Una de les qüestions que ens planteja Max Aue tot al llarg de la narració, és que el seu comportament va ser “humà”. Que tots, en la seva situació, haguéssim fet el mateix. I que, per tant, la col.laboració en la ingent màquina de matar que va ser el Tercer Reich és una trivialitat. De fet és el que Hannah Arendt, anys més tard va qualificar de banalització del mal.

No obstant, això no és cert. I el propi Aue ens dona pistes de gent que va rebel.lar-se contra l’absurd de la mort perquè si. Una de les més boniques (i al mateix temps més violenta) ens la narra quan està a Ucraïna (pàgines 162-164).

En Max ha sortit de patrulla amb un sergent i un escamot de soldats a la recerca de partisans contraris a l’ocupació. Arriben a un petit grup de cases. La pluja és intensa a la plana ucraïnesa; la visibilitat, minsa; el temor dels soldats, alt. Entre la grisor del paisatge apareix una figura; ningú la pot reconèixer; però sorgeix un tret. La figura cau: és una camperola embarassada. Greve, el soldat infermer, i d’altres, la traslladen a una casa. La dona és morta, però Greve salva el nadó. Un altre soldat, Ott, entra a la casa en sentir els plors del nou nat. Li crida a Greve que és boig i, agafant el nadó per les cames, li esclafa el cap contra l’estufa. Greve, fora de les seves caselles, li engega un tret al mig del cap a Ott. La situació és tensa: Greve segueix apuntant Max Aue amb el seu fusell; el sergent i els altres soldats apunten Greve. El sergent és qui trenca el tens equilibri: li dona a Greve cinc minuts d’avantatge abans de començar a perseguir-lo. Un cop recollit el cadàver d’Ott, tornen els soldats que han sortit a perseguir Greve. No l’han trobat. O no l’han volgut trobar, no ho sé. El sergent ordena el replegament i la tornada. Li diu a Max Aue: “De totes formes, els partisans acabaran amb aquest cabró”.

Rebel.lia davant la irracionalitat. Això ens ensenya el comportament de Greve; rebel.lia fins l’extrem de posar en perill la pròpia vida. En Max Aue ens vol convèncer de que sense Ott’s no seria possible la barbàrie, però, a mi, del que m’ha convençut, és de que, si hi han els suficients Greve’s, la barbàrie és impossible. I no solament això: estic convençut de que en Greve se’n va sortir prou bé de la guerra; que, un cop acabada, es va casar i que els seus fills van ser els universitaris de maig del 68.

Perquè la vida sempre continua. Perquè, segurament no estem en el millor dels mons; però mentre hi hagi Greve’s que intentin millorar-lo, tindrem esperança.

Les xerrades que mantenen el doctor Hohenegg i Max Aue en diversos llocs de la novel.la, son força interessants i potser algun dia els hi dediqui un post. Avui només os vull parlar d’un troset breu que he descobert, tot buscant informació dels personatges que apareixen al llibre.

A la pàgina 259, quan estan compartint una ampolla de conyac matarrates en algun lloc perdut del Caucas, mantenen un diàleg que el doctor condueix pels camins del cinisme i la ironia:

- ¿Así que cuál es la cosa más atroz que ha visto usted?

[Hohenegg] Movió la mano:

- ¡El hombre, por supuesto!

… [Aquí el doctor parla una mica d'anatomia i de les ferides de guerra] …

- Desde luego que todavía se nos mueren demasiados individuos. La medicina militar ha progresado desde 1812, pero también los medios de hacer carnicerías. Siempre vamos por detrás. Pero, poco a poco, nos vamos perfeccionando porque, desde luego, Gatling hizo más por la cirujía moderna que Dupuytren.

I aquí està la ironia amagada: Mentre Gatling era un enginyer constructor d’armes de foc, Dupuytren era un anatomista i cirurgià que va treballar amb els ferits de la Grande Armée de Napoleó.

No crec que ni tant sols als anys 40, quan parlen els dos interlocutors, fossin ja recordats, però Littell ens els col.loca enmig del diàleg, com la cosa més natural del món.

Littell ha manegat una quantitat ingent d’informació; no és d’estranyar que trigués cinc anys en escriure la novel.la. I, és clar, tota aquesta informació acaba sortint en algun lloc del llibre. Encara que sigui en forma d’una ironia que, pel comú dels lectors és pràcticament inaccessible.

I si em dieu que vosaltres sabíeu qui eren Gatling i Dupuytren, no m’ho creure.

Ricahrd Widmark va morir el dilluns passat als 93 anys. No cal recordar els films en els que va participar, son prou coneguts. Permeteu-me un petit homenatge que està relacionat amb el tema central del meu bloc: 

Potser no sigui de les més conegudes d’ell, però jo recordo perfectament l’impacte que em va produir el primer cop que la vaig veure. Spencer Tracy de jutge, Richard Widmark de fiscal i Maximillian Scheel de defensor estan buscant la justicia i la veritat sobre el comportament de Burt Lancaster (i de testimoni Judy Garland). En definitiva estan jutjant a Max Aue’s, a gent que es van limitar a cumplir amb les seves obligacions …

El film es titulava Judgement at Nüremberg, encara que em sembla que el van traduir per Vencedores y vencidos, i va ser dirigit per Stanley Kramer. Y no fa referència al procés central de Nüremberg (el que es va fer contra Goebbels, Göring, Bormann, etc.), si no al que es va anomenar “procés dels jutges”, on es va jutjar l’actuació d’una serie de jutges durant els anys del nazisme.

POST SCRIPTUM:

Avui (29 de març) m’he enterat que el dia següent de la mort de Richard Widmark, també va morir Abby Mann. Abby Mann va ser el gionista d’aquesta mateixa pel.licula, per la que va rebre un Oscar de l’Academia l’any 1961. Vagi també la meva despedida per ell.

Avui només material gràfic. Com que això de l’Alfonso Vidal i Planas em va fer gràcia, vaig anar a buscar obres seves per llegir-les i em vaig trobar amb aquestes portades tant encantadores. Si feu click damunt de cada una, les podreu veure a tamany natural. Els llibres sont molt petits: fan uns 15 cm d’alçada per 7 d’amplada i tenen entre 50 i 90 pàgines. No estan enquadernats, son simplement fulls dobles, doblegats i amb una grapa al mig. La majoria tenen il.lustracions, però no he volgut fer masses fotocòpies; entre altres coses perquè les he hagut de pagar! A les biblioteques, avui en dia, no hi ha gairebé res de franc.

Però no m’he resistit de fer una còpia d’aquesta. El texte costa una mica de llegir, però sembla que digui:

Sangre igual corre por nuestras venas hermano mio y la sarna de tu corazón es igual a la de mi corazón.

Un misatge una mica críptic. No trobeu?

D’altra banda, os heu fixat que en els títols apareix tres vegades la paraula loco? Potser ell mateix se’n considerava.

Ja he acabat de re-llegir el llibre d’en Littell i també he acabat l’index que os vaig prometre. Ara he començat a buscar per enciclopèdies i demés, dades biogràfiques dels personatges que circulen per la novel.la. Quan trobo alguna cosa, l’anoto a l’index; però només he arribat fins a la “D”. Quan acabi de fer-ne la repassada, ja os posaré l’index definitiu. De moment, aqui el teniu tal com està ara:

index-analitic-benevoles-fins-d.pdf

El treball de buscar les referències històriques està resultant força interessant, perquè estic descobrint coses que jo no sabia gens. Per exemple:

1. Que hi va haver un filosof alemany, reivindicador de les rel.lacions homosexuals, que era membre del partit nazi i que no va ser represaliat: Hans Bluher. Malauradament només hi ha dos o tres llibres seus traduïts al francès (és que jo no se alemany).
2. Que la major part de les condemnes de presó que es van imposar en els processos de Nüremberg (i col.laterals) no van ser complertes. Es van commutar moltes penes i es va posar en llibertat individus per raons de salut.
3. Que encara avui, hi ha un cert nombre de personatges que van tenir un paper important en l’extermini dels que no se’n sap res de res.

La meva idea, quan ho tingui tot acabat, és de reflexionar una mica sobre alguns d’aquests personatges (o grups d’ells).

De totes maneres, ja os anticipo una cosa (potser per deformació personal, segurament). En Littell treu al llarg del llibre alguns exemples de persones que van haver de fugir d’Alemanya per diversos motius (per ser comunistes, homosexuals, jueus, etc.). No obstant, no parla en cap moment dels científics. Sempre ens mostra artistes (Schönberg, Mann, …). Només una petita referència a la teoria de la relativitat d’Einstein (pàgines 307-308) per part del amic d’en Max, el cínic doctor Voss, no és suficient per a explicar la massiva sortida de potser les millors ments científiques que existien al món en aquells moments: matemàtics, físics, filòsofs, químics, … de tot. I en Littell no en fa ni una sola referència!

Segurament, doncs, aprofitaré aquesta tribuna (en definitiva es meva!) per a narrar les peripècies personals d’alguna d’aquestes ments privilegiades que van haver de patir l’exili, a vegades fugint en condicions molt adverses. O d’algun altre personatge indecent, que va aprofitar que el seu mestre havia de fugir, per a fer-se amb els seus treballs. I no estic pensant solament amb Heidegger, que ja és prou conegut, sinó amb altres casos que van passar més desapercebuts. Com el del matemàtic Ludwig Bieberbach, qui l’any 1934, a rel de la destitució per ser jueu d’Edmund Landau a l’Universitat de Goetingen, escrivia el següent:

Fa uns mesos, les diferències amb el cos estudiantil de Goetingen, van acabar amb les activitats acadèmiques de Herr Landau … Això s’ha de veure com el primer exemple del fet de que representants de diferents races no poden barrejar-se com a professors i estudiants … El instint dels estudiants de Goetingen els feia sentir que Herr Landau era un individu que manegava les coses de una forma no-germànica.

