Molts, encara recordem l’últim gallego que va governar Espanya

Un altra millora què vam fer sobre Treblinka, va ser construir la nostra cambra de gas per acomodar a 2.000 persones d’un sol cop, mentre que a Treblinka les seves 10 cambres només acceptaven 200 persones a la vegada. La forma en que seleccionàvem a les víctimes era la següent: A Auschwitz, teníem dos metges de les SS encarregats d’examinar els presoners que arribaven en els transports. Els presoners havien de caminar amb un dels metges qui prenia una ràpida decisió mentre durava la caminada. Els que eren considerats hàbils pel treball eren enviats al camp. Els demés eren expedits immediatament a la planta d’extermini. Els nens de poca edat eren invariablement exterminats ja que, per la seva edat, no eren capaços de treballar. Un altra millora que també vam fer sobre Treblinka va ser que, mentre a Treblinka les víctimes sabien gairebé sempre que anaven a ser exterminades, a Auschwitz els fèiem creure que anàvem a fer-los passar per un procés d’espollament. Naturalment, a vegades, captaven les nostres veres intencions i, aleshores, teníem problemes i dificultats per això. Molt freqüentment, les dones volien amagar els nens sota els seus vestits; però, clar, quan els descobríem els enviàvem directament al extermini. Estàvem requerits a mantenir aquests exterminis en secret, però es clar que el fum nauseabund i fastigós del cremar continu de cossos, permetien, a tota l’àrea i a la gent que vivia als entorns, saber que l’extermini estava en marxa a Auschwitz. 

Això que acabeu de llegir, no està tret del llibre de Littell i no es ficció. És un tros de la confessió que va fer Rudolf Hoess (o Höss) el dia 5 d’abril de 1946 a Nüremberg. El tinent coronel SS Hoess (no confondre amb Rudolf Hess, secretari general del partit nazi) va ser el comandant en cap del complexe Auschwitz-Birkenau des de 1940 fins a finals de 1943, encara que després hi tornaria, el 1944, per a dur a terme l’extermini dels jueus hongaresos. En acabar la guerra, l’honorable coronel, sota el nom de Franz Lang, es va fer passar per camperol, fins que el 11 de març de 1946, la policia militar britànica el va descobrir i arrestar. Va ser jutjat a Polònia i executat al mateix camp que ell havia comandat el dia 2 d’abril de 1947.

En Max el va conèixer el juliol de 1943 quan va visitar el complexe i fa referència precisament a les memòries (sinceres i lúcides, ens diu) que aquest home va escriure abans de ser executat. El retrat que ens deixa de l’individu es anodí:

“Era un oficial completamente típico de la IKL, trabajador, obstinado y limitado, carente de fantasía y de imaginación; por todo tener, tenía, en la forma de moverse y hablar, algo de aquel sabor viril, que ya se diluyó en el tiempo …” (pàg. 611)

Durant la seva estada presenciarà un procés de selecció dels que ens narrava el coronel: en consideraran aptes a 560 (un 50% més o menys). Es a dir, en el tren viatjaven 1.120 persones que havien estat avaluades en !menys d’una hora! Això vol dir 3,2 segons per persona. Quantes passes feien els metges al costat dels seus pacients? En aquest temps, es evident que molt poques. També coneixerà al tristament celebre Dr. Mengele, en aquella època responsable del camp dels gitanos.

Però tornem al nostre coronel. Höss havia nascut l’any 1900 d’una família catòlica observant; el desitj del seu pare era que arribés a ser sacerdot. Però el nostre noiet, amb 15 anys, s’allista al exercit durant la primera gran guerra i arriba a ser sergent i condecorat amb la creu de ferro. En acabar la guerra, amb 18 anys, es converteix en paramilitar a Silesia i durant dos anys estarà afiliat als Freikorps, grups ultradretans que, desencisats per la pèrdua de la guerra, atacaran socialdemòcrates i comunistes als qui fan responsables de la derrota.

S’ha parlat molt de la derrota de 1918 i la vergonya que per a molts alemanys va significar, com el caldo de cultiu del nazisme; però la veritat es que a començaments del anys 20 la majoria dels Freikorps s’havien dissolt i no sembla que gaires dels seus membres hagin passat al partit nazi (l’exepció més evident és la d’Ernst Röhm). Més aviat sembla que el partit nazi es va alimentar de sàvia nova. De joves, fills dels derrotats, que només sentien parlar del Tractat de Versailles i de les seves funestes conseqüències per a l’economia alemanya. Com en Max.

Ja en tinc quatre capítols. Això vol dir més de mig llibre. Aqui os el deixo:

Index caps 1 a 4

L’altre dia em vaig trobar en Carles al Passeig de Gràcia. Feia anys que no el veia. Com que cap dels dos estàvem gaire atrafegats i feia bon temps, ens vam seure per prendre un cafè mentre xerràvem. A mig matí, el passeig de Gràcia és ple de gent, meitat turistes i meitat gent que va als seus afers.

En Carles tenia un aspecte fantàstic. Portava un esplèndid tern de llana fosc i una corbata de disseny; bones sabates italianes i lluïa una pell morena que estava dient clarament que havia estat d’esquí feia pocs dies. En Carles sempre ha sigut molt elegant.

Ens coneixem des de la infància, vam estudiar plegats en aquell col.legi de capellans que tant odio. Ell era dels que millor s’adaptava a aquell ambient fosc i opressor. De molt bona família, catòlica ultra conservadora, suposo que al col.legi s’hi devia trobar com a casa. Al contrari que jo, sempre feia el que li deien, encara que, d’amagat, aconseguia sempre el que volia. I no l’enxampaven mai! Malgrat ser tant diferents -a mi se’m veien totes les malifetes i sempre estava castigat d’una forma o un altra- vam mantenir unes relacions cordials. No era el meu millor amic, naturalment, però teníem prou contacte per a qualificar la nostra relació com d’amistat.

Encara vam coincidir el primer curs a la Universitat, però jo, una mica més esbojarrat, ho vaig deixar a l’any següent i després ho vaig anar fent a un ritme lent. Ell no; ell, sense ser brillant, va acabar en els cinc anys que corresponien i, en acabar, el papà ja li tenia preparat el seu destí, en algun lloc del conglomerat empresarial que presidia. Des seguida va arribar a cims que a gairebé tots els companys del col.legi ens semblaven inabastables. Sortia tot sovint als diaris amb anuncis de que alguna de les seves empreses havia fet tal o qual cosa. En alguna reunió d’ex-alumnes a la que ell no va poder assistir, tothom en parlava, amb secreta enveja, com del alumne més conegut del nostre curs.

Ens havíem anat trobant de tant en tant: per qüestions de feina havíem coincidit alguna vegada i també en algunes de les tedioses i avorrides reunions d’ex-alumnes de l’escola, a les que jo, com podeu comprendre, no hi anava gaire sovint. Però, ara, feia molt de temps que no ens veiem; al menys quinze o divuit anys. Tampoc n’havia sabut res d’ell des d’allò. Ni pels diaris, ni per cap altre mitjà.

