolto gaire les recomanacions que em fan; em sembla que és millor descobrir per un mateix els tresors literaris.

Tot això m’ha vingut avui al cap, quan he començat a llegir un altre dels llibres que van sortir de pressa i corrent de la llibreteria d’en Pau en aquells dies: El desaparecido (Amerika) de Kafka, que me’l vaig endur jo, perquè era l’única novel.la llarga de Kafka que encara no havia llegit. Potser el començo a llegir amb una excessiva dosi de perplexitat: cada cop entenc menys el món que m’envolta. Potser en Kafka em faci veure millor les coses. És allò de pensar: Guaita, encara hi han situacions més incomprensibles!

No puc deixar passar la data sense dir: Salut camarades! Visca la República!

Barbablava i Judith. Il.lustració de Gustave Doré

Ahir vaig anar al Liceu. Com que la obra que representaven era curteta, vaig arribar a casa d’hora, tot i que vaig estar sopant amb els companys de butaca en un petit restaurant del carrer Bonsuccés. Com que a TV3 començava en aquell moment una pel.licula que em va agradar molt quan la vaig veure per primer cop, em vaig quedar a veure-la. Total, doble ració de claustrofòbia: primer El Castell de Barbablava de Bela Bartok i després Das Boot Director’s Cut de Wolfgang Petersen. La pega va ser que l’última durava tres hores i mitja i me’n vaig anar a dormir a les quinientes.

Va valer la pena. No coneixia la obra de Bartok. Potser hauria de dir que no la recordava, perquè vaig veure pel programa de mà que ja es va representar al Liceu la temporada 92/93. Però, per molt que ho intento, no aconsegueixo fer memòria d’aquella funció. No sé que te la música de Bartok per a captivar-te de la manera que ho fa i sempre amb aquest aire tétric i ofegador. Jo coneixia d’ell la seva Mùsica per a cordes, percussió i celesta, que Kubrick va fer servir en el seu film The Shining (un altre peça mestra de la claustrofòbia) i algun concert per a piano. Però, com dic, no recordava la d’aquesta òpera, l’ùnica d’aquest compositor. La veritat és que ens acompanya perfectament en el viatge per l’apertura de les set portes del llòbreg castell de Barbablava. I cal reconeixer que l’orquestra va estar a un molt bon nivell, tot i la complexitat de la partitura; Bartok no és mai fàcil.

I, cóm representar una obra en la que només surten dos personatges en un escenari inmens i, tot i així, resulti claustrofòbic? Doncs jugant amb els llums. És el que van fer els de la Fura dels Baus. Ens van regalar una escenografía molt allunyada de la seva estética habitual. Tant minimalista que l’escenari era completament vuit; només calia jugar amb algunes projeccions d’imatges i els llums del interior del escenari. Per cert, algú sap com s’ho fan per a que l’imatge projectada es vegi a la pantalla i, al mateix temps, es vegi el que hi ha darrera de la pantalla? Marevellòs començament, amb els artistes sorgint del fons del ciclorama per una porta per la que entra l’unica llum que hi ha en escena.

L’entrada dels artistes

Son tantes les simbologies que Bartok pren del compte de Perrault que es gairebé imposible de resenyar-les en tant poc espai. Potser només caldria fer una crítica a la seva música: mentre en escena es produeix un crescendo dramàtic, en el que Barbablava va descobrint els seus secrets cada cop més íntims a la jove Judith, la música de Bartok es trepidant des del primer moment, sense cap mena de concessions …. El que no resta dramatisme a l’escena, perquè, en definitiva, parlem de secrets: qué més dona que siguin sobre la seva fortaleça, la seva riquessa o sobre els seus amors anteriors. La foscor, l’humitat, la sang, les llàgrimes … tot està inserit en aquesta meravellosa i sugerent mùsica de Bartok.