Vosaltres sou capaços d’imaginar com es poden ensenyar matemàtiques d’una forma no-germànica?

Avui em ve de gust parlar d’un altre personatge gairebé desconegut. Al final, em sembla que acabaré fent-ne una galeria de tota aquesta gent. Em semblen gent entranyable, gents que han fet bé la seva feina, que no han estat genis, però que han sabut fer coses per a millorar la vida de la gent, sense escarafalls, sense el reconeixement de la posteritat.

M’he trobat amb en Claude Balbastre a la novel.la d’en Littell (pàgina 886): Quan en Max està a casa de la seva germana i remena els papers del seu marit, el music Berndt von Üxküll, troba partitures de diversos compositors francesos barrocs. Entre ells, de Balbastre.

En Claude Balbastre, malgrat haver nascut a Dijon el 1724, va ser organista de Notre Dame i de l’abadia de Panthémont a Paris i era molt conegut a la seva època. Tant és així que el bisbe de Paris, en més d’una ocasió va prohibir l’assistència de la gent a la Abadia, per evitar la munió de gent que s’hi congregava només per escoltar-lo, impedint el recolliment necessari per als oficis religiosos. És una llàstima que no se’n poguessin fer gravacions, perquè les seves improvisacions al orgue de Panthèmont, un Somer construït el 1765, devien ser dignes d’escoltar. Per això atreia tanta gent, en definitiva.

Com correspon a un music de la seva categoria, també era cridat a les cases de l’aristocràcia parisenca per a tocar en les seves festes. I aquest fet va fer que, en arribar la revolució, caigués en desgracia i acabes morint pobre i oblidat, l’any 1799, al seu pis de la Rue d’Argenteuil. En aquests darrers anys, la única composició que va fer van ser unes variacions per a orgue de La Marsellesa. Probablement això el va salvar d’acabar a la guillotina, com ho van fer tots els seus mecenes.

Gairebé totes les partitures que es conserven d’ell son peces per a piano, orgue o clavecí. Però ja no s’interpreten gairebé mai. I tampoc se’n troben gravacions, es clar. La única obra seva de la que es pot trobar alguna cosa és de les seves Nadales per a clavecí. Encara que incompletes. Aquí podeu escoltar un dels trossos més bonics de la seva Primera Suite de Nadal. El tros porta per títol “Josep està ben casat”. Potser la seva música no tingui l’orginalitat d’un Rameau o d’un Couperin, es veritat; però és bona música, se li nota l’ofici i resulta agradable.

Regirant Internet de dalt a baix, he trobat un altre peça (aquesta no és de les Nadales) titulada Pastoral. Potser no sigui tant bona, però em fa la impressió que podria ser un bon exercici per a pianistes aprenents. Al menys a mi em recorda els exercicis del Czerny per dotar als dits d’agilitat. També podeu escotar-la aquí, si os fa gràcia. La peça és una Pastoral i, ja sabeu, intenta presentar-nos la idíl·lica arcàdia somniada. Per a la nostra època potser resulti un pel insulsa, però poseu-vos en la situació de la gent del segle XVIII, si us plau.

Si teniu molta curiositat, també he trobat al youtube, les seves variacions de La Marsellesa. Com que es un himne que, a mi particularment, m’agrada molt, os deixo l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=i82TIeIWvmI

Avui he vingut fins a casa amb el Trambaix. Com que havia de fer poques parades, m’he quedat dret a la plataforma que hi ha just darrera del conductor, mirant cap enrere; tenia tots els vagons al abast de la meva vista. Assentat dues o tres files més enllà, hi havia un senyor, ja gran, potser més de vuitanta anys, ben vestit, amb un elegant barret de feltre marró clar, un jersei de llana tipus Camacho, i un tabard blau marí al damunt i descordat. Potser el barret li venia un pel massa petit, perquè quedava damunt del seu cap i semblava que qualsevol ventada el pogués tirar a terra. Feia un lleuger somriure irònic, els seus ulls estaven fixos al davant seu, com si volgués abastar el recorregut del tram. Per la seva edat, tenia els ulls vius, amb aquella espurna de picardia que tenen els nens petits. La cara força arrugada, les arrugues que només s’aconsegueixen amb el pas del temps i que converteixen en venerable a qualsevol que les sàpiga portar. I ell en sabia.

Poc temps després d’haver pujat jo, la megafonia del tram anuncia:

- Direcció: Consell Comarcal.

I el senyor, sense cridar però amb veu forta i profunda, per a que el sentíssim tot el vagó, fa:

- Grààààààcies, moltes gràààààààcies.

Tothom es gira mirant-lo. Te una veu bonica, gens trencada com potser correspondria a l’edat; una veu de baríton, melosa i greu al mateix temps. Ell no s’immuta. Continua mirant al front impassible, com si no hagués dit res. Les seves mans continuen reposant sobre les cames, amb un deix de displicència.

Unes senyores que son al bloc de seients del costat riuen entre elles amb discreció. Baixen a la propera estació i ja no les tornaré a veure. Jo em fixo en l’home una mica millor. Sembla que vagi sol; dels quatre seients del seu bloc, dos son vuits i, a l’altre, hi ha una noia jove amb faccions sud-americanes que va pendent del seu walkman (potser walkwoman, no se si ara se’n diu MP3). I la megafonia hi torna:

- Propera estació: Maria Cristina.

I aleshores, l’home, amb la seva veu ferma i captivadora, ens sorprèn a tots amb un vers:

- Maria Cristiiiiiiiiina,
- Més puta que les galliiiiiiines.

Se sent algun riure aïllat, evitant cridar l’atenció. De totes maneres, el nostre home no gira el cap; continua amb la mirada fixa en les vies que te al seu davant. Quan per la megafonia van anunciant la destinació, l’home continua agraint-li la seva gentilesa, amb el mateix grààààààcies amb el que ja ens havia regalat abans. I la megafonia hi torna:

- Propera estació: Palau Reial.

I ell ens torna a regalar l’oïda amb un verset:

- Palau Reiaaaaaaal.
- On viuen els carcamaaaaaals.

Quan la megafonia anuncia les estacions de Zona Universitària d’Avinguda de Xile, sembla que s’ho pensi; fins i tot mou els llavis i remuga, però no diu res audible.

Hauré de baixar i ja no en sabré res més de l’home. Ni el seu nom, ni si te fills. Però no em quedarà cap dubte de que és republicà.

Tornant al tema central del meu bloc, l’altre dia re-llegint el llibre de Jonathan Littell, vaig caure en una conversa que em va fer reflexionar sobre algunes coses que passen al nostre país. La conversa és entre Max Aue i Adolf Eichmann; ja sabeu, un dels més importants mata-jueus de l’època nazi que va ser segrestat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires i enviat a Israel, on va ser jutjat i executat el 1962. La conversa diu així:

- Quiere mi opinión sincera?, le dije sin alterarme.

- Si -contestó Eichmann-. Ya sabe que, pese a todos nuestros desacuerdos, siempre he respetado su opinión.

- Pues yo creo que si perdemos la guerra lo van a joder vivo.

Irguió la cabeza.

- Eso ya lo sé. No cuento con sobrevivir. Si nos vencen, me meteré una bala en la cabeza con el orgullo de haber cumplido con mi deber de SS. Pero ¿y si no perdemos?

- Si no perdemos -dije con mayor suavidad aún-, tendrá que evolucionar. No podrá seguir siempre como hasta ahora. La Alemania de postguerra será diferente, cambiarán muchas cosas, habrá tareas nuevas, tendrá que adaptarse.

Que té a veure això amb el nostre país? Molt senzill: tenim un grup armat que, amb l’excusa de unes reivindicacions polítiques determinades, continua utilitzant l’assassinat indiscriminat com a eina política. Enteneu-me, no vull comparar el genocidi amb l’assassinat polític. El que vull comparar és la situació personal de la gent que s’hi dedica. Hauran d’adaptar-se! I això significa, a nivell personal, masses coses. Eichmann ho entenia perfectament: si perdien la guerra es fotria un tret. Tot i que després, la vida ens fa covards, i no ho va fer. L’altre alternativa és la que li diu en Max: lo joderán vivo.

El paral·lelisme amb la situació espanyola d’enguany es evident, sobre tot si plantegem el problema del terrorisme en termes exclusivament de derrota. O esperem que es suïcidin, o els hem de joder vivos. Algú pot creure que això és un final definitiu per a la violència? Siguem pràctics: no es suïcidaran! Aleshores només ens queda l’opció de negociar quant els podem joder. Està clar que hauran de complir alguna pena de presó, però no creieu que val la pena parlar-ne per tal d’acabar amb aquesta història?

I, permeteu-me una reflexió final: no crec que les víctimes, amb tot el meu respecte i solidaritat per elles, puguin tenir veu en aquest diàleg. Per la senzilla raó de que la seva posició afectiva els impedeix veure el context del problema de forma objectiva. Si que estic d’acord en que s’ha de fer complir la llei, com diuen els de l’Associació Catalana de Víctimes. Però, quina llei? Si s’arriba a alguna mena d’acord per finalitzar amb la violència, ¿no es podria esmenar la llei per a fer-la més tova i que aquesta gent es pogués reinserir amb relativament poc temps i sense massa traumes?