En Carles mantenia, ara, el seu posat simpàtic i accessible, malgrat que la seva indumentària i gestos, delataven una extracció social molt diferent de la resta dels mortals. Tot transcorria com al cole: ell era el noi menja-mons de sempre i jo me’l escoltava amb una barreja d’admiració i enveja. Em va explicar que ja no treballava -i això va ser el que més enveja em va fer- perquè ja havia guanyat prou diners per a no tenir-ne la necessitat. Ara tenia professionals al front de les seves empreses. El seu pare ja havia mort i com a únic fill baró s’ho havia quedat tot, menys els petits legats que son pare li va deixar a les seves dues germanes més petites. Tot això m’ho deia amb aquell posat d’estar per damunt de totes les coses, que només tenen els qui ho han mamat.

Jo li vaig estar explicant com m’anava la feina, les petites o grans foteses per les que havia de passar, les esclavituds de viure pendent del telèfon i dels capricis dels clients; en fi, les coses normals del qui treballa per guanyar-se les garrofes. Se’n va riure de mi: que si tot això només eren coses mesquines -pròpies d’éssers inferiors, només li va faltar per dir. Jo em preguntava si és que ell donava per suposat que jo no sabia res de tot allò. Vaig procurar desviar la conversa cap altres temes, perquè estava passant de taca d’oli i no podia estar segur de contenir-me i deixar-li anar un parell de fresques. I així vam començar a parlar de la família. Ell estava divorciat. Encara que no m’ho va dir, les dates del seu divorci coincidien amb allò que va passar. I, pel que em va dir, tampoc tenia cap mena de relacions amb les seves dues noies, que jo havia conegut en una sortida pel Montseny que havia organitzat el club d’ex-alumnes i que, aleshores, eren molt menudes. Ara devien tenir vint i escaig anys, com la meva, amb la que, afortunadament, i tot i no viure ja amb nosaltres, continuo mantinguen un bon feeling. Potser millor ara, que quan vivia a casa.

No va deixar de dir-me que això de ser solter no tenia més que avantatges. Totes les nits sortia per les discos de moda i sempre hi havia noies que, atretes pels diners i la patxoca, estaven disposades a fer-li companyia. Vaig estar a punt de preguntar-li per tot allò que va passar, però com que ja començava a cansar-me d’aquella musiqueta auto-suficient i burlesca, vaig dir-li que se’m estava tirant el temps al damunt. No es va estar de dir-me que, clar, que tenia les esclavituds dels pobres humans, i tota la merda aquella del pa i la suor del front.

Després d’estrènyer-nos les mans, es va perdre, passeig de Gràcia amunt, entre mig d’una munió de gent que anaven a la seva o, simplement, passejaven fent turisme per la ciutat. Quan ja havia desaparegut, jo, que no era veritat que tingués pressa, encara estava dret, parat al bell mig del passeig.

Al meu dedins estava pensant: “Però si aquest paio es un delinqüent!! Perquè no li has dit?”.

Quan va passar allò, que la seva empresa havia fet un desfalc considerable, deixant a la ruïna a un bon grapat de famílies i sense pagar els impostos, tots els ex ens vam assabentar pels diaris, que havia estat condemnat a dues penes de presó de deu anys, una per estafa i l’altra per delicte fiscal. Per això feia temps que no en sabíem res d’ell. Si ara era al carrer és perquè havia aconseguit la llibertat condicional o el tercer grau o com es digui aquesta forma tant rocambolesca de complir la condemna.

I jo, idiota de mi, havia estat escoltant el sermó d’un cregut, aristòcrata de la rapinya i l’engany, del que els mitjans de comunicació no havien deixat de parlar durant anys, fins que es va descobrir el pastel amb el que s’havia fabricat el seu èxit. Mira que en soc de babau, a vegades!

Com que estic anant molt a poc a poc amb lo del índex que os vaig prometre (http://maxaue.wordpress.com/2008/01/31/properament/), em sembla que l’aniré penxant a mesura que vagi tinguent capítols acabats.

Aquí os deixo l’índex dels dos primers capítols. Os recordo que les pàgines estan referides a la versió en castellà (primera edició d’octubre de 2007) publicada per l’editorial RBA Libros a Barcelona.

Index caps 1 i 2

Estic escribint alguna coseta sobre dos dels personatges de la novela: el doctor en lingüistica Voss i la doctora (en no se sap ben bé què) Weselloh. Quan la tingui acabada, ja os la penxaré. Sòn dos personatges sumament interessants que donen peu a reflexions diverses.

Una de les escenes més xocants del llibre de Littell és l’execució del vell Nahum ben Ibrahim.

El bon jueu caucasià es presenta davant Max i, pel que li diu, cal entendre que té més de 120 anys. Malgrat aixó, es capaç de parlar el grec regularment i de traduir-li amb facilitat del hebreu al grec, un extens pàrraf del Llibre de la Creació del Nen dels Petits Midrashim, que sap de memòria. El que li vol explicar a en Max amb aquesta traducció és què ell sap a quin lloc serà enterrat.

En Max, “ni corto ni perezoso”, agafa un soldat i el vell, i s’en va cap a la muntanya a buscar el lloc. La bellessa del paisatge no pot amagar el dramatisme de la situació, però en Max no pot menys que fixar-s’hi. El vell és qui condueix l’escamot i en Max ens descriu la vista:

Las laderas eran azules y las dominaban crestas de tonos amarillo pálido o blanquecinos; el Elbrus, blanco como un tazón de leche puesto del revés, remataba los picachos; algo más allá, el Kazbek se erguía por encima de Osetia. Era hermoso como una frase de Bach. … Las sutiles e infinitas variaciones del azul que teñía las laderas podían leerse con toda seguridad como una larga línea de música que ritmaban las crestas. (pàg. 289-290)

Però no li fan cavar al vell la seva fossa; la caven entre el soldat i en Max. Inclús Ibrahim exigeix que es cavi més fons perque, segons diu, no vol una tumba de pobre. Quan acaben de cavar i el vell ja és dins el fossar, en Max li pregunta si sap, també, on estarà la seva pròpia tomba. Al respondre-li afirmativament el vell, li pregunta que on serà. I quan el vell li respón que no li pensa dir, la reacció d’en Max es inmediata: Foc! I ja només queda tornar a tapar la fosa. Qui és el vencedor i qui és el vençut?

El cínic doctor Hohenegg ho sintetitza tot quan en Max li explica:

Mire, desde mi punto de vista, hay tres comportamientos posibles ante esta vida absurda. Primero el de las masas, hoi polloi, que, sencillamente, se niegan a ver que la vida es una guasa. No se burlan de ella, sino que trabajan, acopian, mastican, defecan, fornican, se reproducen, envejecen y mueren como bueyes uncidos al arado, de la misma forma necia en que vivieron. Así es la inmensa mayoría. Luego están los que son como yo, que saben que la vida es una guasa y tienen valor para burlarse de ella, igual que los taoístas y que ese judío suyo. Y, luego, están, y si mi diagnóstico es correcto, ése es el caso de usted, los que saben que la vida es una guasa, pero sufren. (pàg. 292).