Quan era jove, no m’agradava gaire la música contemporània. Va ser quan ja debia estar pels vint anys que vaig descobrir Bartok i Stravinsky en uns concerts de l’OCB al Palau. Quan estudiava al Conservatori, sempre em resultava més senzill interpretar les partitures dels romántics o dels barrocs que les contemporànies. Suposo que les meves manies per la mùsica contemporània venien d’aquí. Es clar, quan vaig deixar d’anar al Conservatori, ja no tenia que interpretar partitures, només deixar-me endur per l’encant de la mùsica. Segurament va ser això el que me’n va fer gaudir: no tenir que pensar en el pentagrama que hi ha al darrera.

I, qué dir de la segona sessió de claustrofòbia?

El capità al submarí

Inmensa! Tres hores i mitja de cinema en un recinte minúscul i no es fan aborrides. Ja l’havia vista quan la van estrenar als 80’s i em semblar una gran pel.lícula. Però en aquesta nova versió té més del doble de metratge i, al estar feta en un espai tant reduit, podria fer pensar que es faria pessada. Tot al contrari: les escenes al exterior segueixen siguen mínimes i el resultat es força interessant. Al menys a mi em va atrapar i la vaig seguir fins al final: me’n anava al llit que eren gairebé les quatre.

Ja em perdonareu si en el post aquest hi han massa ximpleries, però és que he dormit poc.

Un dels pocs avantatges que té el viure a un extrem de Barcelona, a tocar d’Hospitalet i d’Esplugues, és la proximitat del Teatre Joventut; puc anar-hi a peu. Pel Teatre Joventut, passen la majoria de les produccions interessants que es fan a Catalunya. L’única pega és que has d’assabentar-te’n a temps, perquè només les representen un o dos dies. Si no el coneixeu, o voleu tornar a veure alguna producció que ja vau veure als teatres de Barcelona, estigueu atents a la seva programació perquè podreu gaudir d’una nova representació a un preu força assequible (uns 20 euros).

Fa uns dies vaig anar a veure Com pot ser que t’estimi tant de Javier Dualte per la companyia T de Teatre; ja sabeu: les cinc noies del Jetlag, la sèrie que van fer a TV3 fa uns anys. L’obra és una comèdia de enredo, bastant ben estructurada, amb tocs d’intriga i de gore. No em van acabar de captivar les interpretacions, un pel exagerades de les actrius. Però em va agradar molt l’escenografia rotativa per anar fent els canvis d’un apartament a l’altre i que, al final, s’acaba desplegant per obrir el darrer espai, on es desenvolupa el desenllaç: la pena compartida.

Està força ben construïda l’obra; encara que potser sigui més cinematogràfica que dramàtica, amb massa recursos a flash backs i narrador. Però té el seu enginy i està prou ben resolta. Té alguns moments divertits, que poden arrencar la rialla del públic, però, en general, tot transcorre en un ambient més aviat irònic que només dona per somriures, alguns d’ells excessivament tòpics. Tampoc es tracta de cap obra de tesi: el propi Javier Dualte ja diu al programa de mà que el seu objectiu en escriure i dirigir l’obra era, fonamentalment gaudir del que feien. I gaudir-ho com a obligació moral. Probablement, ells ho hauran gaudit. Del que no estic tant segur és de que hagin sigut capaços de transferir aquest gaudi al públic.

Però no volia fer ni una crítica, ni una ressenya de l’obra. Només em volia fixar en una frase del text que em va fer pensar. La germana, ja cap al final de l’obra, diu que quan s’exclou algú, el que s’aconsegueix és involucrar-lo massa. No tinc el text exacte, perquè no porto paper i bolígraf per prendre notes quan vaig al teatre. Però l’idea era aquesta: l’efecte contrari al desitjat que té l’exclusió.

Les nostres vides estan fetes tant del que hem acceptat con del que hem rebutjat. I tant podem definir-nos pel que volem com pel que odiem. Però la frase va més enllà d’aquesta afirmació que suposo que tots podem acceptar. El que ens està dient és que el que hem rebutjat, en definitiva, està tant íntimament lligat a nosaltres mateixos que, sense donar-nos compte, pot tornar de forma imprevisible a les nostres vides. En el cas de l’obra, una anècdota sense més importància, és la germana qui torna després d’haver estat ignorada en la seva joventut. Però a mi em va donar per a generalitzar la frase.