Cal tenir en compte que no estem parlant de delictes contra la Humanitat. Aquest seria el cas de Eichmann; encara que segurament jo tampoc l’hagués executat. Tenir-lo a la presó fins a la seva mort, em sembla un castic pitjor que l’execució. Potser inclús se’l podria castigar a escriure milions de vegades “No ho tornaré a fer”.

. 

. 

Finalment he trobat l’edició del llibre de Casal Gómez en una llibreria de vell (El Boletín, Av. Meridiana , 20). No és l’edició original de 1931, sinó la reedició de 1977, de la que os parlava en el meu post anterior i de la que no n’estava segur de la seva existència. Ès de l’editorial Icaria.

Aquesta és també una de les meves aficions: passejar-me per les llibreries de vell. Llàstima que no tinc prou temps per a dedicar-hi, però m’encanten les olors que indefectiblement hi trobes, el tacte dels llibres ben enquadernats, fin i tot, les taques a les fulles. En fi, cada qual te les seves manies.

He vist que te un pròleg, contemporani, de Alfonso de Lucas, del que ja os en faré cinc cèntims.

.

.

.

En un post anterior ja os he parlat de l’Alfonso Vida y Planas. Potser en segueixi parlant en propers posts perquè l’individu s’ho mereix, encara que la seva literatura sigui molt dolenta. Avui només tinc ganes de parlar d’una de les seves novel.les: Bombas de odio. En aquest punt, cal dir que cap de les obres escrites per l’Alfonso Vidal y Planas ha merescut l’honor de ser reeditada fora de la seva època. Per tant, cal anar rastrejant per les biblioteques per trobar qualsevol dels seus escrits.

El primer que he de dir de la novel.la, Bombas de Odio, és que no hi ha manera de datar la seva publicació. Jo he revisat l’únic exemplar que he trobat a Barcelona, a la Biblioteca Arús, i no porta cap data. El senyor Javier Barreiro (1), qui, que jo sàpiga, és l’únic que ha estudiat la vida i l’obra de l’autor, la data el 1922. Això la faria contemporània de la versió dramàtica de Santa Isabel de Ceres, la seva novel.la més coneguda (de 1919).

A mi em sembla que aquesta datació és incorrecta. Per dos motius: el primer és que coincidiria amb l’època de producció dramàtica del escriptor (Santa Isabel de Ceres, Los Gorriones del Prado) i, tenint en compte que participava activament en els muntatges, sembla una mica difícil que compaginés ambdues tasques. En aquest sentit, cal tenir en compte que el període de màxima producció literària del autor, són els anys 1923-1927, precisament els anys que va estar tancat a la presó, primer a Madrid i després a El Dueso (Santander) a resultes del assassinat de del Olmet; el que fa suposar que era bàsicament l’avorriment el que l’impel·lia a escriure.

El segon motiu, potser més important, és que, tot i continuar sent literatura d’esbarjo de qualitat dubtosa, l’obra que estudiem te molta més volada que la quasi totalitat de la resta de la seva producció. Això ens hauria de fer pensar en la possibilitat de que hagués estat escrita bastant més tard del 1922. És a dir, en un moment de major maduresa creativa del autor.

Potser hi hagi un tercer motiu, però aquest no el puc explicar sense capbussar-me en el text de la novel.la. L’obra es divideix en una introducció i dues parts. A la introducció, el narrador ens explica quatre fets que van succeir a Barcelona uns mesos abans dels fets que ens narrarà en les altres dues parts, canvian els noms dels personatges reals. Aquests quatre fets són els següents:

1. L’assassinat del senyor Carbonell, ric industrial de la fusta. Probablement es referix a l’assassinat el 1918 de Josep Albert Barret Monet, empresari metal.lúrgic. Els motius d’aquest assassinat mai van ser del tot clars i, encara que es va atribuir el crim als sindicats obrers, sembla que més aviat va ser un ajustament de comptes entre francófils i germanófils, ja que Barret havia comerciat molt amb els francesos durant la 1ª Guerra Mundial.
2. La reunió, uns dies després, de tres líders sindicalistes (el Toto, el Terrón i el Buenavista) per decidir la postura que ha d’adoptar la C.N.T davant d’aquest assassinat. El Toto és, sens dubte, Pau Sabater “el Tero” pels fets que es narraran amb posterioritat. Buenavista ha de ser, per força, Salvador Seguí, el “Noi del Sucre“. No aconsegueixo identificar a el Terrón (pot ser Angel Pestaña o C. Piñón).
3. La substitució del Governador Civil de Barcelona decretada pel govern central. Efectivament, en acabar-se el conflicte de la Canadenca (una vaga general que va paralitzar Barcelona el març de 1919), Carles Montañés, que havia estat anomenat governador civil unes setmanes abans per aconseguir una sol.lució negociada, era forçat a dimitir. Curiosament, al dia següent, 15 d’abril, el govern de Romanones, que havia forçat aquesta dimissió, queia forçat també per les Juntas Militares de Defensa. Milans del Bosch, el capità general, es feia amo i senyor de l’ordre públic a Barcelona.
4. El nou governador civil respon les inquietuds dels treballadors amb presó i deportacions. El nou governador civil va ser el general Arlegui, fidel executor de les ordres que emanaven de Capitania General. La protesta de Francesc Layret, diputat republicà a les Cortes de Madrid, va quedar en el llibre de sessions (2).

A la primera part de la novel.la, ens explica les malifetes i aventures d’un patibulari anomenat el “Ciento Setenta y Ocho“. Aquest personatge, un lumpen autèntic, que acabarà enamorant-se d’una prostituta i enrolant-se en les files dels paramilitars organitzats pel comissari de policia (el personatge real és Bravo Portillo que també serà assassinat el setembre de 1919, se suposa que en represàlia per la mort del Tero), és una semblança del propi autor, amb la única diferència que el personatge s’acosta a la policia i l’autor es va apropar als sindicalistes.

A la segona part, ens relata l’assassinat del Toto (en realitat Pau Sabater el Tero, el meu besoncle). El relat del assassinat, que es troba a les pàgines 61 a 67, és idèntic al que narra Gómez Casal en el seu llibre i que ja vam veure en un post anterior. Els autors son tres malfactors, el Gordo, el Huesos i el propi Ciento Setenta y Ocho, i qui condueix el vehicle és el fill del Sr. Carbonell, l’assassinat del primer fet de la introducció.

És, doncs, evident que o bé Alfonso Vidal y Planas va conèixer a Gómez Casal, o bé havia llegit el seu llibre. Si és cert lo segon, aleshores, la publicació de la novel.la ha de ser posterior al abril de 1931, data de publicació del llibre de Gómez Casal. No obstant, podria ser cert lo primer i que Gómez Casal li hagués explicat personalment la història a Vidal y Planas, però això no hauria estat possible mentre Gómez Casal va ser comissari a Barcelona; en qualsevol cas molt posterior a 1922.

Quines coses més apassionants té la història! 

(1) Barreiro, Javier. Cruces de Bohemia. unaLuna. Zaragoza, 2001.

(2) Les paraules de Francesc Layret van ser les següents: “El acto realizado en Barcelona por el capitán general Milàns del Bosch, expulsando al gobernador civil y al jefe de la Policía, es el acto más incalificable, más tiránico y más despótico que registra la Historia. El señor Montañés al recibir la visita del coronel de la Guardia Civil debió mandar detener en el acto a su subordinado, y el Gobierno destituir por telégrafo al capitán general y al Gobernador Militar Martínez Anido. Pero todo ello se ha tolerado, se ha consentido, gracias a la cobardía del conde de Romanones, reflejo fiel de otras cobardías en más altos lugares. Yo protesto airada y enérgicamente contra el despotismo militarista y contra la vergonzosa cobardía del anterior Gobierno que, además de no saber o no querer defender la supremacía del poder civil, ha colocado a España en una situación de denigrante inferioridad ante las naciones civilizadas“.

Ahir nit, a 8TV, van oferir-nos “El Club dels Poetes Morts”, una pel.licula que ja deu tenir vint anys (com passa el temps!). Com que tenia un bon record de la pel.licula, la vaig tornar a veure. Certament, te les seves truculències, però em va tornar a agradar com el primer dia. I em sembla que em va agradar perquè jo no tinc cap record del meu temps d’escola que pugui ni mig comparar-se al que passa al film. Avui en dia, que tant es parla de l’ensenyament i de la seva problemàtica, estem, afortunadament, a anys llum del que succeïa a les aules en els anys 60’s, quan jo vaig anar a escola. Jo no recordo haver tingut cap professor que mereixés el més mínim gest en favor seu; i molt menys em posaria damunt d’un pupitre cridant: Oh, Capità, el meu Capità! De fet, jo només recordo pel seu nom a dos professors; per motius molt diferents.

El primer és el professor de matemàtiques, el senyor Casals, que ens va donar l’assignatura tres o quatre cursos, els darrers. Era farmacèutic i tenia una farmàcia, que em sembla que encara existeix, a la Via Augusta al sortir de l’estació de les Tres Torres. Era un home alt i gros; estricte, potser massa, però bona peça. Per això li vam posar de malnom OSO. L’home ho sabia, clar, i un any, a l’examen final, ens va posar un seguit d’exercicis que anaven donant sistemàticament com a resultats, tant intermedis com finals, 0.50, 0.50, 0.50, … (OSO, OSO, OSO, …). L’home també tenia el seu humor, el qual sempre és d’agrair. Començava les classes escrivint a l’extrem superior esquerre de la pissarra i l’acabava omplint tota de fórmules; fins i tot, quan li mancava espai, escrivia al marc de la pissarra o a qualsevol altre lloc adient, però no esborrava mai res. Del seu guix sortien, amb elegància i rigor, una formula darrera l’altra, amb aquella màgia i exactitud que només es pot trobar en els nombres. Jo crec que va ser ell qui em va fer enamorar d’aquesta disciplina, més aviat odiada per la resta del personal.