Banalització de la vida. Si la gent viu la vida néciament, quina impòrtancia té que morin o visquin? Només els que tenen el valor de burlar-s’en poden decidir-ho. Ens està parlant el Dr. Hohenegg del super-home nietzscheià? I els que sofreixen? És la voluntat l’única característica definitivament humana?

L’argument sembla fort; el problema és la premisa: és absurda la vida? Potser hem de buscar en la resposta afirmativa a aquesta pregunta, molts dels perquès de tot el que va succeïr. Si la vida és banal, quin valor té? I, si no te valor … per a que mantenir-la? I, atenció, perquè és molt natural referir-se a la vida com un sense-sentit: Tots ho hem fet algun cop. I potser, aquesta majoria de la que ens parla en Hohenegg és la que més fermament ho creu, ignorant que, d’aquesta manera, estan obrint la porta al monstre. Només podrem evitar-ho si, nosaltres mateixos, som capaços de donar-li sentit a les nostres propies vides. El comportament gregari del ramat només té un destí: l’escorxador.

Com és posible que, a la mateixa pàtria de Kant, es pogués desenvolupar aquesta mena de pensament?

Avui he estat buscant un llibre per casa. Estic segur que el tinc, però no l’he trobat. A casa, com segurament os haurà passat a molts de vosaltres, hem anat afeixin estànteries a mesura que els llibre no ens hi cabien en les que teníem. Resultat: tenim llibres a un moble al rebedor, a un altre al passadís, estànteries a l’habitació nostra i de la meva filla i, clar, al despatx (què és on n’hi ha més). Ah, em descuidava, al quarto de la planxa i al menjador també en tenim uns quants.

En principi estan organitzats per categòries, però avui he vist uns diàlegs de Plató entre Vázquez Montalbán i Martín Gaite; que ja hem direu a mi què poden tenir a veure. També he descobert que Eduardo Mendoza està al despatx, al passadís, a la nostra habitació, al menjador i al quarto de la planxa. No sé com coi han anat a parar a aquests llocs! Afortunadament, no n’he vist cap de repetit. Del Mendoza, vull dir.

Així no és pot viure. Es pot? Adoro l’organització de les biblioteques públiques. I sobre tot, ara, que pots consultar els catàlegs des d’un ordinador i a casa teva, si vols. Encara hi han biblioteques que no tenen tot el catàleg informatitzat, però. Qui no recorda els calaixets de fusta, amb totes les fitxes ordenades, amb el seu foradet a la part inferior per inserir-les en el ferro que corria de dalt a baix del calaixet? A on deuen haver anat a parar aquests mobles?

Si teniu ocassió, os aconsello que aneu a la Biblioteca que hi ha al Pabelló de la República (està per allà les pistes de tenis del Montbau). Encara tenen un d’aquests mobles; molt ben organitzat. Tenen el seu Thesaurus imprés en una trentena de folis, per categories, i també tenen el repertori alfabetic d’autors i de títols. Una Base de Dades de fusta. Amb tres camps indexats: cada grup de calaixos és un índex. El moble és modern i aixó em va extranyar. Si la biblioteca es va traslladar allà després de 1992 (el Pabelló és una reconstrucció del que va fer Josep María Sert per a la Expo de Paris de 1936; o potser 1937?) com és que van encarregar un moble d’aquesta mena en lloc d’informatitzar el catàleg?

De totes maneres, els millors catàlegs antics els trobareu al Fons Antic de la Biblioteca de la UB i a la Biblioteca de la Reial Acàdemia de Ciéncies i Arts de Barcelona. Encara que haureu d’anar-hi ràpid perque estan acabant el procés d’informatització i no sé quan de temps més hi duraràn. Espero que els bibliotecaris en tinguin bona cura i els conservin. Aquests no estàn en calaixets (es veu que tenien més calers) sino que les fitxes estan enquadernades en unes tapes dures de fusta folrada i amb dos visos fent de pasador. Un luxe!

Aixó del catàlegs antics és ben curiòs. A una biblioteca universitaria, de la que no diré el nom però què és fora d’Espanya, tenen la fitxa d’una tesi doctoral que és va llegir el segle XVIII en aquella universitat. A la fitxa estan curosament anotades totes les vegades que el llibre va ser consultat, amb la data i el nom del sol.licitant fins a finals del segle XIX (tipicament alemany). Però la tesi doctoral ha desaparegut!!! No hi és a la bilioteca. Qué ha de fer el bibliotecari? Dirigir-se als hereus del darrer sol.licitant (de 1886) perqué els hi retorni el llibre?

Alguna importància debia tenir la tesi, perquè un dels sol.licitants va ser el propi Gauss, que no era cap ximple. I no dic res més perque al final acabareu endevinant de quina biblioteca es tracta.

Malgrat tot, no penso fer res respecte l’ordre dels meus llibres a casa meva. Potser és que m’agrada l’estructura de laberint per a una biblioteca (aixó em sona massa a Umberto Eco, potser sigui fins i tot pedant) o potser espero, secretament i quan arribi a certa edat, començar a cremar un per un, tots i cadascún dels llibres que tinc (i aixó sona a Vázquez Montalbán). I, en aquest darrer cas, per quin autor començaria?

Avui he rebut un email que os transcric literalment perqué m’ha fet gràcia. Aixó de que un candidat a les eleccions es dirigeixi personalment a un, no deixa de tenir el seu que. 

Vaig tenir el plaer de coneixer l’Antoni Centeno en unes magnífiques classes del doctor Josep Plà i Carrera sobre Història de l’Àlgebra (suposso que al Antoni i a mi, i a uns quants més que anavem a aquestes classes, s’ens pot considerar “zumbaos”). No pretenc fer propaganda electoral, però os asseguro que he conegut poques persones tant perseverants i amb tanta productivitat com l’Antoni, malgrat la seva diversitat funcional (ja se que a ell no li agradarà, però per que ho entengueu: la seva discapacitat física).

Una molt cordial salutació des d’aquestes inútils pàgines, Antoni !! I ja saps: com deïa d’Israeli: “Hi ha tres menes de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques”.

Aquest és el mail:

Benvolgut/da,és posible que la teva adreça electrònica estigui al meu llistat de contactes perquè hàgim mantingut alguna comunicació en relació a la meva activitat professional com a docent, com a activista del Moviment de Vida Independent, com a afeccionat als escacs o simplement com a fruit d’una de tantes petites accions quotidianes vinculades a la comunicació per internet. Avui m’adreço a tu com a candidat al Congrés dels Diputats a les properes eleccions del 9 de març.En Joan Herrera, cap de llista per Barcelona d’ICV-EUiA, em va demanar acompanyar-lo com a n.9 de la llista, com a independent, i vaig acceptar amb molta il·lusió i ganes d’aportar tota la feina que pugui al projecte polític i social que representa ICV-EUiA.