Tots sabem quines son les coses que rebutgem. Immigració, indigents, dones, drogodependents, persones amb incapacitat o amb hàbits sexuals diferents, el que sigui … Cadascú tindrà les seves pròpies fòbies. Potser si algun cop pensem de la mateixa manera que ho fa la germana, ens donaríem compte que aquestes exclusions, l’únic que fan és involucrar més els exclosos en la nostra vida. Que els qui excloem de la nostra vida poden retornar per demanar-nos comptes per haver-los exclòs. En definitiva, la vida humana no és més que memòria, i aquestes exclusions, que per nosaltres son inapreciables, per l’exclòs conformen la seva memòria. I, segurament, una memòria desagradable. Una memòria que, fins i tot, pot arribar a exigir venjança, com succeeix a l’obra.

Pot ser que valgui la pena pensar d’aquesta manera quan actuem, quan estimem i quan odiem. L’exclusió ha de tenir les seves conseqüències i la més immediata és que estem involucrant a d’altres en la nostra vida sense donar-nos-en compte. Els involucrem amb el nostre menyspreu, amb la nostra superioritat, fins i tot amb la nostra negligència. Perquè això restarà en la memòria del menyspreat, del tractat com a inferior, del ignorat, com un malefici que potser, amb el pas del temps, s’obrirà camí per a retrobar-nos i per a exigir-nos que paguem pel nostre menyspreu, per la nostra covardia.

Fa uns dies vaig haver d’anar a declarar com a testimoni a un jutjat. La veritat és que era la tercera vegada que hi anava: les dues anteriors s’havia suspès l’acte per diverses raons amb la conseqüent pèrdua de temps que això em va suposar, ja que el jutjat en qüestió és a més de trenta kilòmetres de Barcelona.

Parlant-ho amb els advocats, em van comentar que aquestes coses son el pa nostres de cada dia; que la justícia en el nostre país continua funcionant com a l’època de Napoleó; o potser encara pitjor. Vam comentar totes les gresques que s’han donat recentment: la vaga de funcionaris, el jutge que no empresona a un pederasta condemnat, la jutgessa que es nega reiteradament a inscriure matrimonis del mateix sexe, el jutge jutjat per prevaricació arran del cas Marbella, etc.

Una de les coses en les que vam estar d’acord, va ser que en aquesta llarga campanya electoral, ningú havia parlat per a res del funcionament d’aquesta institució que hauria de ser un dels pilars del nostre sistema polític. I no em refereixo només als primers espases (Rajoy i Zapatero), si no a tot el conjunt de candidats i partits de tots els colors. Que deuen tenir aquests senyors (els jutges) per aconseguir que ningú es fiqui en la seva feina?

Aquesta xerrada la vam tenir mentre esperàvem a sa senyoria, que ens va rebre amb més de mitja hora de retràs sobre la citació. Jo, que naturalment no estic gaire acostumat a anar per despatxos judicials, estava que se’m enduien els dimonis. Els advocats em van dir que m’hi posés tranquil, que les coses funcionen així. Un d’ells em va explicar una anècdota que em va posar els pels de punta.

Resulta que feia uns anys i aprofitant un pont, la seva dona i els seus germans van voler celebrar les noces d’or dels seus pares, els sogres del advocat. El cas és que van contractar un creuer per anar amb el matrimoni, els fills i les parelles dels fills, una setmana pel Mediterrani. Sortien i tornaven des de Venècia. La tornada era prevista per un dilluns: arribaven a Venècia al matí i, amb avió, tornaven a Barcelona, a on arribarien passat migdia. Quan ja tenien tots els bitllets comprats, rep una notificació que aquell dilluns tenia un judici oral (era una causa penal per delicte fiscal). Després de presentar diversos escrits al jutjat sol·licitant l’ajornament i que li van ser denegats, va demanar una entrevista personal amb el jutge per insistir en la seva sol·licitud. El jutge en persona es va negar en rodó a accedir a l’ajornament. El advocat, va aconseguir un bitllet d’avió pel diumenge des de no sé on, per tal de poder estar el dilluns a la sala. Però el dilluns, quan va arribar al jutjat, els funcionaris li van comunicar que el judici s’havia suspès. Aguantant-se com va poder la mala llet, va preguntar el motiu de la suspensió. Resulta que el divendres anterior, l’advocat de l’Estat, en representació de l’acusació, havia sol·licitat l’ajornament per no se sap quins motius i el jutge l’havia concedit.

