Monthly Archive

Una de les pegues que tenen els llibres tant llargs, com el de Jonathan Littell, es que, un cop llegits, si vols buscar alguna cosa en ells, ès molt dificil de trobar. Sobre tot quan els capítols son llarguíssims i el seu títol no t’orienta gaire sobre el contingut. Per cert, agraïria a qualsevol que tingui una idea del perqué dels títols dels capítols (Tocata, Courante, Zarabanda, Alemanda, Giga, Aire, Minueto) que m’ho faci saber. El protagonista manifesta en algún lloc la seva preferencia per la música barroca francesa (Couperin, Rameau, etc.), peró tampoc hi veig gaire la relació.

M’estic preparant un index onomàstic que publicaré properament. Espero que es puguin publicar fitxers pdf en aquest bloc, i si no, ja buscaré alguna sol.lució. La preparació del index, em porta molt de temps i, per aixó, potser no en tingui gaire (de temps) per continuar parlant del nostre ¿benvolgut? Max Aue. Però, ja sabeu … L’index ens permetra parlar amb més rigor.

També m’estic rellegint “Guerra i Pau” de Tolstoi, perque em va fer l’impressió de que l’estructura dels dos llibres ès molt semblant i podria ser que hi haguessin d’altres paral.lelismes. Si els trobo, ja os ho faré saber.

Aviat serà el 75é aniversari del nomenament de Hitler com a canceller del Reich el 30 de gener de 1933.

Els fets son coneguts: després de les eleccions de juliol i de novembre de 1932, amb les que no es va poder formar cap gobern estable, el president Hindenburg (un mariscal condecorat a la Gran Guerra), presionat per l’aristocracia militar (majoritariament, junkers prusians) i la gran industria (ferreters del Rhur), nomena Hitler com a cap d’un gabinet amb molt pocs ministres nazis (només dos). La continuació era previsible; el nou gobern urgeix Hindenburg a convocar unes noves eleccions per al 5 de març; uns dies abans, el 27 de febrer, el parlament crema pels quatre costats i, el dia següent, Hindenburg otorga el decret per a la Protecció del Poble i del Estat (quina ironia!) suspenen els drets constitucionals individuals. Aquest era el paraigües que necesitava Ernest Rhöm per atiar els seus 400.000 membres de les SA a una cacera d’opositors. En aquestes condicions, el resultat de les eleccions del 5 de març estava cantat: els nazis i els seus aliats obtenen més del 50% del vots. El 23 de març, en un harakiri parlamentari sense precedents, el poder legislatiu firmava la seva acta de defunció aprobant la llei pel Remei i l’Auxili del Poble i de la Nació (un altra ironia, si nop fos pels seus efectes dramàtics) amb la que es donava per finalitzada la separació de poders, otorgant tot el poder legislatiu al canceller del Reich, Adolf Hitler.

Ès cert que la crisi economica provocada pel crack del 29, havia fet pasar-les magres a molta gent a Europa i, particularment, a Alemanya que encara estava pagant les reparacions de la guerra anterior. Però el 1933, el signe económic començava a canviar. Tot i així, en uns pocs messos, Alemanya sofria una transformació política que seria el preludi de la barbarie. Amb els vots de la majoria de la gent i la hàbil manipulació de les pors (que tots tenim) dels jerarques nazis.

Torno al meu ¿benvolgut? Max. En aquestes dates, Max Aue, només tenia 14 anys i vivia a França, a Antibes per a ser exacte (perqué haurà escollit aquesta ciutat el sr Littell? He de parlar sobre aixó un altre dia). No va ser part, doncs, del complot. Però, que feien els nanos d’aquesta edat a Alemanya? Molts d’ells ja eren víctimes del rentat de cervell: membres de les joventuts del partit o de les SA. Aquests nois no van viure una situació de normalitat política des de la seva adolescencia, però en lloc de rebelar-se contra ella, es van deixar conduir per ella: perquè es troben tant pocs cassos de contestataris? Ès la repressió del règim nazi l’única explicació? O hi han d’altres factors ideológics i socials que poden explicar el conformisme del jovent devant de tanta arbitrarietat? A totes les societats, la joventut ha expresat els anels de canvi, de modificació del status quo. Vegeu els exemples del maig francés, dels moviments antibelicistes (Vietnam, Iraq), dels nostres antisistema, … Perquè no van existir aquests moviments a l’Alemanya nazi? Encara faltaven anys per a que es desenvolupés en tota la seva virulencia la bogeria; si algú hagués aixecat la veu, es podria haver parat?