• Donar visibilitat a la diversitat funcional
• Aportar normalitat i positivitat a la imatge social de les persones amb diversitat funcional
• Fer conèixer que moltes persones amb necessitat d’assistència generalitzada volem i lluitem per una vida independent i amb plena participació social
• Defensar la dignitat de les persones, independentment de les seves capacitats i de la seva “productivitat”
• Conèixer i recollir les demandes de les persones amb diversitat funcional desde la complicitat de compartir l’experiència vital de la discriminació i de la manca d’igualtat d’oportunitats
• Assumir el compromís de lluitar per a posar a primera plana de l’agenda política l’exigència de fer efectius els drets de les persones amb diversitat funcional amb l’urgència vital que imposa el fet que les nostres vides són aquí i ara

Al meu entendre, tots aquests elements encaixen de manera natural en el projecte polític d’ICV-EUiA, que sempre ha lluitat per tal que les diferències no comportin desigualtats. Bons exemples d’això són la seva defensa radical (en el més noble sentit de la paraula) dels drets dels treballadors, de l’ideari feminista, de les llibertats sexuals, del laicisme i del republicanisme.Es per tot això que et demano la teva confiança el proper 9 de març. I, com que els “miracles estadístics” no es fan sols, et demano més, et demano la teva complicitat i la teva implicació personal (no la de la de l’entitat, institut d’educació o club d’escacs que ens ha posat en contacte) per a crear una cadena de suport a la meva candidatura, per exemple:

• Reenviant aquest correu a totes les persones que s’hi puguin interessar en extendre aquesta cadena de suport
• Publicant aquesta informació a webs, blogs, fòrums i altres espais d’internet
• Contactant amb periodistes que coneguis personalment
• Creant una cadena de missatges SMS
• Practicant el clàssic “boca-orella”
• Contactant amb mi per a organitzar accions, xerrades o debats al teu barri

Enllaço el programa electoral, al que he pogut fer aportacions en l’apartat “Per una política social inclusiva i solidària“. Part fonamental de la feina a fer en aquesta campanya és recollir les vostres opinions i demandes respecte aquest programa electoral, resto a la vostra disposició.Molt cordialment,Antonio Centeno Ortiz
Candidat al Congrés dels Diputats
http://www.joanherrera.cat/candidatura/barcelona/antonio-centeno-ortiz
http://joanherrera.cat/documents/drets_socials.pdf

Vaig llegir Guerra i Pau per primer cop (al menys a troços) quan era al batxillerat. Algún profe ens debia obligar a fer-ho, perqué segurament a mi no s’em hagués acudit mai. Sempre he tingut al cap l’imatge de la festa dels desfasats amics del Pierre, en la que un d’ells aposta no se quants rublos a que és capaç de veure’s una ampolla sencera de rom, sentat a la finestra i amb les cames penxant sobre el vuit. Records de l’adol.lescència! A més, em sembla recordar que ho he vist en imatges: en alguna peli o serie de TV. O potser és el temps, que tot ho barreixa.

Recordo haver-la llegit en un exemplar en dos volums que tenia el pare, i del que no sé que s’en deu haver fet, perqué no l’he tornat a veure mai més. Així que ara, quan l’he volgut rellegir, m’he hagut de comprar una nova edició (barateta) de Mondadori “de bolsillo” (hahaha: 1174 pàgines).

El que m’ha sorprés, en començar a llegir, ha estat la Nota del Autor que hi ha al començament. No la recordava gens. Potser no estava en l’edició que vaig llegir de menut. La Nota en qüestió es d’un elitista absolut. Arriba a dir que no pot entendre el que pensen un centinella, un botiguer o un seminarista, com tampoc pot entendre el que pensa una vaca quan la munyen. Que ell, només pot entendre a la gent de la seva classe aristocràtica, ben educada, elegant, de gust refinat, que no ha conegut mai la pobressa. I que només pensa escriure sempre sobre ells. I dic que no ho recordava perque, sent com era als meus 16 anys, aixó hagués estat motiu suficient per deixar el llibre i no llegir-ne ni una sola línia. Quin troç de pedant, el Sr. Tolstoi! Pedant? Potser si. El que és segur és que porta a terme el seu propósit d’una forma total: els criats, els soldats i demés personatges vulgars que van apareixen a la novela, ni tant sols tenen nom. Estan només perque són necessaris per a la narració.

El temps suposso que va fent canviar les coses. En definitiva, hi ha molts autors que no ho diuen tant clarament però fan el mateix. Mireu-se en Balzac, o en Proust, o tants d’altres. La mateixa Nèmirovski (de la que he parlat en un post anterior) ho diu en les seves notes, que s’han consevat gràcies a que no va acabar la seva última novela. En una anotació, en rus, a les seves notes per a la tercera part, diu: “en general, sovint, són personatges massa ben situats”. Com ella mateixa! que era filla d’un acaudalat banquer.

Tant difícil es sortir-nos de nosaltres mateixos quan escribim? Jo mateix, no estic rebelant coses dels meus orígens quan posso aquestes notes en el meu bloc? Vosaltres, lectors, ho sabreu millor que jo. De fet, només he parlat de llibres, de concerts, d’algun retall de diari i del meu aniversari. Poca cosa, tot plegat. Però segur que tothom s’haurà fet idees sobre mi.

No ens podem amagar del que som. I, el millor, es reconeixeu. Tolstoi, pot ser un pedant, però es sincer; i cal agraïr.li la seva sinceritat.

I ara, per tornar al tema central del bloc: Qué en penseu d’en Jonathan Littell? La seva galeria de personatges potser és algo més extensa, peró a mi em sembla que fa el mateix que en Tolstoi i la Nèmirovski. Ens dona els noms d’algun personatge secundari, però els que tenen realment algún paper a la novela son o intel.lectuals o kapos nazis. I res més! Veiem circular davant dels nostres ulls metges, filòlegs, juristes, grans empresaris, compositors i, per altra banda, colonels, generals, reichsfürers, etc. Dels soldats que fan de xòfer o que són al front només en tenim que referències llunyanes o mencions necessaries per a la narració però que no ens aporten res sobre el que pensaven, el que sentien, el que feien davant de la barbarie.

En Jonathan Littell és un tolstoià !!!

L’agraïment

A Maria Teresa Gallego (http://www.elpais.com/articulo/semana/Maria/Teresa/Gallego/voz/elpepuculbab/20080216elpbabese_2/Tes/):

La seva traducció de Las Benévolas de Jonathan Littell és impecable. Només un que: el títol. Potser hagués estat més apropiat deixar-ho en “Las Euménides” que és com es coneix en castellà l’obra d’Ésquil. De totes maneres, vist que la traducció al català també ha estat traduïda com Les Benignes, penso que deu ser més idea del editor que del traductor. Molt interessant el que ens explica de la mossegada al nas de Hitler.

La Recomanació

Aquests dies estan fent al Liceu Elektra de Richard Strauss. Com ja vaig explicar al primer post (http://maxaue.wordpress.com/2008/01/22/hola-mundo/), el títol del llibre d’en Littell està intimament relacionat amb aquest mite. Elektra, germana d’Orestes i filla d’Agamenó, empeny al seu germà a assassinar la seva mare, Clitemnestra, i el seu padastre, Egist, en la creença que han estat ells qui han matat al seu pare, Agamenó. No os desvelaré que té a veure tot aixó amb en Max Aue, perqué l’autor només en fa una referència llunyana a la última línia del llibre.