És incomprensible com, havent-hi altres institucions com Hisenda Pública o la Seguretat Social que s’han modificat tant profundament en els darrers anys amb l’ajuda de les tecnologies de informació, encara tinguem aquesta institució, tant important per al bon funcionament de la nostra societat, en l’estat en el que es troba i amb caciquismes de tota mena i espècie. I el nostre ministre de justícia en funcions, ara s’apuntarà un tanto dient que ha solucionat el problema de la vaga. Això sí, donant als vaguistes gairebé tot el que demanaven (190 euros al mes, enlloc dels 200 que demanaven). I no ho hagués pogut fer el primer dia de la vaga?

I dels jutges que es pot dir? No gran cosa, la veritat. Que podem esperar de uns senyors que, per guanyar unes oposicions, es tanquen durant anys a casa seva, memoritzant lleis, articles i jurisprudència, totalment aïllats del mon? Doncs això, que continuïn aïllats quan imparteixen justícia, com diuen ells. Jo em pregunto si no seria millor tenir algun ordinador amb un programari potent que apliqués la legislació als fets, de forma automàtica. En definitiva, seria igual d’extraterrestre que el propi jutge. I potser s’equivocaria menys.

Ahir vaig estar al Liceu. I em vaig perdre com el Barça derrotava al Maccabi; un altra de les meves aficions de la que encara no he parlat. Feien el Tannhäuser de Wagner. Ja feia molts anys que no l’havien fet al Liceu (més de quinze) i, la veritat, és que no recordo si la vaig veure aleshores. Ahir, tant els cantants com l’orquestra van estar esplèndids. Potser li va fallar una mica la veu al baríton, Wolfram, interpretat per Bo Skovhus al que recordo molt bé la seva memorable interpretació del Billy Budd fa uns anys. El que em va deixar absolutament astorat va ser l’escenografia. No és que no m’agradés, al contrari, és que em va deixar tantes idees al cap que no se ben bé com explicar-les. Potser millor que ho faci en clau humorística.

El Venusberg al primer acte (l’orgia)

Els dos primers actes reprodueixen amb certa fidelitat el llibret original de Wagner, tot i que ho traspassen a una època actual i substitueixen els poetes per pintors. Aquesta substitució, que a mi em semblava arriscada perquè, en aquests casos, és molt difícil adequar el que es diu cantant amb el que es fa, està prou ben reeixida. Sobre tot en el segon acte, en el que es desenvolupa un concurs que, amb l’escenografia d’ahir, passa a ser de pintura enlloc de un concurs de joglars. Segur que recordeu com Visconti va convertir en musics els escriptors de La Mort a Venecia de Thomas Mann; però en aquest cas, Visconti va fer el seu propi guió, cosa que en òpera no es pot fer ja que la lletra va totalment lligada a la música.

Potser, en el primer acte no es fa prou evident la diferencia entre el primer i el segon quadre, però això seria un problema menor. El veritable espectacle comença en el tercer acte. L’escenografia comença idèntica que al primer acte: el Venusberg a on ja hem vist l’orgia inicial del primer acte. Apareix Elisabeth i, després de despullar-se, fa una serie de gestos provocatius i acaba estirant-se al llit en una posició força eròtica. Però resulta que Elisabeth està pregant! I així ho fa saber Wolfram quan entra en escena: “Prou sabia que la trobaria en oració com la trobo sovint”. No se si se’ns vol insinuar que una església és semblant a una casa de putes, afirmació en la que no estaria gaire en desacord, però a la que no li acabo de veure la punta.