L’altre professor del que recordo el nom és el de literatura espanyola: D. Bartolomé Moll. Era capellà i anava sempre en sotana. Em fa l’efecte que sabia tant de literatura com jo de paleontologia. Afortunadament, teníem com a llibre de text el de Guillermo Díaz-Plaja, que, per a la època, suplia perfectament totes les carències del ensenyant. Només el vaig tenir el darrer curs de Batxillerat. Bé, això de tenir-lo, es un dir, perquè la primera setmana del curs, al setembre, em va fer fora de classe per a tota la resta del curs. No és que això de que em fessin fora de classe fos estrany, em sembla que jo vaig ser el campió de les expulsions de la meva classe. També he de reconèixer que jo m’ho passava millor dret al passadís, davant de la porta del aula, llegint el llibre que a mi em rotava, que escoltant les bajanades que deixaven anar aquella pila de quasi funcionaris. Però una expulsió per a tota la resta del curs, quan tot just estava començant, li va semblar a tothom una exageració. L’home no es va baixar del burro i, efectivament, jo no vaig anar a cap de les seves classes que, d’altra banda i pel que deien els meus companys, tampoc eren com les de Mr. Keating.

Potser va ser aquest darrer el qui va aconseguir fer-me lliure-pensador, o potser jo ja ho era des d’alguns cursos abans i l’expulsió em va servir per acabar-me d’afirmar a mi mateix (corria l’any 70 i jo tenia quinze anys). Quan has d’estudiar-te un llibre (segurament millor que el de Evans Pritchard PhD) pel teu compte, no et queda més remei que pensar-hi també pel teu compte. I això potser sigui més estimulant que l’audiència passiva de la classe magistral a la que ens tenien acostumats aquells creuats de l’educació uniformista.

En acabar el curs, estava clar que els salesians i jo érem incompatibles. Així que van cridar a mon pare i li van suggerir educadament que em busques un altre col.legi per acabar els meus estudis. De fet ja només em quedava el COU (el primer any que es feia, els qui tenen un any més que jo, van fer Preu) i el vaig acabar en un Institut; amb notes sensiblement més baixes, es clar; però deu n’hi do, sobre tot tenint en compte els dies que vaig anar a classe.

Ha acabat el nostre esglaiador viatge.
…
Oh, les roges gotes sagnants!
Vegeu, el meu Capità sobre la coberta
jau fred i mort.                  

Walt Whitman.

Fa uns anys, els capellans em van a arribar a tocar tant allò que no sona (encara no sabia que el pitjor estava per venir), que vaig decidir apostatar. Em va costar, no os penseu. Vaig enviar no se quants emails (amb acús de rebut) i, finalment, com que no em contestaven, ho vaig fer per carta, amb acús de rebut, i amenaçant amb denunciar-los a la Agència de Protecció de Dades.

A la carta em van contestar que havia d’acompanyar una copia del meu DNI (ja m’explicareu perquè?), dir-lis a on havia estat batejat (cosa que no sabia ni per casualitat) i exposar breument els motius de la pèrdua de la meva fe (com si fes falta explicar gran cosa). Ho vaig fer, naturalment.

Jo esperava que algú verifiqués el que deia i intentés convencem del meu error. Hagués sigut un diàleg força estimulant! Però en lloc d’això, l’únic que vaig rebre va ser la carta que teniu al començament. Es clar, com que ja no tenen gairebé mà d’obra … no estan per perdre el temps amb gent com jo. Encara no entenc com continua havent aquell edifici immens del Seminari, a Balmes / Diputació, si no hi tenen clientela.

De totes maneres, continuo pensant que no se si aquests paios han complert amb la llei. Diuen que han registrat la meva baixa. Però, a on? Tenen un llibre registre de baixes? I, en cas afirmatiu, on es por consultar? Perquè el que esta clar que estic registrat en un llibre de batejos. Hauran cancel.lat aquesta inscripció? Un dia he de provar d’anar a demanar una Fe de Baptisme i, si me la donen, aleshores si que me’n vaig directament a l’Agència de Protecció de Dades.

APOSTATEU, COMPANYS, APOSTATEU!

Al menys els hi farem la guitza i gastar temps i diners en enviar les cartes!

A l’Alfonso Vidal y Planas, avui en dia, no el coneix ningú. Ni tant sols té un carrer dedicat a ell a Barcelona. Però durant els anys 20 i 30 va ser molt popular per dues coses: com a escriptor de novel.les d’àmplia divulgació i com autor teatral d’èxit. Això sí, sempre en castellà. Però és que ell, malgrat haver nascut a Santa Coloma de Farnés (el 1891) va viure fins a la Guerra Incivil a Madrid. El seu pare era un militar de León que ell no va gairebé ni conèixer, perquè va ser traslladat a Barcelona només néixer ell, i després va morir quan només tenia 8 anys. Per això va ser criat per la seva àvia a Santa Coloma, lluny dels pares.

Sembla que el van ficar en un seminari i va estar recomanat per a anar amb un coronel, però es veu que no li entusiasmaven ni l’esclavitud clerical ni la militar. Involucrat en els fets de la Setmana Tràgica, va rebre de valent dels guàrdies. I se’n va anar a Madrid. Abans, però, ja havia publicat alguna coseta com a periodista al Ciero (El Noticiero Universal).

No se sap ben bé quin any se’n va anar a Madrid, però hi va ser fins a les acaballes de la Guerra Incivil. Amb les excepcions, naturalment, de les seves temporades a la presó i a un regiment de castic a Melilla. Perquè el protagonista del nostre post d’avui, va ser un autèntic calavera. No hi havia bordell de Madrid que no conegués, dormia en els infames locals de Corredera Baja, les meretrius el tractaven de vostè perquè els hi explicava geografia i els recitava versos. Ja veieu quina mena de personatge os he tret a la palestra!

Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar al periodisme i arribà a tenir una plaça de redactor a El Debate. Però la seva venalitat el porta a crear la seva pròpia revista: El Loco, de la que només apareixen quatre exemplars, avui en dia introbables. També funda altres dos revistes, més properes al libel que al periodisme: España Republicana i El Soviet. Però serà el 1919 quan començarà a adquirir la seva fama, en publicar-se la seva novel.la Santa Isabel de Ceres, que pocs anys després convertirà en obra de teatre amb el mateix nom i gran èxit de públic al Teatro Eslava de Madrid el 1922.

La llista de les seves novel.les es molt llarga, podent-se comptar no menys de quaranta novel.les publicades en els anys 20. Jo només n’he llegit una, però os puc assegurar que no és bona literatura. Però el motiu que el va fer més famós va ser l’assassinat, el 1923, del seu col.lega i amic, i també reputat autor dramàtic, Luis Antón del Olmet, que havia conegut quan treballava a El Debate. Els motius del rife rafe son desconeguts, encara que la premsa de la època apuntava a desavinences escèniques, ja que havien escrit una obra conjuntament, El señorito Ladislao, que va tenir molt poc ressò. Encara que també podria ser cert el que ell va declarar en el judici: que Luis Antón del Olmet anava al darrera de la seva dona; per cert, una ex prostituta que Luis Antón havia tret del bordell.

Aquí teniu una crítica de l’obra del nostre protagonista apareguda a la revista El Mirador del 5 de juliol de 1934, per a que os en feu una idea.

Curiosament, la vida literària del nostre bon home es va acabar al mateix temps que la guerra. Va partir al exili, com tants d’altres, i sabem que, contra tot pronòstic, es va doctorar en Metafísica a la Universitat de Indinapolis, després d’haver estat donant classes d’anglès (sense saber-ne) a Nova York. Després, també sabem que va ser professor a les universitats de Frodham i de Los Àngeles, on sembla ser que va compaginar aquesta feina amb col.laboracions com a escriptor per a la Warner Brothers. Fins que, finalment, va obtenir la cátedra de Lengua i Literatura Española del Instituto Juan Diego de Tijuana (Mèxic). És en aquesta ciutat on va morir l’any 1965, no sense haver publicat abans dos llibres de poemes: Cirios en los rascacielos y otros poemas (1963) i Las hogueras del ocaso (1965). Del primer d’ells os en poso una mostra:

Sin España en mi vida,

yo mismo soy el muerto,

¡y en la capilla ardiente

de Yanquilandia enciendo

un cirio por mi ánima

en cada rascacielos!

I ara os pregunteu: de que va tot això? Doncs molt senzill: una de les novel.les que va escriure el senyor Alfonso Vidal y Planas, és un homenatge al meu besoncle. Però d’això, ja en parlaré en un altra moment. Per cert, el nostre autor devia ser un bon mestre, perquè a Tijuana si que existeix la Avenida Alfonso Vidal y Planas.

Fa uns dies vaig anar a veure Stalin d’en Josep Maria Flotats. No és un actor que m’entusiasmi: penso que en Flotats sempre fa de Flotats, en primer lloc. Tant se val que interpreti Cyrano com Tayllerand; ell fa de Flotats. Però si que m’interesava l’obra; no per que hagi llegit la novela en la que es basa -de Marc Dugain- sino pel personatge històric: Stalin. I per les interpretacions que s’han fet d’ell a través del temps.

Avui en dia tots reconeixem que el periode stalinista va ser una dictadura, tant cruel com qualsevol altra; però durant molt de temps això no va se així. Molts comunistes, i segur que ho deien de bona fe, justificaven unes pràctiques polítiques repugnants. I, de fet, ¿no va ser un aliat de Roosevelt i Churchill?