Tots els liceístes recordem la versió d’aquesta obra de 1990 amb una Eva Marton impressionant en el paper d’Elektra i una escenografia ambientada precisament en l’época nazi. Aquest cop, Eva Marton fa el paper de Clitemnestra (el temps no pasa en và) i per al paper d’Elektra tenim un altra gran soprano: Devorah Polaski. L’escenografia diuen que no val gran cosa. Jo encara no l’he anat a veure (hi aniré dijous), però prometo fer-ne algun comentari. Sobre tot si puc relacionar-ho amb en el nostre “benvolgut” Max.

Ahí queda eso!!!

Heu llegit la narració que he publicat com Obediència (I) ?

Si no ho heu fet, os prego que la llegiu abans de continuar.

Read the rest of this entry »

A en Bernat li va costar trobar el despatx del Dr. Caparrós a l’Universitat. Només havia parlat amb ell per telèfon un cop, responen un anunci del diari en que demanaven voluntaris per a un experiment científic. Naturalment, retribuït, clar; poc, però retribuït.

- Endavant! - va sentir, tot just picar a la porta del despatx.

El Dr. Caparrós es va aixecar quan entrava, com també ho va fer un altre persona que seia al davant del doctor.

- Benvingut, sóc el Dr. Caparrós. Vostè deu ser el senyor Bernat García, oi? Li agraeixo molt la seva assistència. Li presento al Sr. Arnau Bofarull que també formarà part del experiment amb vosté.

- Moltes gràcies. Encantat! - va contestar en Bernat que no havia pensat en cap moment que l’experiment s’hagués de fer en parelles.

- Segui, si-us-plau - va continuar el doctor. - Els hi explicaré una mica de que es tracta a tots dos. De fet, el senyor Bofarull també acaba d’arribar - va afegir, dirigint-se a en Bernat.

- Estem fent un estudi sobre l’aprenentatge i la memòria i sobre cóm es poden induir mitjançant el castic. Un de vostès farà, aleatòriament, de Mestre i l’altre d’Alumne. D’acord?

En Bernat va assentir amb el cap i va entreveure com l’Arnau també feia el mateix. Tots dos tenien un posat entre intrigat i perplex, escoltant les explicacions del doctor. Sense esperar cap resposta oral, el doctor va continuar:

- L’Alumne haurà de memoritzar una col.lecció de parells de paraules i el Mestre, després, li dirà una i haurà de respondre amb la seva parella. Per exemple: - va continuar, traient un foli del calaix de la taula - Veuen a la primera línia? “Tassa - Got”. Quan el Mestre digui “Tassa”, l’Alumne hauria de contestar “Got”. Com que només hi han quatre respostes possibles en tota la llista (també tenim les parelles “Plat - Got”, “Copa - Got”, “Aigua - Got”, etc. hem associat cada una d’elles a un nombre: 1, 2, 3, 4. En aquest cas “Got” és el 1, per tant l’Alumne haurà de premer la tecla “1″ que tindrà al seu davant.

A en Bernat tot allò li semblava una bajanada, però com que li pagaven per les hores que estaria allà … Va tornar a fer un gest d’aquiescència. L’Arnau va estar més expressiu:

- No sembla gens difícil! - va dir, sense gaire entusiasme.

- Molt bé, doncs. - va continuar el doctor. - Com que el tema d’estudi és l’efecte del castic en l’aprenentatge, cada cop que l’alumne falli en la seva resposta, rebrà una descarga elèctrica. Ara farem una prova, per a que tots dos siguin conscients del que estem parlant.

En Bernat es va espantar una mica, però les següents paraules del doctor el van tornar a tranquil.litzar.

- Començarem amb unes descargues de molt poc voltatge, que ara experimentaran tots dos, per anar augmentant-lo a mesura que es reprodueixin els errors. Esperem que la capacitat memorística de l’Alumne sigui suficient per a no arribar a extrems perillosos.

I, dirigint-se a en Bernat, va continuar: - Vol apropar-me les mans, si us plau?

El doctor li va posar dues pinces metàl.liques a cada mà. Les pinces estaven connectades per un cable elèctric a un aparell extrany que, al bell mig, tenia una pantalleta a on es veïa el nombre 45 en vermell. En Bernat va pensar que era com els nombres que es veuen en els ascensors, que van canviant, aprofitant sempre les mateixes línees de llum. Un cop va tenir les dues mans pinçades, el doctor va continuar:

- Ara notarà vosté una descarga de 45 volts durant dos segons.

Al acabar de dir aixó, i sense esperar la reacció d’en Bernat, va premer un pulsador que també estava conectat al extrany aparell i en Bernat va notar un fortíssim pessigolleig per tot el seu cos que el va fer saltar de la cadira. La sensació va ser força desagradable i, mentre es tornava a sentar, va demanar disculpes pel salt que havia fet.

- No es preocupi, és una reacció normal - va dir el doctor. I, traient-li les pinces, va continuar:

- Ara probarem amb vosté, Sr. Bofarull.

I es va tornar a repetir una escena similar, amb l’Arnau de protagonista. En acabar, l’Arnau, que semblava més extrovertit que en Bernat, va preguntar:

- Quantes vegades ho farem aixó?

- Totes les que calguin, - va contestar el doctor - fins que no es cometin errors en les respostes. Hi ha una cosa més que han de saber: la tensió de l’electricitat anirà augmentant a mesura que es repeteixin els errors. Ja hem calculat que no podem sobrepassar els 450 volts perqué, aleshores, la descarga seria mortal. Però si que tenim previst arribar fins aquest voltatge. Estan tots dos d’acord?

En Bernat es va mirar l’Arnau amb un gest dubitatiu. L’Arnau semblava pensatiu i, abans de mostrar la seva conformitat, va preguntar al Dr. Caparrós:

- Però, una descarga de 450 volts deu fer molt de mal, oi?

- Sí, indubtablement - va contestar el doctor. - Tingui en compte que és deu vegades més que la sensació que han sentit vostés ara mateix. Seria una forta fuetada, però esperem no haver d’arribar-hi.

- Per la meva part, d’acord - va dir l’Arnau. - Quan comencem?

En Bernat també va dir que estava d’acord i, aleshores, el doctor va mostrar una gerra on hi havien dos papers doblegats, demanant-los que n’agafessin un cadascún. A en Bernat li va tocar el paper de Mestre. Va sentir un alleujament de la tensió: al menys no hauria de patir les descàrregues si s’equivocava. El doctor Caparrós va endur-se l’Arnau a una petita sala contigua que estava separada del despatx per una vidrera. En Bernat va veure com el doctor sentava l’Arnau en una còmoda cadira amb braços, de cara al despatx, li feïa treure’s la camisa i li pinçava uns electròdes als dos costats del pit. Va aplicar una crema en els punts de contacte amb la pell. En Bernat, malgrat ser a l’altre costat va sentir com el doctor li deïa a l’Arnau:

- La crema serveix per a que no es cremi la pell, si la descarga arriba a ser molt forta.

Després va colocar devant de l’Arnau un teclat amb quatre tecles grosses amb els nombres 1, 2, 3 i 4, també molt grans, i en lletres més petites, enganxat amb un paper i cel.lo, una paraula, que en Bernat no podia llegir des d’on estava, però que debia ser la resposta tal com els havia explicat el doctor uns minuts abans.