Moltes preguntes, poques respostes. Els fets son els que van ser i l’unic que ens demostren es que la por, les pors més íntimes, son les pitjors conselleres a l’hora de pendre decissions sobre el nostre futur col.lectiu.

En un post anterior (contradictori?), “Antisemitisme“, vaig dir que comentaria una frase de Horkheimer que enllaça violencia amb homosexualitat. La veritat es que la frase de Horkheimer potser no estigui tot lo ben expresada que caldria esperar d’un pensador com ell. No crec que Horkheimer fos un homófob.

L’idea que diu Horkheimer procedeix de Freud: ja sabeu, alló dels dos instinctes (eros y tanatos) i el jo, el superjo i el “ello”. Per Freud es clar que, quan l’instincte erótic es veu prohibit per raons socials, es transforma en instincte violent. La traducció, doncs, del instincte lúdic en instinte agresiu, no es produïda per l’homosexualitat en sí mateixa, sino per la prohibició social d’ella. No cal recordar que l’obra de Freud “El yo y el Ello” es de 1923 (i la de Horkheimer de 1944), época en la que la societat no era gens permisiva en aquest aspecte. I amb aixó no vull dir que hagi desaparegut tot rastre d’homofobia en la nostra societat actual; encara ens queda molt camí.

El tema del nazisme i l’homosexualitat ha estat profusament explotat en llibres i en cinema, i aixó ha estat així, precisament per aquesta desviació freudiana dels instinctes primordials, que ha pretés, en alguns cassos, fornir una explicació a l’inexplicable.

I Max Aue, el nostre protagonista? Es un clar exemple de transformació paranoide del instincte erótic. Però la prohibició social que ell pateix no ès la de l’homosexualitat, sino la del incest: com que no puc tenir el meu objecte del desitj, no en perseguiré cap altre. Però ha de donar sortida al desitj, i el que no pot solucionar l’eros, ho soluciona el tanatos: l’assassinat en serie. Planificat fins el mes mínim detall.

Però, es homosexual Max Aue? Jo crec que no. Herr Aue només pensa el cos dels seus companys de llit com pura carnalitat, estalviant-se qualsevol altre dimensió ideal. En algún lloc del llibre (que no penso buscar) ho diu clarament: el seu unic desitj no es ni tant sols la carnalitat d’un cós, sino només la carnalitat d’un membre que el penetri. De fet, es una asexualització del sexe. Es convertir el sexe en pura mecànica (i no pas quàntica). I l’Altre, que hauria de ser entés com un altre subjecte, es converteix en pur objecte. No son dos Jos que es relacionen, sino un Jo que pren un objecte per a la seva satisfacció.

Es molt interessant aquesta faceta del personatge tal com la descriu Littell. I encara que els pasatges sexuals del llibre puguin semblar estar fora d’órbita, jo crec que son un element indispensable per a fer la narració creïble.

Mr. Dupond (com que no sé l’identitat que va adoptar Max Aue després de les seves “heroicitats”, he decidit anomenar-lo amb aquest nom tan francés) ens brinda en el primer capítol, el més curtet del llibre, les seves justificacions del perqué s’ha decidit a posar negre sobre blanc les seves trapelleries.

Pero, en realitat, cap de les justificacions que ens diu es certa, perque ja sabem que escriu mogut pels fantasmes del passat: le Erinies, Eumenides o Benévoles que el persegueixen. I, aleshores, Mr. Dupond es fa uns embolics temendos: per una banda ens diu que som com orugues esperant la nimfosi (pag.11), la eclosió de totes les nostres expectatives, i, per altra banda, ens diu que les úniques coses indispensables per l’existencia son respirar, menjar, beure, defecar i buscar la veritat, la resta es optatiu (pag. 13). Es a dir, d’una banda ens diu que tots tenim necessitats d’autoafirmació i d’altra, que som purs vegetals. Aclari’s Mr. Dupond!