La part més interessant del muntage, és un llarg quasi-monóleg que fa el protagonista (Stalin-Flotats) al primer acte. Pretén justificar les seves accions devant d’una dona que fonamentalment es apolítica. Amb mitjes ironies i mitjes veritats, condueix un discurs en el que explica des de la necessitat d’acabar amb els kulaks fins a la seva opossició al antisemitisme incondicional.

Hi ha un pasatge particularment interessant: quan diu, referint-se als anys 30, que els dirigents del partit van haver de fer neixer en la gent pors irracionals, perquè si només haguesin creat pors racionals, no haguessin reexit. Després, al segón acte, tornarà a insistir en el tema de les pors, dient que qui les administra -les pors- ha de saber fer-ho i no creure’s tot el que es diu per a fomentar-les. I, em sembla que és aquí, quan fa un panegíric d’un dels seus més íntims col.laboradors, en Beria, l’home menut i constant, a qui no li tremola la ma en els interrogatoris. Tot i que en Beria no va arribar a director del NKVD fins a finals dels anys 30 i, per tant, no va estar entre els instigadors de les pors.

El Stalin que parla al llarg de l’obra és el vell de més de 70 anys que sap que és a punt de morir i que ja no te gaires prejudicis per explicar-se. A més, ho està fent davant d’una persona sense cap significació política i, per això, se sent més lliure per a parlar. Però, malgrat això, no deixarà d’aplicar les seves tècniques a la pobra metgessa que ha tingut la mala sort de ser escollida per a tractar els dolors del vell dictador. I amb més raó, quan aquest s’assabenta de que ella és filla d’un jueu que es va canviar el cognom després de la revolució soviètica. El tema de l’antisemitisme estarà flotant en el ambient durant tota la obra. Encara que ell mateix reconegui que no tenen perquè ser tots els jueus enemics de la revolució.

En Max Aue, en un moment en que intenta elaborar el seu propi raonament sobre la situació a Alemanya sota el poder nazi, fa un discurs que pot ser molt semblant:

El Stalin que parla al llarg de l’obra és el vell de més de 70 anys que sap que és a punt de morir i que ja no te gaires prejudicis per explicar-se. A més, ho està fent davant d’una persona sense cap significació política i, per això, se sent més lliure per a parlar. Però, malgrat això, no deixarà d’aplicar les seves tècniques a la pobra metgessa que ha tingut la mala sort de ser escollida per a tractar els dolors del vell dictador. I amb més raó, quan aquest s’assabenta de que ella és filla d’un jueu que es va canviar el cognom després de la revolució soviètica. El tema de l’antisemitisme estarà flotant en el ambient durant tota la obra. Encara que ell mateix reconegui que no tenen perquè ser tots els jueus enemics de la revolució.

En Max Aue, en un moment en que intenta elaborar el seu propi raonament sobre la situació a Alemanya sota el poder nazi, fa un discurs que pot ser molt semblant:

En un estado como el nuestro, cada cual tenía su papel asignado: Tú, víctima, y Tú, verdugo; y nadie podía escoger, a nadie le pedían permiso para nada, pues todos eran intercambiables, las víctimas y los verdugos. Ayer habíamos matado a hombres judíos, mañana mataríamos a mujeres y niños, y pasado mañana a otros, y a nosotros, cuando hayamos cumplido con nuestro papel, nos sustituirán. Alemania, por lo menos, no liquidaba a sus verdugos; antes bien, los cuidaba, a diferencia de Stalin con esa manía suya de las purgas; pero eso también estaba dentro de la lógica de las cosas. Ni para nosotros ni para los rusos contaba en absoluto el hombre; la Nación y el Estado lo eran todo y, en ese sentido, nuestras dos imágenes eran un reflejo mutuo. (pàg. 109).

La mania de les purgues, la lògica de les coses, la por irracional … en Max Aue, al menys, sabia que ell no acabaria davant d’un piquet d’execució.

Feu click a la imatge per veure-la més gran.

Aquesta postal va ser impresa -suposo que per la C.N.T.- en els dies posteriors al assassinat. De fet, és l’única foto que tinc del meu besoncle: al 1919 la passió per la fotografia només era un luxe al abast de pocs.

La va reproduir en Huertas Clavería en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”. Explica que li va donar (o deixar) el meu oncle segon, Camil, el fill més petit del Tero, mort ja fa molts anys.

Ja no queda gairebé ningú de la família que el conegués; fa tants anys. Només la meva tieta Teresina que devia tenir 5 o 6 anys. Va ser precisament d’ella que vaig sentir a parlar-ne. La meva mare era més menuda i potser ni el va arribar a conèixer.

La meva tieta recordava -coses de nanos- que el seu pare -el meu avi Rafel- havia hagut d’anar força vegades a la model a portar-li coses al Tero. Els dos anys anteriors al seu assassinat, el Tero va estar sotmès al Jutjat Especial de Vagues, i el seu titular -D. Gervasio Cruces- es veu que era amic d’empresonar la gent, encara que fos per pocs dies i encara que després resultés absolta, com va ser el cas del meu besoncle. Eren temps en que les garanties constitucionals es suspenien amb un simple decret del ministre del interior.

Si os hi fixeu, veureu que el dibuix abaix és contradictori amb el que diu la postal, perquè en “Burgos” -del qui no en conec res- va ser assassinat pels “gloriosos” militars i el Tero per la “orda polciaca”, mentre que al dibuix, el cotxe està retolat clarament amb “Fomento Trabajo”, la més important patronal catalana. També veure-ho que li estant donant ganivetades, quan en realitat el van matar a trets. Potser el dibuix fa referència a l’altre infortunat, en Burgos, del qui si algú en sap alguna cosa li agrairia que me la fes saber.

En Huertas Clavería (que ara fa un any més o menys que també va morir) diu que el conductor del vehicle era un membre de la família Elizalde (agarrate!). Alguna cosa de certa hi deu haver, perquè si os fixeu en la descripció del cotxe que fa en Casal Gómez, havia de ser un cotxe que fes patxoca, es a dir, un cotxe de ric.

  … Y ahora debo retener el temblor de mis dedos y refrenar la indignación y el bochorno que siento dentro de mí para relatar del modo más escueto, objetivo y desapasionado, los hechos, los hechos desnudos que acontecieron aquella noche fatídica, pocos días antes de la fecha prevista y ansiada para llevar a cabo la tan esperada, necesaria y justa huelga. En el curso del conflicto que acabo de describir se había destacado entre los obreros un hombre llamado Vicente Puentegarcía García, hombre de carácter levantado y austero, equilibrado y enérgico, de recta intención y clara inteligencia y, además, de una probidad a toda prueba. Pues bien, a eso de la una de la madrugada del día 27 de septiembre del corriente año, el citado Vicente Puentegarcía García regresaba a su domicilio, sito en la calle de la Independencia, en la barriada de San Martín, completamente tranquilo y muy ajeno al espantoso atentado de que iba a ser objeto pocos minutos más tarde. La noche era deliciosa, apacible. En el cielo puro, límpido, sereno y azulado brillaban tímidamente algunas estrellas, y la democrática calle de la Independencia se veía solitaria, quieta, silenciosa. La plácida quietud y el callado reposo de aquella barriada sólo eran turbados de vez en cuando por las fuertes pisadas del modesto vigilante nocturno, Ángel Peceira, al hacer el recorrido de la demarcación a su cargo, sin que él, ni nadie, pudiera sospechar el trágico drama que en la soledad misteriosa se estaba incubando y que en breve se iba a desarrollar con la más segura impunidad. A poco aparece un joven trabajador, recio, fuerte, robusto, de rasgos afilados y pletórico de vida y de ilusiones. Este joven trabajador es Vicente Puentegarcía García, quien, después de asistir a una asamblea de huelguistas, se retira a descansar alegre, confiado. Al llegar al cruce de dicha calle con la de Mallorca, Puentegarcía se para a conversar un rato y fumar un cigarrillo con el vigilante, del que se despide cariñosamente poco después.A escasos metros del portal de su casa, dos hombres fornidos, de ojos amenazadores, se destacan de la sombra y avanzan hacia él. Puentegarcía se dirige inerme al encuentro de los dos hombres, lento, tranquilo.-¡Alto ahí! - exclama uno de ellos, el que parece tener más autoridad y cara de más grosero, de más canalla, de más bandido. El obrero se detiene. Uno de los hombres consulta una lista proporcionada sin duda por los cobardes instigadores de aquel acto ruin.-¿Eres tú Vicente Puentegarcía García?-Sí lo soy - responde Puentegarcía.-Pues, síguenos - ínstanle aquellos esbirros inquisitoriales. Y tomándole con férreas manos por las muñecas lo conducen a un rincón apartado y oscuro.-¡No me traten así - clama Puentegarcía - que no soy un criminal, sino un humilde obrero!Pero ya uno de los esbirros ha descargado un fuerte golpe sobre la cara del infeliz. Éste se contrae en una horrible mueca de dolor intenso.-¡Dale duro! - exclama el que parece dirigir la partida -. Así escarmentará de una vez por todas.El desgraciado suplica con los ojos humedecidos por el llanto, pero la brutal tortura no cesa. Llueven los golpes y Puentegarcía se tambalea, mártir del terrible suplicio que los puñetazos le producen, cae al suelo ensangrentado y caso inconsciente. Aun tendido síguenle propinando puntapiés y puñetazos los dos asesinos. El infortunado Puentegarcía, al verse a los pies de aquellos facinerosos, sintió un estremecimiento convulsivo, vio ráfagas de luz, círculos luminosos y espadas de fuego.