Quan el doctor Caparrós va tornar al despatx, a en Bernat li feïa l’impressió d’estar veïent una execució a la cadira elèctrica. Sense dir res, el doctor el va fer seure davant d’una taula auxiliar en la que només es veïa un pulsador, semblant al que havia fet servir poc abans el doctor per a fer-los la demostració de la descàrrega. Li va posar al devant el foli amb els parells de paraules i li va dir.

- Ara hem d’esperar uns minuts per a que el Sr. Bofarull aprengui els parells de paraules. Mentrestant li donaré unes quantes instruccions. En primer lloc, vosté ha de seguir exactament l’ordre que hi ha al full que té al devant. Com veurà hi han moltíssims parells, però es posible que arribi fins al final. En aquest cas, haurà de tornar al començament, per tornar a repetir tot el cecle, totes les vegades que faci falta, fins a obtenir un resultat satisfactori. Entessos?

Sense esperar resposta per part d’en Bernat, el doctor va seguir:

- Ell no ens pot sentir, perque els vidres estan insonoritzats, per tant haurà de dir les paraules per aquest micro - i dient aixó, li va posar un micro al davant. Aleshores, mostrant-li el polsador, va continuar:

- Aquí té també el polsador per premer quan el Sr. Bofarull s’equivoqui. La máquina ja està programada i anirà augmentant automàticament la tensió de la corrent a cada polsació.

Després d’una hora i mitja de preguntes i respostes, la pantalleta mostrava el nombre 425. En Bernat suava cada cop que havia de fer una nova pregunta, perquè estava veïent l’Arnau, fet un nyap, devant seu. L’Arnau babeixava, tenia els ulls gairebé fora de les òrbites i els seus braços mostraven una rigideç absolutament inusual, els punys estaven tant aferriçats que s’havia fet sang a les palmes de les mans; ja no tocava les tecles amb el dit sino que ho feïa amb el puny tancat, però es notava que les tocava gairebé sense pensar, només desitjant encertar-la per evitar una nova sotragada, cada cop més brutal que l’anterior.

L’Arnau havia tornat a equivocar-se. En Bernat va mirar cap al Dr. Caparrós. Sense preguntar res, li estava demanant si calia continuar amb aquella salvatjada.

- Vosté no té cap altra alternativa. Ha de continuar - li va dir el doctor.

I en Bernat, obedient, va premer el pulsador. El crit va ser esgarrifós; el doctor i ell sentien el que passava al quartet del costat a través d’uns altaveus. L’Arnau es va posar rigid com una viga durant una fracció de temps, mentre xisclava com no os podeu imaginar. Després va caure sobre el seïent, el cap desllorigat, tremolós, les seves cames colpejaven amb furia la paret que tenia devant seu, els braços trontollaven descontrolats a dreta i esquerra, els gemecs i la respiració semblaven les d’un moribund. Ja feïa varies pulsacions que l’Arnau s’havia orinat a sobre, però aquesta vegada ho va fer amb tota la intensitat, mentre el cap li queïa de costat com si fos mort. Tenia els ulls tancats, aquest cop. I aixó evitava que en Bernat encara es posés mes nerviós, perquè els ulls era el que més l’afectava.

En Bernat, en veure que l’indicador de la maquineta senyalava 450, que era el màxim que havia dit el doctor, li va preguntar

- Doctor, ja hem arribat al màxim. Cal que ho deixem?

- Si us plau, continui - va ser la seva lacònica resposta.

Després de dos encerts de l’Arnau que li van permetre recomposar-se una mica, dintre del seu deplorable estat, va tornar una equivocació. En Bernat implorava sense paraules al doctor per a que posés fi a alló, però el doctor va dir amb tranquil.litat:

- És absolutament essencial que continui.

I es va repetir l’escena. Aquest cop, l’Arnau es va inclinar endavant, i el seu cap va colpejar quatre o cinq cops seguits el vidre amb molta força. Es va fer un trau al cap del que sortia sang en abundancia que li regalimava per la cara, tapant-li un ull i entrant després per la boca una part. La seva respiració, entre gemecs, era agitada, i, ara, la tremolor del cos no parava sino que s’anava fent cada cop més intensa. Les patades a la vidriera retronaven en el cervell del Bernat com trons en dia de tempesta. Va deixar el polsador sobre la taula.

- No puc més. Hem de parar aixó.

- L’experiment requereix que continuï - va respondre el doctor.

I en Bernat va tornar agafar el polsador.

Pensava estar uns quants dies sense escriure per aquí (tinc força feina), però el diari d’avui m’obliga a fer un petit comentari. http://www.elpais.com/articulo/reportajes/respuesta/evitaba/muerte/elpepusocdmg/20080210elpdmgrep_1/Tes

Un honorable professor de matemàtiques (a ón pot conduïr l’excés d’abstracció?) conegut com Duch (podria ser el meu veï), de nom Kang Kek Ieu i de nacionalitat camboïana, concedeix una entrevista a un periodista (Valerio Pellizzari). Els seus mérits per a aquest honor, son el haver exterminat a uns 17.000 intel.lectuals camboïans durant el govern dels kmer vermells a la segona meïtat dels 70’s.

És un Max de carn i ossos. Amb la diferéncia que aquest segurament pagarà pels seus crims, ja que està detingut por la ONU en espera de judici.

De totes maneres, el Sr. Ieu (no confondre amb Herr Aue) mostra un cert grau de penediment. Bé, potser penediment no sigui exacte. És més aviat un cert grau de reconeixement de que el que va fer no està bé. Però, fet està. I, a més, intenta justificar el seu procedir dient-nos que el règim tenia segrestada la seva familia i que ell ja havia dir que no li convencien els métodes de l’oficina 13 i de l’escola Tuol Sleng (els centres de tortura i extermini que va dirigir). Herr Aue no es permet cap d’aquestes “debilitats”.

Trenta anys després d’acabada la Guerra Mundial es torna a repetir la tragedia. En aquella ocassió no es va arribar a jutjar a tots els responsables. Ara potser si (o no? no ho sabem del cert). El que no sabem, és si en aquella ocassió vam deixar passar certes foteses perque, a fi de comptes, es tractava de europeus civilitzats; i ara no ho fem perque son asiàtics incults. Fins a aquest punt podria arribar el nostre grau d’etnocentrisme.

I, el que es més preocupant, encara no tenim cap sistema que eviti la repetició de la tragedia. Que lluny que estem encara de La Pau Perpetua (Kant dixit) !!

P.S.

Camden Market R.I.P. Quina llàstima!

Si en voleu escoltar algun trocet (em sembla que val la pena): http://www.youtube.com/watch?v=9CZ7WTu3gFs , és una grabaciò bastant infame, però …

Aquesta és millor (però només es veu el ballet i no l’orquestra): http://www.youtube.com/watch?v=0-ni8XUOqdM

Aquesta setmana passada, vaig anar a un concert. Una de les peces que van interpretar va ser Les Noces d’Stravinski. No l’havia sentit mai, ni tan sols n’havia sentit parlar. La música d’Stravinski m’agrada; particularment L’Ocell de Foc. Però l’impacte que em va produir Les Noces va ser incomparable. És una peça més curta, es clar (uns 25 minuts), peró d’una claredat tremenda. Com quasi sempre, Stravinski treballa amb melodies populars russes, força atractives d’altra banda. Però el que fa definitivament diferent Les Noces és l’orquestració.