L’arribada dels peregrins és, per a mi, un dels moments de més encert de l’escenografia. Es fa en aquest mateix ambient i, a partir d’ací, comença el deliri. Apareix Venus intentant emportar-se altre cop Heinrich cap al Venusberg, però aquest, més inclinat per l’amor espiritual d’Elisabeth, la rebutja. I Venus, en lloc de marxar derrotada, s’estira al llit tota insinuant, lloc a on no tardarà en acompanyar-la Elisabeth que, més que estimar platònicament Heinrich, sembla que se’l vulgui passar per la pedra. Heinrich, que no te un pel de tonto, s’encaminarà cap al llit a on tindrà lloc un ménage à trois que desvirtua qualsevol mena d’amor ideal espiritual que pogués quedar del original wagnerià. No em sembla gens malament l’idea: a la fi i a la cap, el rerefons ideològic de l’òpera wagneriana és, avui en dia, bastant desfasat. O sigui que carregar-se’l no em sembla gens malament.

Però el millor és el final. Ja no fa falta que Elisabeth mori per a que Heinrich sigui perdonat. Que va! Elisabeth se’n va amb Venus, amb la que sembla que s’han fet molt bones amigues tot compartint Heinrich al mateix llit. Els hi desitjo que s’ho pasin molt bé. Però el cas és que Heinrich no es redimeix per la mort tampoc. La seva redempció es que li pengin un quadre al Louvre, amb festa, plena de fotògrafs i glamour, inclosa. Fantàstic! Tot un cant a la vida: L’estreta de l’Elisabeth se’n va de fira amb Venus mentre Heinrich es alabat com a gran pintor enmig de crítics i paparazzi. Wagner els havia matat a tots dos. Meravellós.

En sortir del teatre, parlant amb un amic meu, em deia: És que tu et fixes massa en l’argument, i a l’òpera s’hi ha de venir com si fos el primer cop que la veus. Potser tingui raó ; però no em resulta fàcil oblidar els arguments de les òperes, sobre tot d’aquelles, com és aquest cas, que la música és tant embriagadora. Ja procuro no llegir res de crítiques, abans de veure la representació, per no anar-hi amb idees preconcebudes. I, repeteixo, no vull dir amb tot això que no m’agradés; només vull dir que potser necessito més temps per assimilar-ho, per donar-li una coherència que, de moment, no l’hi he trobat.

La tornada a casa amb l’autobús també va ser èpica. A Plaça Catalunya hi havia un col.legi sencer esperant el N3, el van prendre com si d’un assetjament es tractés i jo vaig pujar l’últim. Anàvem embotits com sardines, tant és així que jo no podia bellugar gaire el cap perquè sinó li impedia al conductor veure pel retrovisor. Pel camí anaven cantant (o destrossant) els Segadors i l’himne del Barça. Menys mal que van baixar tots a Numància; anaven al Up & Down. O potser al Venusberg; i ara ja m’he embolicat. La resta del viatge vaig poder anar meditant sobre el que havia vist.

Avui he rebut aquesta crida per mail. Ni soc professor de filosofia, ni seré a Madrid dissabte vinent, però estaré amb ells d’alguna manera.

Estava dret al bell mig del menjador. La llum, que entrava pel balcó i la finestra, li queia a l’esquena i es difonia davant seu fins a les prestatgeries, on s’amuntegaven fotos i mil objectes portats d’altres tants viatges. El llibre a les mans, davant els ulls ben fornits de les ulleres que ja feia anys que necessitava per a llegir. Li agradava llegir així, dempeus i en veu alta. No hi havia ningú a casa i ho podia fer amb tota tranquil·litat.