Su desventurada esposa, que ha salido al balcón intranquila por la tardanza de su compañero, y advertida por el ruido, se lanza como una loca a la calle, deshecha en lágrimas, hendiendo los aires con puntiagudos y atravesantes gritos de dolor, de consternación tremenda. Los cobardes verdugos huyen al verla venir. Atraído por los gritos acude el honrado sereno. Entre ambos transportan al lecho el magullado cuerpo del obrero, el cual, retorciéndose en un charco de sangre espesa y humeante, aún puede balbucear despreciativo: “¡Miserables! ¡Canallas!”.

Al día siguiente no comparece al trabajo Vicente Puentegarcía García, que siempre ha sido tan puntual, tan cumplidor, tan irreprochable. Su grave estado le impide advertir a sus compañeros del peligro que les acecha. Así caen, en noches sucesivas, Segismundo Dalmau Martí, Miguel Gallifa Rius, Mariano López Ortega, José Simó Rovira, José Olivares Castro, Agustín García Guardia, Patricio Rives Escuder, J. Monfort y Saturnino Monje Hogaza. Informada la policía de los atentados, ésta realizó pesquisas, pero los rufianes habían desaparecido como por ensalmo y ninguna de las pistas proporcionadas por las víctimas permitió su identificación. Aunque los nombres de quienes movían los hilos de este sangriento e infame teatro de marionetas estaban en el pensamiento del pueblo, nada se pudo probar contra ellos. La huelga no se llevó a cabo y así se cerró uno de los más vergonzoso y repugnantes capítulos de la historia de nuestra querida ciudad.

El text que acabeu de llegir, no procedeix de cap llibre d’història. Les negretes son meves i, com podeu comprovar, son copies literals de trossos del llibre del Gómez Casal que os he ensenyat en el post anterior.

De on he copiat el text? Agafeu-se! Són dues pàgines i mitja de La verdad sobre el caso Savolta, primera novel·la del meu admirat Eduardo Mendoza. No penseu que amb això vull acusar-lo de plagi. Res més lluny de les meves intencions! Més aviat al contrari: m’ho prenc com un homenatge encobert al meu besoncle. Ell mateix diu en una nota introductòria que ha utilitzat fragments convenientment adaptats d’aquest i d’altres llibres. Ja os haureu fixat que canvia els noms dels personatges (del obrer i del vigilant) i el del carrer (Independència per Dos de Maig, que son a tocar). Però canvia el desenllaç: tant de bo hagués estat com ell el narra.

Això ho vaig descobrir gràcies a un magnífic article de Eduardo Ruíz Tosaus, publicat a la revista Especulo (num. 18) de la Universidad Complutense de Madrid i que, si teniu interès, podeu llegir aquí: http://www.ucm.es/info/especulo/numero18/savolta2.html. En Eduardo Ruíz Tosaus també fa referència a la procedència dels noms de la resta d’obrers que es citen al llibre del Mendoza, però sembla que no ha descobert la procedència del nom del Saturnino Monje Hogaza. Doncs bé, sembla que la mateixa nit en que van matar el meu besoncle, també es va cometre un altre atemptat contra un altre obrer del Ram de l’Aigua: va ser a una barberia del barri de Sants i l’obrer es deia Saturnino. Sembla que en Saturnino en va sortir més ben lliurat que el Tero.

Gràcies, Mendoza !

CÓMO SE PERPETRÓ EL MOSTRUOSO ASESINATO DEL “TERO”

A eso de la una de la madrugada del día 17 de julio de 1919, el presidente del Sindicato de Tintoreros, Pablo Sabater (a) “Tero”, regresaba a su domicilio sito en la calle del Dos de Mayo, de la Barriada de San Martín, completamente tranquilo y muy ajeno por cierto al espantoso atentado de que iba a ser víctima dos horas más tarde.

La noche era deliciosa, apacible, de verano ardiente y voluptuoso. En el cielo puro, límpido, sereno y azulado brillaban tímidamente algunas estrellas, y la democrática calle del Dos de Mayo se veía solitaria, quieta, silenciosa. La plácida quietud y el callado reposo de aquella barriada sólo era turbado de vez en cuando por las fuertes pisadas del modesto vigilante nocturno Ángel García, al hacer el recorrido de la demarcación a su cargo, sin que él, ni nadie, pudiera sospechar el trágico drama que en la soledad misteriosa se estaba incubando y que en breve se iba a desarrollar con la más segura impunidad.

A poco aparece un joven trabajador, recio, fuerte, robusto, de rasgos afilados y pletórico de vida y de ilusiones. Este joven trabajador es Pablo Sabater Llirós (a) “Tero” presidente del Sindicato de Tintoreros, quien, después de asistir a una asamblea de huelguistas pertenecientes a dicho ramo, se retira a descansar alegre, confiado. Al llegar al cruce de la referida calle con la de Mallorca, Sabater se para a conversar un rato y fumar un cigarrillo con el vigilante del que se despide cariñosamente poco después, entrando en la casa, número 274, tienda, donde está domiciliado en unión de su buena y laboriosa compañera Josefa Ros Lleugé.

A las dos horas y media aproximadamente, o sea a las tres de la madrugada, un automóvil lujoso, reluciente, como de charol, aparece por la calle Mallorca, deteniéndose frente a la fábrica de cerveza la “Bohemia”, y de su interior descienden tres individuos de aspecto patibulario.

Uno de ellos, alto, elegantemente vestido y que no deja ver más que dos ojos amenazadores, una nariz aguileña y unos bigotes formidables, exclama:

- Ya hemos llegado – y dirigiéndose a los dos sujetos que le acompañan ordénales, autoritario, que llamen al número 274 y, debidamente esposado detengan a Pablo Sabater, presidente del Sindicato de Tintoreros. Estos, obedeciendo la orden del que, según todos los indicios, parecía ser el jefe de la partida, llaman imperativamente a la puerta de la citada casa con las frases de ritual: “¡Abran a la autoridad!”, contestando el “Tero” que se esperen un momento, pues va a vestirse.

Poco después, Sabater franquea la puerta y avanza inerme hacia los agentes, lento, tranquilo.

- Aquí me tienen ustedes, si me buscan. El “Tero” se entrega.

- ¡Arriba las manos! – grita uno de ellos apuntándole al pecho con la pistola.

El detenido obedece sereno, y dócil ofrece las muñecas para que lo esposen.

- ¡Apriétale bien! … ¡Otros eslaboncito más! – ordena con gesto enérgico el que parece tener más categoría y cara de más grosero, de más canalla, de más bandido.

El rostro del infeliz Sabater se contrae en una horrible mueca de dolor intenso. Y suplica con los ojos humedecidos por el llanto:

- ¡No me traten así, señores policías, que no soy un criminal, sino un humilde obrero!

Y sin conmiseración, aquellos esbirros inquisitoriales, a empellones lo empujan brutalmente hacia el arroyo.

El detenido se tambalea, mártir del terrible suplicio que las esposas le prodecen en las muñecas.

Ya en la calle, lo cogen entre los tres y lo arrojan al interior del automóvil como a un fardo.

Arranca veloz el coche, con los faros apagados, en dirección a la carretera de Montcada …

La desventurada esposa, que hasta entonces ha permanecido muda, mirándolo y oyéndolo todo poco menos que idiotizada a causa de la impresión, deshecha en lágrimas se lanza como loca sobre el lecho, hendiendo las paredes con puntiagudos y atravesantes alaridos de dolor, de consternación tremenda.

El infortunado Sabater, al verse a los pies de aquellos facinerosos, sintió un estremecimiento convulsivo, le temblaron las piernas y le castañetearon los dientes. Vio ráfagas de luz, círculos luminosos y espadas de fuego.

El automóvil, en plena carretera de Montcada y en las inmediaciones de la “Torre Baró”, para en seco su vertiginosa marcha al lado de la cuneta, y los tres malhechores que iban en su interior obligan al detenido a apearse del carruaje encañonándole con las “Stars”.

Temblando como un enfermo de la médula, desciende del coche el “Tero”.

- ¿Me vais a matar? – inquiere en un balido de bestia mansa el desdichado - . ¡No me mateis! ¡Os lo pido por vuestras madres, por vuestros hijos! ¡Piedad! … ¡Piedad! – clama de rodillas.

Y aquellos hombres fieras, insensibles, malvados, crueles y satánicos, lo arrojan violentamente a la cuneta de la carretera, disparando los tres a la vez sobre el cuerpo del infeliz esposado e indefenso. Y en los estertores de una agonía feroz, retorciéndose moribundo en un charco de sangre espesa y humeante, aun puede balbucir despreciativo: “¡¡Miserables!! ¡¡Canallas”!!”

Los asesinos, consumada la cruel, la inaudita, la monstruosa hazaña, montan en el automóvil lujoso, reluciente, como de charol, y, rebosantes de satisfacción, regresan a la ciudad luminosa, a la antorcha espiritual de la España viciosa de los Borbones, a la feliz Barcelona burguesa.

El qui això escriu és Manuel Gómez Casal, ex-comisario de Policía de primera clase de Barcelona. Ho escriu en un llibre titulat Origen y actuación de los pistoleros (pàgs. 69 a 73). El llibre no porta data de publicació, però, al començament, fa referència a les eleccions del 14 d’abril de 1931 i a la primera plana del exemplar que jo he consultat, hi ha una dedicatòria del Autor datada el 26 de desembre de 1931. Per tant, cal suposar que va ser entre aquestes dues dates que es va publicar. Segons sembla, però no ho he pogut constatar, se’n va fer una reedició per una editorial anarquista militant (Icària) en els anys 70.