He buscat per les meves enciclopedies a veure si podia saber alguna cosa més d’aquesta peça. En una d’elles es comentava el fet de que, malgrat haver estat composta el 1917, Stravinski no li va donar la seva forma final fins el 1923. Sis anys per a fer l’orquestració! Encara que Stravinski també es va dedicar a altres coses en aquests temps, no deixa de ser un periòde molt llarg. Pel que sembla, Stravinski va pensar en diferents composicions d’orquestra fins a arribar a la solució final: quatre pianos i percussió. Res més! Impressionant! I, a més, m’atreviria a dir que els quatre pianos son tractats com si fossin també instruments de percussió.

Es clar que no es una peça fàcil d’interpretar: calen quatre pianistes, un nodrit grup de percussionistes, soprano, mezzo, tenor, baix i un cor mixte important. Una formació gens usual. De fet, l’obra va ser composta com a ballet, i està dedicada a Dhiaguilev, però em sembla que és millor escoltar-la sense que et destorbin els ballarins. Ja em perdonareu els amants de la dança, però sempre ha estat un art que no m’ha cridat gaire l’atenció. Qüestió de gustos …

La vivacitat de la música és captivadora i segur que trobareu ressonàncies de Carl Orff, de Bernstein, potser de John Adams … És curiós: quins son els elements formals que es troben sota la música, que fan que obres d’una tradició tan diferent com les de Bernstein i Stravinski, evoquin les mateixes ressonàncies?

Segons el programa de mà i el que he llegit, l’obra preten descriure els rites matrimonials dels camperols russos. Però això és el de menys; a més, no entenc ni faba de rus. Només cal deixar-se portar pel fraseig, a vegades molt dificultós per la concentració de sil.labes en una sola nota, i per la força de la música instrumental, amb els forts stacattos de piano, per sentir-se transportat a un mon irreal, en el que el sò colpeja les meninges i et buida el cervell de qualsevol altra contingut. Poques peces consegueixen aquest efecte; i, a més, sense perdre aquesta virtut en els 25 minuts que dura l’obra.

Quan vaig sortir, les notes em van seguir repicant al cap com martells, una bona estona.

Una petita joia imprescindible. Caldrà buscar alguna grabaciò per tenir-la a casa.

Avui és el meu aniversari. Un any més o un any menys? Potser arribats a aquest punt, és un any menys. Tampoc em preocupa, no vull viure eternament. Seria lamentable: m’imagineu amb dos-cents anys? Quina piltrafa! (Apuntar a l’agenda: tornar a rellegir això dins de vint anys).

Al menys, jo no tinc Erínies (Euménides, Benevoles) que em persegueixin. No les tinc? (He d’apuntar aquesta pregunta a la meva agenda, cal reflexionar-hi, però no avui).

Quants en deu haver fet en Max? 95? Deu ser viu? La mare d’Irène Némirovsky va morir als 102 anys. Podien haver estat amants. (Agenda: on vivien en Max i la mare de l’Irène?).

He de fer la llista dels amics i familiars que espero que em truquin. (Esborrar de l’agenda els amics de la llista que no m’hagin trucat; els familiars, no; no deixaran de ser-ho encara que no m’hagin trucat).  

I encara tant per (re)-llegir. (Apuntar a l’agenda: Amerika, Guerra i Pau, Suite francesa, profunditzar en el Boris Abramovich Rozenfel’d, …    en Descartes també?).  

El dilluns he de tornar dos llibres a la biblioteca. (Agenda: demanar pròrroga, segur que no els haurà demanat ningú, son tant raros!!).

L’agenda em diu que demà es cap de setmana. Ho celebrarem. L’aniversari, vull dir. (Pot mentir una agenda?).

L’agenda per la propera setmana es difícil: feines desestructurades. I encara no tinc les biografies de Friedrich Gottlob Hanke i Friedrich Daniel Behn. Quines preocupacions més absurdes!! Potser en Max sabia qui eren. No ho crec: era jurista. Que pot saber de matemàtiques un jurista?

P.S.

Les agendes mesuren el temps? El temps mesura la vida? No serà més aviat que la vida mesura el temps? …

Ens parla en Max:

Debo indicar que asistía con regularidad a las ejecuciones; nadie me lo exigía, asistía por voluntad propia. No disparaba, pero estudiaba a los hombres que disparaban … Yo debía de ser como ellos. Tenía el presentimiento de que, al imponerme tan lamentable espactáculo, no pretendía limar el escándalo, la sensación insoslayable de una transgresión, de una violación monstruosa del Bien y del Mal, sino que más bien sucedía que aquella sensación de escándalo se iba limando sola y era cierto que uno se acostumbraba, que, a la larga, ya no sentía casi nada; así que lo que yo intentaba recobrar desesperadamente, aunque en vano, era ese impacto inicial, esa impresión de una ruptura, de una conmoción infinita de todo mi ser; en vez de eso, no notaba ya sino una excitación taciturna y angustiosa, cada vez más breve, ácida, mezclada con la fiebre y con los síntomas físicos que padecía; y de esta forma, despacio, sin darme cuenta del todo, me hundía en el barro mientras buscaba la luz. (Pàg. 186)

Sensacions! Terrible.

Aue vol recuperar la profonda conmoció que li va provocar el primer assassinat. Planteixament retorçat. Assassinar un desconegut sense motiu, pot provocar una sensació de benestar? I, si no és així, quina és la mena de sensació que provoca? Sentir-se superior, amo i senyor de cossos i vides? En un altre lloc del llibre, un dels personatges, el doctor Hohenegg, ens parla de la mort. Ens diu que qui viu més intensament la mort no és l’assassinat sino l’assassí, “porque sólo él puede divisar las dos partes. El moribundo sólo está padeciendo algo confuso, más o menos breve, más o menos brutal, pero que, en cualquier caso, nunca podrá aprehender su conciencia” (pàg 194). Trivialitat de la mort, relevància del matar.

I la consciència, que ha aprés la mort, busca retrobar-se en ella. La necessita per continuar essent consciència. Inmanència de la mort en el sobrevivent. És clar que la mort, per qui es mor, no significa res. Peró, es igual d’evident que la mort ha de provocar la necessitat de repetició en el sobrevivent? Buscant un impacte, un shock, que no consegueix igualar com la primera vegada. No estem parlant d’un assassí en serie com els de les películes americanes. Parlem simplement d’una persona que, profondament tocada per una sensació, busca que aquesta es repeteixi. L’assassí en serie es un transgresor i sap que la justícia el perseguirà. El nostre Max no ho és: només está complint les lleis del seu païs. Per crues que siguin.

Sensacions!

Max no és un tarat. Hi ha moments en que es revela contra la crueltat injustificada. Vegeu l’episodi amb l’oficial Turek (pàgs. 250-251), antisemita visceral, rebentant caps jueus amb una pala. Perqué, doncs, experimenta aquesta mena de sensacions? I perqué vol reproduir-les? Os heu preguntat algún cop que succeïria si fosiu botxins? Legalment.

