Ahir nit, a 8TV, van oferir-nos “El Club dels Poetes Morts”, una pel.licula que ja deu tenir vint anys (com passa el temps!). Com que tenia un bon record de la pel.licula, la vaig tornar a veure. Certament, te les seves truculències, però em va tornar a agradar com el primer dia. I em sembla que em va agradar perquè jo no tinc cap record del meu temps d’escola que pugui ni mig comparar-se al que passa al film. Avui en dia, que tant es parla de l’ensenyament i de la seva problemàtica, estem, afortunadament, a anys llum del que succeïa a les aules en els anys 60’s, quan jo vaig anar a escola. Jo no recordo haver tingut cap professor que mereixés el més mínim gest en favor seu; i molt menys em posaria damunt d’un pupitre cridant: Oh, Capità, el meu Capità! De fet, jo només recordo pel seu nom a dos professors; per motius molt diferents.

El primer és el professor de matemàtiques, el senyor Casals, que ens va donar l’assignatura tres o quatre cursos, els darrers. Era farmacèutic i tenia una farmàcia, que em sembla que encara existeix, a la Via Augusta al sortir de l’estació de les Tres Torres. Era un home alt i gros; estricte, potser massa, però bona peça. Per això li vam posar de malnom OSO. L’home ho sabia, clar, i un any, a l’examen final, ens va posar un seguit d’exercicis que anaven donant sistemàticament com a resultats, tant intermedis com finals, 0.50, 0.50, 0.50, … (OSO, OSO, OSO, …). L’home també tenia el seu humor, el qual sempre és d’agrair. Començava les classes escrivint a l’extrem superior esquerre de la pissarra i l’acabava omplint tota de fórmules; fins i tot, quan li mancava espai, escrivia al marc de la pissarra o a qualsevol altre lloc adient, però no esborrava mai res. Del seu guix sortien, amb elegància i rigor, una formula darrera l’altra, amb aquella màgia i exactitud que només es pot trobar en els nombres. Jo crec que va ser ell qui em va fer enamorar d’aquesta disciplina, més aviat odiada per la resta del personal.

L’altre professor del que recordo el nom és el de literatura espanyola: D. Bartolomé Moll. Era capellà i anava sempre en sotana. Em fa l’efecte que sabia tant de literatura com jo de paleontologia. Afortunadament, teníem com a llibre de text el de Guillermo Díaz-Plaja, que, per a la època, suplia perfectament totes les carències del ensenyant. Només el vaig tenir el darrer curs de Batxillerat. Bé, això de tenir-lo, es un dir, perquè la primera setmana del curs, al setembre, em va fer fora de classe per a tota la resta del curs. No és que això de que em fessin fora de classe fos estrany, em sembla que jo vaig ser el campió de les expulsions de la meva classe. També he de reconèixer que jo m’ho passava millor dret al passadís, davant de la porta del aula, llegint el llibre que a mi em rotava, que escoltant les bajanades que deixaven anar aquella pila de quasi funcionaris. Però una expulsió per a tota la resta del curs, quan tot just estava començant, li va semblar a tothom una exageració. L’home no es va baixar del burro i, efectivament, jo no vaig anar a cap de les seves classes que, d’altra banda i pel que deien els meus companys, tampoc eren com les de Mr. Keating.

Potser va ser aquest darrer el qui va aconseguir fer-me lliure-pensador, o potser jo ja ho era des d’alguns cursos abans i l’expulsió em va servir per acabar-me d’afirmar a mi mateix (corria l’any 70 i jo tenia quinze anys). Quan has d’estudiar-te un llibre (segurament millor que el de Evans Pritchard PhD) pel teu compte, no et queda més remei que pensar-hi també pel teu compte. I això potser sigui més estimulant que l’audiència passiva de la classe magistral a la que ens tenien acostumats aquells creuats de l’educació uniformista.

En acabar el curs, estava clar que els salesians i jo érem incompatibles. Així que van cridar a mon pare i li van suggerir educadament que em busques un altre col.legi per acabar els meus estudis. De fet ja només em quedava el COU (el primer any que es feia, els qui tenen un any més que jo, van fer Preu) i el vaig acabar en un Institut; amb notes sensiblement més baixes, es clar; però deu n’hi do, sobre tot tenint en compte els dies que vaig anar a classe.

Ha acabat el nostre esglaiador viatge.
…
Oh, les roges gotes sagnants!
Vegeu, el meu Capità sobre la coberta
jau fred i mort.                  

Walt Whitman.