Lo de la nimfosi es particularment idiota. No sé si algun cop heu probat de criar cucs de seda. Quan jo era menut era molt habitual. Alló era una merda. Les orugues, que no sé on coi les compraven els pares, es posaven a una capsa de sabates amb foradets a la tapa com si necesiten tones d’aire per respirar. La capsa estava feta una porqueria en pocs dies perque, entre lo que cagaven i les que es morien, alló semblava un abocador. Aleshores havies de treure-ho tot enmig d’una farum considerable, per tornar a posar fulles de morera noves (si les trobaves) per intentar salvar les supervivents. D’aquestes, i amb sort, potser alguna arribava a convertir-se en capulla. Pèro lo més decebedor era quan sortien les papallones. Anomenar-les papallones es un acte de caritat; eren més aviat uns borinots, blancs, aixó sí, lletjos, desgarbats i panxuts que feien més fàstic que altra cosa i que jo no vaig veure mai volar. I, el residu que quedava a la capsa, enmig de merda i fulles de morera reseques, no s’asemblava en res a la seda que coneixiem per les corbates del pare o algún mocador de la mare. En fí, potser Mr. Dupond va criar Papilios Machaon i la cosa li va sortir més estimulant, pèro jo, que ho vaig probar varies vegades vaig obtenir sempre els resultats que os he explicat.

    Aixó ès una Papilio Machaon.

Os explico tot aixó, per que entengueu que, si algún cop vaig tenir alguna idea de fer la meva nimfosi, l’experiència soferta amb els cucs de seda, me la va treure del cap de forma definitiva. A més, que carai!, no vull ser un vulgar insecte. Ja sé que avui en dia, molta gent va al darrera de l’aconteixement màgic que els convertirà en persones respectades (i potser respectables, encara que siguin uns imbécils integrals), però jo sempre m’he estimat més la meva senzilla vida de pobre diable a qui només coneix la gent que jo vull que em conegui.

A l’altre extrem, Mr. Dupond ens planteixa la vida del vegetal amb una notable excepció: la recerca de la veritat. Però a qui preten enganyar? Si van ser ells qui van destruir la posibilitat de trobar una veritat o qualsevol altra cosa que se li asemblés. Fa més de 50 anys que vivim en un relativisme total i absolut, on l’unica veritat ès el mercat, el consum. Així ens va … I ell i els seus camarades van ser els responsables de la debacle (”Pensar el mundo después de Auschwitz”). Avui en dia només podem escollir entre el pensament débil o el únic. no sé que es pitjor.

Ja veieu lo trampós que arriba a ser Mr. Dupond.

Ara m’he donat compte que potser amb els meus comentaris estic aixafant la lectura d’alguns que encara no han acabat de llegir el llibre, o que ni tant sols l’han començat. Procuraré ser més cuidadós, doncs, i no desvetllar els fets concrets que s’ens narren.

Suposso que per a molta gent, inclós jo mateix, s’ens fa molt dificil d’entendre com va poder succeïr l’holocaust. S’han escrit multitud de llibres sobre el tema, jo no en soc un expert perquè ès un tema que, malgrat remoure’m la consciencia, no m’ha interessat pas massa. No obstant, sí que recordo perfectament un escrit que vaig llegir fa molts anys de Horkheimer i Adorno (1) sobre el tema. Cal tenir en compte que l’escrit ès de 1944 quan encara no es coneixia totalment l’abast de l’antisemitisme nazi i els seus crims. No vull entrar en detall en l’escrit de Horckheimer i Adorno (ja os he deixat la referencia bibliogràfica per a qui en tingui interés), però si que recordo que una de les coses que repeteixen en alguns llocs ès que el despreci dels racistes pels jueus, no ès més que despreci per si mateixos. “su antisemitismo es odio a sí mismo, la mala conciencia del parásito” (pág. 221) o “no pueden soportar al judío, y sin embargo lo imitan continuamente” (pág. 228). I, en el llibre de Littell, un dels pocs personatges decents que hi apareixen, la germana del protagonista Una von Üxküll, fa una reflexió, mentre sopen en un restaurant elegant, que em va fer recordar aquest llibre:

Yo sé … por qué hemos matado a los judíos. … . Al matar a los judíos hemos querido matarnos a nosotros mismos, matar al judío que llevamos dentro, matar lo que, en nosotros, se parecía a la idea que nos hacemos del judío. Matar en nosotros al burgués tripón que cuenta los cuartos, que va detrás de los honores y sueña con el poder, pero con un poder que imagina con la cara de Napoleón III o de un banquero, matar la ética raquítica y tranquilizadora de la burguesía, matar el ahorro, matar la obediencia, matar la servidumbre del Knecht, matar todas esas bonitas virtudes alemanas. Porque nunca hemos entendido que esos rasgos que les atribuíamos a los judíos y a los que llamábamos bajeza, cobardía, avaricia, avidez, sed de dominio y maldad fácil, son unos rasgos esencialmente alemanes, y que si los judíos los tienen, es porque soñaron con parecerse a los alemanes, con ser alemanes, porque nos imitan servilmente por considerarnos la mismísima imagen de cuanto hay hermoso y bueno en el reino de Alta Burguesía, el Becerro de Oro de los que huyen de la aspereza del desierto de la Ley.

Ja sé que aquest només ès un dels molts aspectes des d’on observar el problema, però no deixa d’intranquilitzar-me el pensament de que, un dia, no sé quan, pugui arribar a odiar-me tant a mi mateix, que mati a un altre èsser humà, precisament per semblar-se a mi.  I que, a més, en aquesta acció, trobi la meva propia redempció. Os ho heu planteixat algún cop aixi? Pot ser veritat que tots portem en el nostre interior un Himmler potencial? O, pitjor encara, un Himmler auténtic que reprimim? Jo em negaria a creure-ho, però la veritat ès que l’história del segle XX (i del que portem del XXI), tampoc es que sigui massa esperançadora. I tenim suficientment a la vora els Abu Graib’s, els Guantánamos i Xexenia per negar-ho. Oi que fa posar els péls de punta?

P.S. :

Al rellegir l’article del Horkheimer i Adorno, m’he trobat amb un altra frase, que no recordava, a la que potser em referiré en algún escrit posterior: “El impulso prohibido y traducido en agresión es, por lo común, de tipo homosexual” (pag. 235), ja que també aixó te força relación amb el llibre de Littell.

_________________

(1) Hi ha una excel.lent edició castellana de Juan José Sànchez: Horkheimer, Max; Adorno, Theodor. Dialéctica de la Ilustración. Fragmentos filosóficos. Editorial Trotta. Madrid, 1994. El fragment sobre l’antisemitisme ès a les págs. 213-250 i porta per títol “Elementos del antisemitismo” i, en ell, els autors (probablemente ès més de Horkheimer que de Adorno) dibuixen els aspectes psicológics i sociológics que fan possible l’antisemitisme sota una perspectiva i vocabulari netament marxistes i freudians, es clar. Malgrat haver estat publicat als Estats Units (tots dos, alemanys, havien fugit d’aquella bogeria), el llibre no es va traduir al anglés fins el 1972. Os animo a llegir-lo! No ès pas tant llarg.

POST SCRIPTUM (3 d’abril de 2008)

Després d’haver escrit aquest primer post (han pasat 73 dies), el bloc (o s’ha de dir blog?) ha anat evolucionant i he començat a ficar-hi altres coses. Al menú “ETIQUETES” teniu els temes bàsics sobre els que he escrit. Vosaltres mateixos …

De totes maneres, os deixo a continuació el escrit original que va provocar la meva entrada a la blogosfera (o s’ha de dir catosfera?).