Sensacions! Terrible

Segueixo amb l’index onomàstic. D’aquesta manera, també relleixexo la novela trobant-hi coses noves o que m’havien pasat desapercebudes en primera instància.

Però no os volia parlar d’aixó. En un post anterior (http://maxaue.wordpress.com/2008/01/31/properament/) i els seus comentaris corresponents, os preguntava si algú sabia d’ón podia procedir l’estructura dels capítols del llibre. Perqué no ho hagueu de rellegir, os dic, sumariament, el que en sé jo:

1. És una estructura típica de Suite Barroca
2. Com que el primer moviment es un Toccata, sembla que ha de ser per un instrument de teclat
3. Entre les obres de Bach, semble que la que més s’hi assembla és la Partita num. 6 (BWV.830), encara que no coincideix exactament
4. Podria ser d’un barroc francés (Couperin, Rameau, Lully, …) tant estimats de Max Aue

Ja sabeu: tinc un premi pensat per a qui trobi algo que ho casi amb més exactitud.

Regirant per Internet buscant algo sobre el tema, vaig trobar fa uns dies un altre llibre interessant: “Suite française” d’Irène Némirovsky (Éditions Denoël. Paris, 2004). Malgrat que la seva autora és una jueva exterminada a Austchwitz el 1942, el llibre no és sobre l’holocaust sino que pretén ser un retrat (i un retret) de la vida qüotidiana a la França ocupada. Les miseries i les heroïcitats de la gent del carrer; més de les primeres que de les segones (col.laboracionisme, delacions, mesquineses, egoïsme, baixeses, …). Tot aixó desfila pel llibre (inacabat) d’una forma balzaquiana, sense una crítica, només exposant-ho amb tota la cruessa, peró suspenent qualsevol judici. 

La història del llibre mereix un comentari. Irène Némirovsky va neixer el 1903 a Kiev, filla d’una acaudalada familia de banquers jueus. El pare era continuament de viatge i la mare no li feïa cap mena de cas, però la seva educació va ser molt cuidada perqué va tenir excelents preceptors. El 1918, amb la revolució, els Némirovsky han de fugir de Rùssia i, després de passar per Finlandia, s’instal.len a Paris ón el pare recupera les corresponsalies dels seus bancs i torna a la bona vida de ric burgés. Irène, després de graduar-se a la Sorbonne, publica diverses noveles que tenen força éxit de crítica; però, després de l’ocupació nazi i d’acord a les lleis d’arianització de 1940, ja no pot continuar publicant, ja que és jueva, encara que s’hagi convertit al catolicisme. No obstant, ella segueix escribint i guardant el que escriu.

Quan ella i el seu marit son deportats i acaben morint a Austchwitz el 1942, els manuscrits d’aquesta época son recollits en una maleta per les seves files (Denise, de 13 anys i Elisabeth, de 5 anys, en aquell moment). Les dues van conseguir sobreviure a la bogeria, però la maleta va restar intocada, fins que en els anys 70’s, Denise, comença a transcriure els manuscrits; feina sumament dificil per la caligrafia minúscula de la seva mare, per estalviar tinta i paper, tot de qualitat molt dolenta. Finalment, el 1992, les dues germanes decideixen dipositar el manuscrit a l’Institute Mèmoire de l’Édition Contemporaine (IMEC). Només el 2004, un editor s’interessarà per la publicació d’un manuscrit que sorgeix de les tenebres, més de 60 anys després d’haver estat escrit!

Només per la poètica historia del llibre em sembla que val la pena llegir-lo. Per a més informació: http://www.irenenemirovsky.guillaumedelaby.com/. Hi ha una edició en català, de fa pocs messos, a La Magrana de Butxaca, per un módic preu. Ja os en seguiré parlant, perque malgrat que el llibre no es sobre l’holocaust, sí que parla dels personatges que van col.laborar en ell, com el nostre ¿benvolgut? Max Aue.

Al començament de la guerra amb Rùssia, l’execució de jueus es feïa a trets: s’obligava als jueus a cavar grans foses al bosc i, després, s’els colocava al devant i els disparaven per l’esquena de forma que caiguesin dintre. En Max en va ser testimoni, primer, i executor, després.

Pensaments d’en Max mentre rumia abans de que el posesin al comandament d’un dels Kommandos que duien a terme les execucions masives al front oriental:

“Me tenía obsesionado desde la infancia la pasión por lo absoluto y por rebasar los límites; ahora, esta pasión me había llevado al borde de las fosas comunes de Ucrania. Siempre había querido una forma de pensar radical; ahora bien, el Estado, la Nación también había escogido el radicalismo y lo absoluto; ¿cómo, precisamente entonces, volver la espalda, decir no y preferir, en última instancia, el confort de las leyes burguesas, la seguridad mediocre del contrato social? Estaba claro que era imposible. Y aunque el radicalismo fuera el radicalismo del despeñadero, y  aunque lo absoluto resultara ser el absoluto equivocado, era preciso, y de eso al menos tenía una íntima convicción, ir en pos de ello hasta el final con los ojos bien abiertos.” (pág. 103)

L’idea d’Esperit Absolut es hegeliana, naturalment, i en alguns escrits del il.lustre filósof, califica l’Estat com la més alta expressió de l’Esperit Objectiu. I el defineix com “substància ética autoconscient”. I, al reflexionar sobre les formes d’estat, arriba a la conclussió de que la més racional es la monarquía corporativa. A més, Hegel, igual que Fichte, considerava l’estat prussià de Frederic Guillem III com a l’instrument més adequat per al gobern dels alemanys, tot i considerar que l’Estat havia d’adaptarse a les condicions históriques, espirituals i socials de cada nació, entre les quals, Alemanya té preminéncia per haver tingut un paper fonamental en el desenvolupament de l’Esprit. I ho diu sense gaire empatx: “L’esperit germànic ès l’esperit del nou món. El seu objectiu és la realització de la Veritat absoluta com a autodeterminació il.limitada de la llibertat - aquella llibertat que té com a significat la pròpia forma absoluta”.

Malgrat que ell pensava que era possible la reconciliació de la voluntat individual amb la general respectant la llibertat (és un admirador de Rousseau), el fet ès que molts pensadors el van interpretar, en sentit reccionari, com un valedor del ancien règime. Perque quan el terme llibertat té un significat tant refinat (la pròpia forma absoluta), està dient que la distinció entre monarca i súbdit es il.lusoria i que, quan el sobirà empresona un súbdit massa lliberal (o quan el fürher ordena l’extermini de jueus, comunistes, discapacitats, etc.), aixó també, és una manifestació de l’Esperit Absolut, del Esperit que es determina a si mateix lliurement.

I ès en aquest contexte ideológic on hem de situar els pensaments de Max Aue. El corrent idealista, mal digerit pels pensadors més conservadors, van portar a molta gent alemanya a creure’s els éssers més racionals de l’univers i, quan aquesta “racionalitat” es va materialitzar en el régim nazi, la van seguir amb entusiasme, com també ho va fer Max Aue.