Ella percibió al abrirle una repugnante fetidez en el aliento del maestro, lo que desde el primer momento le dió muy mala espina. Estaba hecho una furia. No habló, no gritó …

Sentia la seva veu, una veu profunda, que s’estenia per l’habitatge i li tornava a les orelles. Li agradava sentir-se. I sempre ho feia així, dret, en pijama, sentint com la roba li acariciava amb suavitat la pell; com l’aire li refrescava les zones que no cobria el pijama: els peus, el coll, les mans … Amb una mica de fred, fins i tot, als dits. Notant el seu sexe penjant per un dels camals del pantaló. Bellugant-se a vegades; quan l’acció del que llegia li obligava perquè era prou intens o prou dur.

… la embistió en el pecho, la hizo perder el equilibrio y rodar por el suelo. Luego la siguió golpeando brutal, maníacamente.

Va tancar el llibre, posant el dit a la pàgina que llegia per a no perdre el punt. Es va girar. Pel balcó podia veure Collserola, però no mirava. Perquè? - pensava - Perquè les solucions violentes? El mon és ple d’absurd, ple de sense sentits; i, no obstant, és bell; mira si no aquestes muntanyes … Mirava el cel; uns quants núvols, blancs i arrodonits, creuaven per damunt de la muntanya. Es va atansar al balcó, va sortir-hi per trobar-se millor, per treure’s del damunt el fàstic del que llegia. Però no li va servir de gran cosa. Sabia que acabaria malament i que, després, li costaria treure’s el mal gust de boca que li deixaria la lectura. Però havia de continuar.

… no supo cuanto tiempo duró el ataque, ni a que hora salió de su casa. Despertó muchas horas después con el cuerpo lleno de contusiones.

Tornà a entrar al menjador. Es va repenjar a la taula, una taula de marbre, sòlida, rodejada de quatre cadires negres. Aquestes situacions l’afectaven. Només la seva descripció li resultava dolorosa. Va mirar davant seu altre cop, els objectes disseminats per l’estança; només el feien recordar situacions entranyables: aquells dies que van ser a Florència per celebrar el seu aniversari, les fotos amb els amics al Pirineu … Tant de bo s’hagués aturat el temps en aquells moments. Peró no; ara era a casa i estava llegint aquell llibre. I calia continuar.

A duras penas pudo levantarse y buscar el interruptor de la luz. Caminó como sonámbula hacia la cama.

El llibre altre cop entre les mans; la veu colpejant les parets i els seu timpans. Potser havia cridat massa? Els veïns mai s’havien queixat dels seus costums lectors. Potser gaudien també de la lectura. És agradable que et llegeixin! Però no podia pensar en els veïns, només imaginava el que estava llegint: violència, soledat … Estava tip de sentir-ho a les noticies i de llegir-ho als diaris; sempre li produïa un malestar al estomac i mal gusta al aler. Pensava en l’angoixa i el pànic; enmig d’una immensa soledat, d’una desèrtica soledat …

… lo único que sus fuerzas le permitieron fue llegar a la cama en donde volvió a perder el conocimiento.

I es va tirar tant llarg com era al sofà. El llibre caigut per terra, les llàgrimes als ulls, els punys serrats … La tensió no el deixava pensar amb claredat: els dèbils, sempre els dèbils … No tindrà mai sol.luciò això? I mentre es rebolcava damunt els coixins, només pensava en què podia fer ell. I sabia que res, però això no el feia defallir. Mai havia viscut una situació semblant; ni tant sols sabria com actuar si s’hi trobes davant. Pot corregir-se la violència amb més violència? Pots encarar-te a un maltractador i fer-lo raonar?

Mentre hi pensava, s’havia anat fent fosc. La llum del dia ja no entrava al menjador de la mateixa manera. Només el deixava en una penombra ideal per adormir-se. Al cap d’una estona, mig endormiscat, es va llevar, va encendre el llum, va recollir el llibre i es va posar bé el pijama. Les sensacions de ràbia i malson començaven a dissipar-se. Va buscar la pàgina i, tornant a posar-se dret al mig del menjador, va continuar la lectura. L’eco de la seva pròpia veu li va servir de bàlsam.

P.S. Gràcies a Sergio Pitol (La vida conyugal) per les seves frases.