El senyor Gómez Casal ens explica a la introducció que ell va tenir coneixement dels fets que ens narra en raó del seu càrrec de comissari de policia i que tot el que s’havia escrit fins a la data sobre el terrorisme social, feia referència als anys posteriors a 1921; es a dir, als anys en que va ser governador civil de Barcelona el senyor Martínez Anido, inventor de la “llei de fugues“. Ell ens vol explicar alguns fets anteriors a aquest període, concretament 1918-1920, que, tot i ser menys violent, no deixa de ser l’inici dels sagnants episodis posteriors. El senyor Gómez Casal devia ser durant molt de temps comissari a Barcelona, ja que ens explica que ja va intervenir en els atemptats dinamiters d’en Joan Rull el 1908. Ens explica també la seva participació a la Setmana Tràgica (1909) i als fets de l’assemblea de parlamentaris de 1917. Així doncs, cal creure que l’home està prou documentat com per fer-li cas.

El senyor Gómez Casal, malgrat el seu càrrec, és un fervent republicà i en fa professió a la introducció, rebutjant de forma inequívoca la dictablanda primorriberista que havia patit el país des de 1923 fins al 1930. I ens diu que cal explicar tots aquests fets antes de que caigan por entero en las yertas obscuridades del olvido o en la vacilante sombra de la penumbra histórica, para mostrar al mundo la perversidad de algunos hombres sin entrañas y las  aberraciones de que es capaz la humana flaqueza (pàgs. 12-13). El pobre home no podia saber aleshores que, després d’uns anys de república, el país cauria en una nova dictadura que, aquest cop, duraria quaranta anys i que, aquesta sí, va aconseguir que tots aquests fets quedessin a la penombra històrica. De fet, durant la República, ja hi va haver a Barcelona un carrer dedicat a Pau Sabater (que, per cert, no he aconseguit esbrinar quin era), però es va retirar el nom tot just acabada la guerra. Els que van guanyar, sí que en tenien de consciència històrica: la seva, és clar. Tanmateix, a casa nostra, que n’érem familiars, sempre se’n parlava poc del meu besoncle; tant era el pes de la consciència històrica!

Els historiadors moderns, tipus Vicens Vives i Pierre Vilar, ens han acostumat a una visió històrica plena de xifres, estadístiques i realitats socials, però han deixat de banda les historietes que, amagades al darrera d’aquest quadre social, ens expliquen més coses sobre la vida quotidiana que tots els gràfics i quadres que ens mostren. Potser hagi de ser així la Història, amb majúscules, però penso que també cal rescatar les historietes personals para someterlos, en definitiva, al severo juicio y recto fallo de la pública opinión (pàgina 13), com ens diu el propi Gómez Casal.

Bé, ara ja sabeu quelcom més del meu besoncle, encara que os he de confessar que vull explicar-vos més coses, però les deixarem per a escrits posteriors, sinó es fan massa llargs i temo avorrir el personal. Només una observació addicional: El Sindicat de Tintorers (conegut com el Ram de l’Aigua) que presidia el meu besoncle, estava afiliat a la C.N.T. Potser no calia dir-ho, però penso que és millor deixar les coses clares.

Com que fa uns quants dies que tinc poca feina i tampoc tinc gaires ganes de continuar amb l’índex onomàstic de Les Benignes (que de totes maneres penso acabar), m’he estat dedicant a resseguir una vella història familiar de la que no en sabia gairebé res, per allò de que durant uns quants anys no es va poder parlar gaire de política en aquest país. I com que ara està de moda això de la recuperació de la memòria històrica, doncs jo vull col.laborar-hi amb el meu granet de sorra.

Avui os vull parlar del meu besoncle, el germà del meu avi Rafel Sabaté, en Pau Sabater. Curiosament, tenien cognoms diferents perquè el funcionaris dels registres civils, a finals del segle XIX, quan van néixer, tampoc és que fossin gaire lletraferits. Peró eren germans, os ho asseguro. I os ho puc assegurar perquè, sent jo petit, va morir el tercer germà, el meu altre besoncle Camil, solter de tota la vida, i tota la família va tenir un embolic considerable per arreglar l’herència. Recordo que els meus pares van haver d’anar a Algerri (la Noguera), poble de naixement de tots tres germans, per a aconseguir els corresponents certificats de naixement i arreglar el que ja era un fet irresoluble. Ara la meitat de la família es diu Sabater i l’altra meitat -la meva- Sabaté. En el nostre cas de segon cognom, perquè l’avi Rafel només va tenir noies.

El maig de l’any 2001, l’alcalde de Barcelona va decretar que se li donés el nom del meu besoncle a un carrer de Torre Baró, però si os acosteu per allà, no hi trobareu cap placa amb el nom del carrer i, el que és pitjor, si busqueu el carrer en el plànol de la ciutat de Barcelona (http://www.bcn.cat/guia/welcomec.htm), també os dirà que no existeix, tot i figurar correctament en el nomenclàtor i en el plànol de carrers de la ciutat.

El carrer no és lleig, tot el contrari, però em fa l’efecte que ningú en coneix el nom.

I ara os preguntareu: qui coi era Pau Sabater? Doncs ja os ho aniré desvetllant poc a poc. Però haureu de tenir paciència perquè segurament em portarà més d’un post.

El primer que os diré és que va néixer l’any 1884 a Algerri (la Noguera, http://www.ccnoguera.cat/algerri/), un petit poble d’uns 500 habitants, avui en dia, a l’oest de Balaguer i a tocar de la Noguera Ribagorçana.

El segon, i darrer que os diré en aquest post, és que les circumstàncies de la seva mort, l’any 1919, quan només tenia 35 anys, són molt fosques. Vegeu, si no, aquests retalls de La Vanguardia dels dies posteriors a la seva mort:

       (Feu click a la imatge per ampliar. Aquí a sota, os deixo les transcripcions dels quatre retalls)

La vanguardia 21 de julio de 1919 pagina 2 

No se ha identificado aun el cadáver que fue encontrado el sábado ultimo en la carretera de Montcada cerca de la torre del “Baró”. Presenta el cadáver tres heridas de arma de fuego; una en la región occipital y dos en la espalda. Las tres heridas son de arma de fuego, pero una lo es de bala blindada, las otras dos no.Llama poderosamente la atención el que la víctima usase calcetines muy finos y ropa interior fina también y muy limpia y que vistiera traje de obrero, al parecer recién estrenado, siendo así que la finura de sus manos no son propias de quien se dedica a trabajos mecánicos.En los bolsillos no se lle encontró dinero, reloj, ni documento alguno que pudiera facilitar la identificación de cadáver, pues hasta el pañuelo que llevaba carecía de iniciales.Las autoridades se hallan completamente desorientadas acerca de quien pueda ser la víctima y cuales los móviles del crímen, ya que por el sitio de las heridas no queda duda alguna de que se trata de un asesinato.Un colega acoge el rumor de que el cadáver fue transportado en un automóvil al punto donde fue encontrado.  

La vanguardia 22 de julio de 1919 pág 3-4 

Ha sido identificado el cadáver del individuo que fue hallado recientemente en la carretera de Montcada, cerca de la torre del Baró.Llamábase Pablo Sabater Llirós, de 35 años, casado, tintorero, natural de Algerri (Lérida) y habitante en la calle del Dos de Mayo, número 274 tienda.Ante don Alberto de Rueda, juez de primera instancia del distrito del Norte, que instruye el correspondiente sumario, compareciuó ayer mañana espontáneamente, Josefa Ros Lleugé, de 27 años, esposa del muerto.

La declaración que dicha mujer prestó en el despacho del juez duró hora y media, y aunque se guarda absoluta reserva acerca de sus manifestaciones, particularmente sabemos que en la noche del 18 salió de su casa Sabater y extrañando su esposa que no volviera, se enteró del suceso por los periódicos y ayer mañana se personó en el Hospital clínico, confirmándose en la creencia de que el cadáver depositado allí era el de su esposo.

Sabater había trabajado en una tintorería establecida en Gracia, si bien en la actualidad estaba parado, viviendo de las cantidades que le facilitaba un hermano suyo marinero.Parece que el referido individuo estuvodurante un año a disposición del que fue juez especial de huelgas, don Gervasio Cruces, y que luego fue absuelto del delito de carácter social de que se le acusaba.Esta mañana el médico forense, doctor Saforcada, practicaba la autopsia del cadáver, cabuya diligencia asistirá el juez instructor del sumario.Probablemente se inhibirá a favor de la jurisdicción de guerra.  

La Vanguardia 23 de julio de 1919. pág 3-4 

Por el doctor Saforcada, médico forense del distrito norte, cuyo juzgado entiende en el sumario por el hallazgo del cadáver de Pablo Sabater Lliró, en las inmediaciones de la “Torre Baró”, en la carretera de Montcada, se ha practicado la autopsia del cadáver. Aunque tanto el citado facultativo como el juzgado han guardado absoluta reserva acerca de la diligencia, hemos oído asegurar que Pablo Sabater murió de hemorragia interna traumética, que su cadáver presentaba seis heridas, de ellas dos mortales de necesidad ambas en la espalda; una en la cara con orificio de entrada y salida, penetrando por la parte izquierda,, y suponiéndose que el correspondiente disparo se hizo a quemarropa; otra herida aparecía en el antebrazo izquierdo, creyéndose que obedeció a la defensa natural de la víctima cuando vió que iban a disparar contra él. Además se apreciaron dos rozaduras.Dícese también que en el acto de la autopsia han sido recogidos tres proyectiles, dos de acero niquelado, pertenecientes a pistola Browning o similar, y el otro de plomo, propio de revólver Smith. Por otra parte, al ser levantado el cadáver fue encontrado otro proyectil, también de plomo. Se da por seguro pues que se utilizaron en el hecho, por lo menos, dos clases de armas.La esposa del interesado afirma, y así parece que lo declaró ante el juzgado, que Sabater había salido de su casa aquella noche, regresando a ella a las once aproximadamente; que se acostó …….[tres lineas censuradas] …..y desde entonces no le volvió a ver hasta que le presentaron su cadáver en el depósito judicial, y que cree que le llevaron en automóvil hasta el sitio en que fue muerto. Parece ser que la víctima al salir de su domicilio llevaba dinero y algo que podia facilitar su identificación, todo lo cual hicieron desaparecer los asesinos.El juez instructor de la causa ha conferenciado con el inspector de la brigada de servicios especiales, don Salvador Mas, suponiéndose que la entrevista está relacionada con las manifestaciones que en el juzgado hizo la esposa del interfecto.Ha prestado también declaración el guarda jurado de la Torre del Baró.  