 EL POST ORIGINAL:

Hola a tothom:

Ahir vaig acabar de llegir “Les Benévoles” de Jonathan Littell. Ha sigut una novela que m’ha produit un impacte brutal. La veritat es que me la he empasat amb molt poc temps i hauré de rellegir-la.

Començo aquest blog (amb el nick de Max Aue, el protagonista) amb l’intenció de debatir aspectes de la novela que puguin ser d’interés. Espero doncs, les vostres aportacions; tant dels que l’heu llegit com dels qui no, perqué, en definitiva, parlare’m de la vida i de la ética que la condueix, dels valors i de les fobies, de les pasions i de les desesperances.

Os proposo començar parlant del títol: “Les bienveillantes” ès la traducció francesa del títol de la tragedia d’Èsquil Eumenides, en la que Orestes, perseguit per les Erinies embogeig. Les Erinies son divinitats nascudes de la terra, regada per la sang de les ferides d’Urà quan va ser mutilat per Cronos. La seva ocupació es la venjança dels crims, sobre tot dels familiars (actualment, podrien ser les deeses de la violencia de génere). Son tres: Alecte, Tisífone i Mégera. La iconografia les representa com tres dones negres alades amb serps enroscades al cap. Èsquil, les anomena Eumenides (bondadoses) en la seva tragedia i d’aqui el títol de la obra. En altres mites se les anomena també Semnai (venerables) i a Roma se les coneix com Furies. La mitologia grega les coloca intevenint en diverses legendes de criminals coneguts alentant les venjances o, directament, provocant la desgracia del criminal. Per exemple: causen la desgracia d’Agamenó per sacrificar a Ifigenia, impulsen a Clitemnestra a matar al seu marit, i, com, ja he dit, persegueixen a Orestes per haver matat Egist, l’amant de la seva mare. A la tragedia d’Ésquil, en haver estat absolt Orestes per l’Areópag, el poble aclama a les Erinies amb el nom de Eumenides (bondadoses, benevolents, benévoles, …) per evitar les seves ires i, aleshores, Orestes li dedica un altar a Atenea, per haver-lo absolt amb el seu vot decisiu.

Fins aqui la mitologia. A la novela de Littell, el nom de Benévoles només apareix un cop: a la última línea! “Las Benévolas habían dado con mi rastro” (pág 979). (Ho sento, l’he llegit en castellà. Potser hauria d’haver-lo llegit en francés directament, el conec prou com per fer-ho, pero em va fer mandra). Naturalment, aixó dona peu a planteixar qualsevol interpretació. Els comentaris que he vist per algun altre blog, insinuen la posibilitat de que s’estigui referint als policies Clemens i Weser que l’estan perseguint per l’assassinat de la seva mare i el seu padrastre. Podria ser. De totes maneres no sembla encaixar gaire perque, en definitiva, els policies ja no li poden fer cap mal (son tots dos morts) encara que l’hagin estar acosant durant els darrers messos.

La meva interpretació ès més general. Les Eumenides començan a perseguir-lo en el mateix moment en que acaba la novela i el perseguiran tots els seus anys de burgés francés fabricant d’encaixos, bon pare de familia i diligent administrador. Son les Eumenides les que l’impulsen a escriure el llibre! Max Aue, que ens diu al començament que escriu tot aixó amb total despreocupació (“para pasar el rato” pag. 13), ens està mentint! Les Benévoles l’han estat perseguint aquests trenta o quaranta anys i, només per aixó, s’ha decidit a escriure, de la mateixa manera que Orestes es decideix a aixecar-li un altar a Atenea.

Ja ho se. La pregunta que es planteixa a continuació ès: qui ha estat la Atenea que ha absolt a Max Aue? El temps?

No em negareu que ès una interpretació arriscada.

No intenteu preguntar-li a Jonathan Littell. No concedeix entrevistes. I les poques que hi han, no son gens aclaridores. A més, com deia Margaret Atwood: “Interessar-se per un escriptor perque t’agrada el seu llibre, es el mateix que interessar-se pel ànecs perque t’agrada el foie gras”.