La vanguardia 25 de julio de 1919 – pag 5 

El juzgado que entiende en el asunto del asesinato cometido en la carretera de Montcada, en las inmediaciones de la Torre del Baró, recibió ayer varias declaraciones relacionadas con el hecho de autos.También volvió a conferenciar el juez con el inspector de la brigada de servicios especiales, don Salvador Mas.

Curioses, oi? Un tintorer que portava roba interior molt fina !! A més, ignoro qui era aquest germà seu, mariner, que el mantenia mentre era a l’atur. Que jo sàpiga a la família no hi ha hagut mai mariners, a no ser que el besoncle Camil fos mariner en aquella època. Jo el vaig conèixer de molt menut i ell ja era molt gran.

També haureu notat que a la nota del dia 23 de juliol hi falten tres línies: la censura d’aquella època era implacable. Segurament el text que falta es devia referir als brètols que se’n van endur al meu besoncle.

Ja os en seguiré parlant en altres posts, però ja os anticipo que això pot ser llarg.

Llegeixo amb horror els crims de l’illa de Jersey que són objecte d’investigació.http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Aislados/hospicio/terror/elpepusoc/20080302elpepisoc_4/Tes.

Conec el lloc. Hi he estat un parell de cops i no pas per turisme. Jersey és una illa, una mica més gran que Formentera, però en la que hi viuen unes 85.000 persones. La veritat és que no sembla que hi hagi tanta gent. L’aspecte de Saint Helier, la capital, és d’una agradable ciutat petita campagnard, amb l’única excepció d’uns quants hotels grans, que no gegantins. La gent és amable, fins i tot massa, i la gent més gran parla un “francès” incomprensible. I li dic francès al que parlen perquè ho sembla per l’entonació, però no perquè sigui possible d’entendre.

L’illa té un regim fiscal força beneficiós per les companyies constituïdes allí i, es clar, n’existeixen unes 30.000. Totes elles propietat de britànics o europeus, que d’aquesta forma optimitzen els impostos a pagar. Aconseguir-ho només té una pega: cal fer alguna activitat a l’illa; i l’activitat que fan a l’illa aquestes 30.000 empreses és una convenció. Per aquest motiu hi han tants hotels i tanta gent a una illa que, com ja he dit, és una mica més gran que Formentera. I també per aquest motiu hi vaig haver d’anar en dues ocasions.

L’empresa per a la que treballava aleshores era un trust constituït a Jersey i, un cop a l’any, amb qualsevol pretexte, la companyia ens citava a un grup d’empleats allà per parlar del model standard de la matèria o de l’aparellament de les foques. El tema era el de menys, la qüestió era reunir una vintena de persones, fer un parell de sessions de treball i convidar el Bailiff (no sé ben bé si és el president del parlament o el cap del govern de l’illa) que, invariablement, clausurava l’acte amb una xerradeta en la que ens explicava amb molta serietat, que l’illa és una illa britànica, però que no forma part del Regne Unit i que tampoc es una colònia. Ja m’explicareu com es menja això?

Des de l’illa es veu la costa francesa; per això els habitants parlen l’idioma que os he dit i porten cognoms francesos com Marquand, Pollard, etc. I això os ho puc confirmar perquè com que l’hotel on estàvem era aprop del cementiri, l’única activitat que vaig poder fer amb els meus col.legues italià i francès, va se donar un tomb per allà. El lloc era molt agradable; ja sabeu com són els cementiris rurals: bones vistes, arbres i gespa ben cuidada. Tots els cognoms dels panteons eren francesos sense excepció.

És clar que els meus col.legues i jo, érem els paries de la reunió. Per això passejàvem pel cementiri. De fet, tots tres vam estar d’acord en que allò era un incordi: per una reunió de dues hores que no tenia interès de cap mena, havíem perdut dos dies sencers: vols des d’els nostres llocs fins a Londres o París, avioneta (amb la que et donaven una manilla perquè ajudessis la rotació de les hèlices) fins a Jersey i taxi fins als afores de St. Helier; tot per a tenir com a única distracció un passeig pel cementiri local. Vés a saber que coi devien fer mentrestant els capitosts?

I avui, al llegir la notícia, he pensat si no seria la resposta a la meva pregunta d’aleshores. Com és possible que un ciutat de 25.000 habitants tingui 30.000 empreses registrades que, totes elles, fan una convenció d’aquesta mena al any, i continuí tenint tot l’aspecte rural i provincià com té St. Helier?

Potser perquè existien distraccions igual de secretes que la llista de les 30.000 companyies registrades a l’illa o els noms dels clients de la vintena de bancs que hi operen. La justificació, segons l’article, de que tot això hagi sortit a la llum és que els caps de la policia i del departament de protecció del menors no són de l’illa. Això voldria dir que els abusos sexuals i la pederàstia s’haurien estat cometent amb el coneixement de les autoritats locals, que havien de fer la vista gruixuda per no perjudicar el negoci principal. I tot això a uns pocs kilòmetres de les costes franceses; no fa falta anar-ho a trobar a Tailàndia o altres llocs remots.

Ara em resulta perfectament comprensible que el Bailiff insistís tant en que no érem al Regne Unit ni a una colònia!! Visca el fet diferencial!! Vostès posin aquí les seves empreses, paguin els seus impostos i vinguin de tant en tant, i nosaltres els hi garantim que tindran distracció, que els impostos seran mínims i que mantindrem en secret ambdues coses.

Com es possible que la Comunitat Econòmica Europea mantingui una relació de privilegi amb aquesta cosa que no és el Regne Unit però que tampoc és una colònia britànica?

I no os vull parlar de Liechtenstein, que darrerament també està sortint molt a la premsa, i que és un cas molt semblant (encara que, com que està al continent, s’hi pot anar amb cotxe).

La guerra és la guerra i l’aiguardent és aiguardent

Subtilesa del llenguatge o perversió mental?

Aquesta mena de frases, buides de contingut, amb les que es pretén justificar qualsevol cosa, sempre m’han fet gracia. Són una mena de raonament del tipus:

Pa → Qx

Si a és P, aleshores x és Q. Substituïu a i x pels substantius que vulgueu i P i Q pels predicats que os doni la gana i, ja teniu un raonament! Peró en Max, i els col·legues amb els que creua la frase, com si d’un joc es tractés, no ens volen dir que ja se sap que a la guerra es cometen excessos. Ens diuen que a la guerra cal cometre’ls. Aquí no parlem del coronel Kurtz (recordeu Apocallypse now); es més, en Max preferiria que no existissin aquests pertorbats o sàdics que ejaculen mentre apallissen jueus. En Max i els seus camarades ens diuen que l’essència de la guerra és precisament exterminar enemics, com l’essència del aiguardent es entonar-se. I, posats a fer, què més dona que els enemics siguin reals o figurats?

Potser fora molt millor que la guerra fos aiguardent i l’aiguardent, guerra. O que la xocolata fos clara i les idees espeses.

Krieg ist Schnaps und Schnaps ist Krieg!

De totes maneres, sembla que la frase alemanya original era “Dienst ist Dienst und Schnaps ist Schnaps“, es a dir, “El servei és el servei i l’aiguardent és l’aiguardent” i feia referència al fet de que calia complir amb el servei (sobre tot quan un era funcionari public) encara que la nit anterior s’hagués begut un pel massa. Molt propi de funcionari prussià! Tampoc hi ha acord entre els historiadors sobre si la frase de Littell va ser comuna entre els membres de les SS del front del Est.

Sigui com sigui, la llicència literària no deixa de ser interessant. L’autor, que repeteix la frase a diferents llocs del llibre, vol expressar-nos aquesta sensació de deure acomplert, per difícil que sigui, que experimenten els honrats SS al obeir les ordres dels seus superiors. I no és que amb això vulguin justificar-se. És, simplement, que consideren la seva feina difícil. Potser, per acomplir-la, necessitaven dosis excessives d’schnaps. Això del schnaps i les armes sembla un lloc comú: jo recordo el meu pare comentar-me com el 19 de juliol baixaven els soldats des d’el quarter del Bruc per la Diagonal i com anaven una mica de canto. ¡Si bebes, no lleves armas!

Suposo que a l’exèrcit deu ser difícil sostreure’t a aquesta afició: els meus records de la mili també estan envoltats d’un núvol d’alcohol. I del record d’un coronel, cap d’estat major, a qui la guàrdia havia de sortir a obrir-li la porta cada dia, perquè no encertava amb la clau al pany. O sigui que ja ho veieu: des d’el més gran cap fins al últim mono … tots teníem el regust a Johnny Walker. Bé, potser el coronel el tenia a Glennfidish. Ja se sap que un soldat no pot ser mai el mateix que un cap. I jo més aviat el devia tenir a tintorro navarrès de tant escurat que anava.